Castellers de Terrassa, orgull blau turquesa
La seva aposta de crear teixit social els va portar a crear una nova colla que va comptar amb Emili Miró com a primer president
Els Castellers de Terrassa són la segona colla amb més anys d’experiència del fet casteller al Vallès. Es van fundar el 1980 i, des d’aleshores, han hagut de fer-se un lloc en una ciutat compartida per dues colles castelleres: els Minyons de Terrassa i ells. Una rivalitat viva que els ha fet millorar en molts moments, però que també els suposa el repte de compartir castellers potencials i fer-se valer a l’ombra d’una de les colles punteres del país. Tot i això, els Castellers de Terrassa han sabut fer-se un lloc en la història dels castells.
L’origen, l’escisió
Els Castellers de Terrassa es van fundar a partir d’una escisió dels Minyons de Terrassa just després del primer any d’existència. Durant aquest primer any dels Minyons, la colla estava dividida entre uns que volien millorar molt ràpidament a nivell tècnic i avançar, i uns altres que preferien crear un bon teixit social, anar més a poc a poc i assentar bé la base per anar creixent. És precisament aquest grup més conservador, encapçalat per l’Emili Miró, que decideix que no els agrada el tarannà que està agafant la colla i decideix marxar i fundar-ne una de nova. D’aquesta manera neixen els Castellers de Terrassa.
A partir d’aquest moment, arrenca el dur camí de tornar a buscar castellers, però amb l’avantatge que els que ja hi són porten un any fent castells i comencen a tenir un bon nivell tècnic. Amb l’experiència de l’Emili Miró, que en va ser el primer president, la colla va fer una molt bona progressió. Es va presentar oficialment durant la Festa Major d’aquell mateix 1980, vestint ja la camisa blau turquesa.
Durant els tres primers anys, els Castellers de Terrassa van aconseguir descarregar gairebé tota la gamma dels castells de set pisos, creixent, al mateix ritme que la seva colla rival. Ben aviat però, els Minyons farien un salt endavant i els Castellers s’estancaven.
El repte de ser colla de 8
L’arribada dels castells de vuit pisos dels Castellers de Terrassa va ser un autèntic esdeveniment per una ciutat, que, amb molt poca tradició castellera, aconseguia mantenir dues colles de nivell. El Carles Bistué, que ha estat diverses vegades cap de colla dels Castellers de Terrassa, recorda bé aquella època: “Tenia onze anys i pujava al pis de quints. Recordo assajar moltes hores, fer moltes proves, allò era molt nou per nosaltres. En aquell moment els Minyons començaven a fer folres i va ser una època molt xula de creixement en paral·lel a la ciutat.” El primer castell de vuit pisos, el 4 de 8, el van carregar a Vilafranca del Penedès, a la Diada de Tots Sants i la plaça va saber premiar-los per aquella fita, a l’hora que els va jugar una mala passada: “Sempre he pensat que aquell castell el va tirar la plaça! Érem molt joves i no estàvem acostumats a que la gent aplaudís i cridés tant... ens vam posar nerviosos” explica el Carles somrient.
Tres setmanes després, durant la Diada de la Colla i actuant sols al Raval de Montserrat de Terrassa, els Castellers aconseguirien descarregar el primer castell de vuit pisos de la seva història. Feia molt fred, era el mes de novembre, però a ningú li va importar.
El 3 de 8 va arribar força més tard, el 1993. Però aquesta calma en l’estrena de noves construccions respon molt a la manera d’entendre els castells dels de Terrassa. Per ells, els castells només carregats tenen molt poc valor, “quasi no celebrem un castell carregat, perquè no ens satisfà. Els castells s’han de descarregar i per això els assagem tant” explica el Carles i afegeix que “és la manera que tenim de fer les coses i dóna bons resultats. Un cop vam assolir el primer 3 de 8, al primer intent, en vam poder fer tres de consecutius aquella mateixa temporada, sense caure.”
