Raül Romeva
Els castells com a valor de cohesió social i d'identitat
Vicenç Relats
(text)
, Josep Prims (fotografies)
Conegut per la seva tasca com a eurodiputat d'ICV (2004-2014), Raül Romeva Rueda (Madrid, 1971) és una figura de molta projecció mediàtica, amb una argumentació lúcida i gran capacitat d'empatia. La seva trajectòria al Parlament europeu i el coneixement que té de conflictes com el de Bòsnia Herzegovina, on va viure entre 1995 i 1997 treballant en programes d'educació per la pau, fan d'aquest economista i doctor en relacions internacionals una veu autoritzada sobre els canvis de fons que viuen les societats europees, també la catalana. I més enllà d'això, l'analista i escriptor d'assaig que també fa incursions com a novel·lista, és un home de múltiples aficions, com la de casteller apassionat, que és la que ara centra el nostre interès en aquestes planes.
Perquè aquest vallesà que reivindica que el seu poble és Caldes de Montbui (on va viure dels 9 als 22 anys, els que “marquen l'etapa central de la vida”), i “ara també ho és Sant Cugat”, on viu des del 2005, ha fet de la seva pertinença als Castellers de Sant Cugat un lligam ferm, que li permetia mantenir-s'hi vinculat fins i tot quan estava a cavall entre mig món.
Ja des de ben jove tenia tirada per les entitats de la cultura popular i tradicional, perquè a Caldes havia estat de la Colla de Bastoners i sardanista de l'Esbart Dansaire, a banda de nedador, primer al Club Natació Caldes i després al Club Natació Sabadell. Amb tot, com en tants d'altres, la seva afició als castells li ve molt de la seva condició de pare. Perquè la seva filla Elda (de 8 anys) i el seu fill Noah (de 4), també són castellers, igual que la seva esposa, la Diana, que ara és la vicepresidenta de la colla. Són, doncs, una família castellera al complet. Ell i la Diana normalment són mans altes a la pinya; l'Elda fa d'enxaneta, i en Noah, a qui no li fa gràcia enfilar-se, toca el timbal amb els grallers. “Ens ho hem agafat com l'activitat familiar que podem fer tots junts i que ens ha permès integrar-nos molt bé a la vida del poble, ja que et porta a fer moltes coses amb altres famílies amb canalla”, explica.
Arrapada com una aranyeta
De fet, la culpable de la seva dèria castellera és l'Elda. A la Festa Major de Mirasol de l'any 2010, la seva filla, que llavors tenia 4 anys, va quedar admirada de veure un menut enxaneta que feia l'aleta d'un quatre de set, just després que una acotxadora esmunyedissa s'hagués enfilat com un esquirol per les camises “verd Collserola” que vesteixen els Gausacs. “Papa, jo també vull pujar-hi. Puc?”, li va dir, tot agafant-li la mà. La il·lusió de l'Elda va fer que els seus pares, un xic temorosos, allà mateix agafessin fulletons que repartien noies de la colla, que els van convidar a participar a un assaig per provar-ho.
Just un any després, a la mateixa Festa Major del veïnat de Mirasol on viuen (a una casa antiga dels avis de la Diana, que han refet i amb un bon tros d'hort), era l'Elda qui pujava, “arrapada com una aranyeta”, fins a coronar aquell pilar de cinc, somrient i fent l'aleta. Ni el Raül ni la Diana no van poder veure en directe la cara d'emoció de l'Elda que han immortalitzat les fotos preses per la seva àvia, perquè els seus pares ja estaven ben encaixats dins la pinya, pit contra esquena. I en aquella posició no es tractava pas de mirar enlaire. “No, amb això no s'hi pot jugar, que hi ha hagut accidents greus”, recorda. Al principi patia per la filla enxaneta, però ara ho relativitza: “Si cauen, qui menys pateix és la canalla”. Amb tot, constata que la “colla és molt seriosa i sempre prima la seguretat, sabent que és millor desmuntar que arriscar-se a caure”.
L'Elda, a qui aviat -potser la temporada que ve- li tocarà baixar un pis –a dosos–, viu intensament els castells i, a vegades, si s'endarrereix amb els deures, l'han d'amenaçar que no anirà a assajar, cosa que fan plegats cada dimarts i divendres de la temporada. “Els castells es fan aprofitant la gent que tens i cal un compromís a ser-hi i complir les normes”, explica.
Tot i assegurar que “els castells no són tant cosa de força com de tècnica, com es veu amb els pilars”, opina que caldria reforçar l'entrenament alguns períodes. “El tronc ha d'estar molt bé físicament i els de baix, també”. Amb tot, troba que la gràcia principal és que “gent de tota edat, origen, condició física, ideològica... hi pot participar, perquè a la pinya tothom hi cap”. Aquest “fet inclusiu i participatiu” i la “gran cohesió social” que generen les colles en un poble són els valors que més en remarca i posa com a exemple la “plena integració” d'uns mestres japonesos que treballen a Sant Cugat. “No hi ha gaires entitats que aconsegueixin arrossegar 150, 200 o 300 persones en moments donats”, fa notar.
Una identificació natural
Ara com ara veu la seva vida castellera en funció de com s'hi involucri la família, però no té cap pressa a pensar quan serà l'hora de penjar a faixa. “Els fundadors de la colla hi porten vint anys i encara hi són”, diu. No s'ho mira competitivament, però ara que ja han descarregat molts cops la torre de 8 amb folre, sospira que “el gran objectiu seria un 3 de 9 amb folre”. Amb tot, sap que els Castellers de Sant Cugat “juguen una altra lliga respecte els de la zona tradicional” tarragonina i diu que “quan nosaltres anem al Concurs de Castells no anem a guanyar res, sinó a ser a una gran plaça i a viure-ho amb intensitat”. I el lema Força, equilibri, valor i seny el troba una “molt bona combinació d'elements dels castells, quasi en equilibri taoista”.
Independentista declarat, admet que, en el procés nacional que vivim, els castells “s'associen de forma molt natural a una identitat de país”, com ho demostra la participació de les colles a la Via Catalana o en actes pel dret a decidir. Aquest fet “no vol dir que a una colla tothom sigui independentista, perquè la participació als actes sempre és voluntària”. El que té ben clar és que “amb la seva èpica i plasticitat” els castells són uns “grans ambaixadors” de la cultura catalana. “Per la força que desprenen: la d'una gent diversa que suma esforços amb un objectiu comú”, conclou.
Carpeta Terra de castells
