“És meticulós, polit i perfeccionista en les seves accions i extremament educat, servicial i complidor en les seves relacions amb tothom. Amb els amics és exquisit i sempre té la porta oberta o esmerça moltes hores darrere el telèfon per resoldre’ls qualsevol dubte o trencacolls. És alt, cara blanca i lleugerament rosada, cabell blanc i impol·lut, un poc esclarissat”.
El seu amic Albert Manent descrivia així Josep Maria Domènech i Fargas (Terrassa, 1925) a En un replà del meu temps (1999). D’orígens a Sant Martí de Tous (Anoia), el seu pare havia vingut a Terrassa i aviat passaria del sector bancari al tèxtil, al qual es dedicaria el fill, com a directiu a Terrassa i a Barcelona i membre del Gremi de Fabricants de Filats de Cotó i de la Cambra de Girona.
S’havia afiliat abans de la Guerra, com a benjamí, a la FEJOC (Federació de Joves Cristians de Catalunya), i en els anys quaranta va participar en iniciatives com la Institució Ambrosiana, a l’empara de la parròquia egarenca de la Sagrada Família. “Organitzàvem conferències i concerts i ho fèiem en català, la qual cosa, sense la protecció de l’Església, no hagués estat possible”. El 1946 s’incorporaria, com a secretari de la delegació terrassenca, a la Comissió Abat Oliba, que va promoure les mítiques festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat.

Trescar i conèixer Catalunya
I es vincularia ben aviat a l’excursionisme, però no pas amb l’afany de conquerir cims. “Mai no m’ha interessat el factor competitiu i sí, en canvi, la tradició de l’excursionisme científic. Trescar el país per a conèixer-lo a fons. Cercar, per exemple, monografies dels llocs on vas. La biblioteca de temes locals que vaig anar aplegant té aquest origen”.
Aquest fons s’instal·laria amb el temps al carrer Major de Terrassa. “En la seva adquisició vaig esmerçar-hi molts diners, i també compraria als hereus una part molt important de la biblioteca, extraordinària, d’un il·lustre advocat barceloní. Em va llegar una col·lecció considerable de publicacions del Centre Excursionista de Catalunya”.
Oberta als estudiosos, la biblioteca de monografies locals i comarcals es va considerar la més completa al nostre domini lingüístic en el seu àmbit. Consta de més de 30.000 llibres i 8.000 opuscles, 1.500 publicacions periòdiques, mapes, documents d’àudio i vídeo i 2.500 goigs. Va ser adquirida el 2008 per l’Institut Cartogràfic de Catalunya, dins del qual, estructurada com a “Biblioteca Domènech”, continua prestant un bon servei.
Va col·laborar amb referents egarencs com Marian Galí, Salvador Cardús i Florensa i Josep Rigol per aconseguir l’adquisició pública del Castell Cartoixa de Vallparadís i la seva posterior conversió en museu. Des del 1965 pertany a la Junta Municipal de Museus de Terrassa, de la qual fou secretari i des d’on contribuí a la compra i adequació de la Casa Alegre de Sagrera i a la constitució del seu fons.
Vinculat a l’historiador i geògraf Josep Iglésies, impulsor de les històriques Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos, Domènech fou elegit, el 1974, secretari i coordinador de la seva Comissió Permanent. No ha parat, doncs. “A la vida, no cal dir mai allò de “ho faig a hores perdudes”, sinó a hores trobades, que són sempre hores guanyades. Jo he cercat habitualment moltes dades i, quan ha convingut, he dormit poc”.

L’exhaustivitat del Diccionari terrassenc
I així s’explica la seva col·laboració a la Gran Enciclopèdia Catalana, la Gran Geografia Comarcal de Catalunya–coordinador de la part del Vallès i redactor de diversos articles- o Catalunya romànica. I que comencés, els anys 70, a elaborar un completíssim Diccionari terrassenc, que recull noms propis de persones, llocs i institucions egarenques, amb més de 180.000 fitxes contingudes en més de 22.000 entrades. Donat a la ciutat el 2011, es pot consultar a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, ara integrat en l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental. Ha servit com a base a diversos treballs, com Els carrers de Terrassa (1995).
Josep M. Domènech és autor d’una Història breu de Terrassa (1972) per a infants i joves, “però amb la intenció que, a través d’ells, passés als grans”. Amb 10.000 exemplars -5.000 en català i 5.000 en castellà-, es tracta del llibre publicat a la ciutat amb un tiratge editorial més gran.
Del 1993 és Construcció i embelliment de la Basílica del Sant Esperit de Terrassa, l’actual catedral. I el darrer llibre, Confraria del Sant Crist de Terrassa (2013), el signa amb Ana Fernández. “A la meva edat, ja és hora de ser generós i donar pas a gent més jove i prou preparada”. Del seu compromís vallesà n’és prova la vinculació a la Fundació Bosch i Cardellach. I havia estat vicepresident de la Fundació Salvador Vives Casajuana, que presidia Albert Manent.
L’alta civilitat d’aquest promotor de cultura, investigador, documentalista i catalanista integral no s’ha traduït mai en acció política, ni que per la seva dedicació al tèxtil fos amic de Miquel Coll i Alentorn. “La meva dèria ha estat Catalunya, i per això he mantingut una actitud de servei al país sense que em condicionés ni el pensament ni el vot...”
Aquest il·lustre egarenc, que des del 2010 té un premi de recerca local i comarcal al seu nom, ha rebut reconeixements com el de “Terrassenc de l’any” (1986), premi Jaume I d’Actuació Cívica (2001) i Medalla d’Honor de la Ciutat de Terrassa (2012). I ja fa alguns anys que elabora una cronologia dels fets i records més rellevants a la seva vida, que llegarà “a la meva família, que ha estat molt àmplia, gràcies a Déu”.