1995: una temporada històrica
No hi ha cap casteller entre els de la camisa blau turquesa, que no recordi amb emoció aquell 2015. I, per la resta del món casteller, tampoc caurà en l’oblit. És l’any que els Castellers de Terrassa van convertir-se en colla de 9. Però no només això, aquell mateix any, també van assolir el 2 de 8 amb folre. Uns registres propis d’una de les colles importants del país. L’èxit d’aquella temporada recau en una gran evolució a nivell tècnic de la colla però, sobretot, a una cohesió social excel·lent. En Carles Bistué era, aleshores, el cap de colla: “En aquell moment vam coincidir un grup de gent molt jove a l’equip tècnic, però que portàvem molts anys fent castells, amb una entrada molt nombrosa de gent nova. Aquella gent jove que entrava se sentia molt còmode, perquè els que manàvem, teníem la mateixa edat”. Recorda com convivien junts tot el dia, dins i fora de l’assaig: “Anàvem junts a tot arreu, fèiem vida junts. Els sopars després d’assajar es podien ajuntar quaranta persones. Parlàvem i parlàvem de castells i no ens separàvem per res.”
Aquell entusiasme pels castells es va contagiar a grups més veterans que s’havien anat distanciant i el rumor que s’estava assajant un castell de nou pisos va córrer com la pólvora. Els assajos eren molt nombrosos i la colla s’hi sentia a gust.
Aquell mateix any, el 5 de novembre, actuant a casa, els Castellers de Terrassa van carregar el primer, i únic 3 de 9 amb folre de la seva història. Culminant, així, la millor temporada que mai ha fet la colla.
La davallada
És habitual que, després d’una temporada molt exigent, tant a nivell físic com psicològic, la gent arrenqui amb molta més calma i, fins i tot, que alguns els prenguin un descans. I això, és en bona part el que va passar als Castellers de Terrassa. El seu cap de colla en aquell moment, el Carles Bistué recorda com “per poder fer algun castell de vuit l’any següent vaig haver de forçar a la gent perquè vingués. Recordo fins i tot alguna trucada personal. La gent va respondre, però això els va cremar.” Els que en aquell moment portaven la colla es van desanimar i van deixar d’estirar el carro i “quan ens en vam adonar, ja estàvem massa avall.”
A partir d’aquell moment els Castellers de Terrassa van sobreviure deu anys aixecant castells de set pisos fins que, l’any 2005 van recuperar el 4 de 8 i van començar una lenta, però constant, progressió que els portarà fins a descarregar la clàssica de vuit (3 de 8, 4 de 8 i 2 de 7) el juliol de 2013, a més de descarregar, al primer intent, el pilar de 6, convertint aquella actuació en la segona millor de la història dels blau turquesa.
En Xavier Nouvilas, actual cap de colla dels Castellers de Terrassa explica que “ara la colla està en un moment de canvi. S’està treballant molt tècnicament, tant el tronc, com la pinya, com la canalla i això ens ha de portar molt bons resultats” tot i que reconeix que “encara ens queda molt camí per fer.” L’objectiu de la colla és tenir un nivell més constant durant tota la temporada i, això vol dir ser capaços de mantenir el volum de gent, sobretot als assajos.
A nivell casteller, es plantegen arribar ràpid als castells de la gamma alta de set, per poder atacar els castells bàsics de vuit pisos. Tornar a provar el 3 de 9 queda molt lluny en les aspiracions dels de Terrassa, tot i que reconeixen que, els que hi van ser, el tenen molt present: “la majoria ens l’hem hagut de treure del cap. És un castell que tenim pendent de descarregar i sempre estarà allà. Però hem de fer un esforç per deixar-hi de pensar i centrar-nos en treballar i intentar que, algun dia, siguem molta gent, amb moltes ganes i un bon nivell tècnic, per tornar-ho a intentar.”
Carpeta Terra de castells
