Any 2015. Les noves tecnologies ocupen la centralitat de la nostra vida i tot canvia molt de pressa: hàbits, costums, gustos, necessitats, desigs. També canvia la manera de viure l’oci, i la manera de gaudir de l’art. Potser per això tothom parla de la crisi del cinema, tot i que, tal com diuen alguns prohoms destacables, el “cinema sempre ha estat en crisi”. Mai, però, com ara: descens de públic, pirateria i un tancament successiu de sales, especialment les situades als nuclis històrics urbans. Un panorama descoratjador, però, també, un escenari de noves possibilitats. Com a bons militants de l’autèntica cultura de base, hi ha uns quants bojos que escapen a aquesta lògica perversa del mercat, d’allò que sembla que hauria de ser. Uns bojos que demostren que, amb esforç, tenacitat i ganes, es pot fer possible el miracle de l’alternativa: un cinema amb les millors propostes del moment i que ompli l’aforament disponible.
En Lambert Botey és un d’aquests bojos admirables i apassionats que fan possible el Cineclub de l’Associació Cultural de Granollers (AC), un cas excepcional per la història, la intensitat, el reconeixement i l’èxit continuat. En actiu des de 1950, el Cineclub és l’únic cinema del centre de la capital del Vallès Oriental i també l’únic que proposa una programació fora del circuit de la cartellera comercial. El col·lectiu és format per voluntaris entusiastes que encara creuen en l’esperit d’aquell Nuovo Cinema Paradiso i que fan possible una programació estable i digna, com també un grapat d’activitats d’allò més diverses, sempre amb el cinema com a motor, i sempre oferint suport als nous creadors, com Neus Ballús o Meritxell Soler.

L’època del 16mm a la Casa de Cultura
L’èxit de l’entitat és seguir programant i gaudir-ho. Per això, parlar de cinema amb Lambert Botey és fer-ho amb algú que va més enllà del savi: es tracta d’haver palpat l’emoció d’unes pel·lícules que fan regirar i que fan pensar, que saben divertir sense renunciar a ser part de l’art. Era a principis dels 70 que Botey entrava a formar part de l’AC. Aleshores hi havia grup de joves granollerins que necessitaven veure més cine. “I vam entrar a l’AC per poder ser part del Cineclub”, confessa. Al principi es feien sessions en 16mm, sense cap altra opció, i les vies per projectar no eren pas fàcils, ja que les sales comercials eren un terreny vetat. “Al cap de poc d’entrar a l’AC, els cinemes de la ciutat van ser monopolitzats pel Centre d’Iniciatives i Turisme, el CID”, tal com explica. L’alternativa va ser modesta, però valenta: si no podien competir amb el “règim cultural” existent per manca de diners, calia esprémer l’enginy. “I així va ser com vam començar a fer cinema a la Casa de Cultura i a l’Escola del Treball, amb un reproductor portàtil de 16mm”.
En aquell primer grup hi havia noms com els de Jordi Pagès, Jaume Ortuño, Jordi Mauri, Jordi Riba, Joan Corbera, Pere Illa i d’altres. “Ens agradava molt veure cinema, però també fer-ne”, i projectaven el poc material que hi havia disponible en 16mm. “Les primeres obres van ser Peppermint Frappé (1967) de Carlos Saura i Los olvidados (1950) de Luis Buñuel”, fent malabarismes amb un catàleg que era mínim. “Començàvem les sessions a un quart d’onze de la nit, perquè el reproductor el portava l’Esteve Sala, que era professor i acabava les classes a les deu”. D’aquesta època, Botey també recorda les jornades d’estudi: “cadascú es preparava una pel·lícula i fèiem una sessió per parlar-ne. D’aquí en surt Elan Diert, una cooperativa que vam crear per tal de fer les nostres pròpies pel·lícules. Tot era molt casolà: posàvem en comú les càmeres que teníem i el projector i fèiem cine. Recordo que vam fer 7 o 8 curtmetratges”. Poc temps després, es van incorporar a l’AC Ricard Caussa, actual president de l’entitat, i Rafa Gonzàlez. I, posteriorment, gent cabdal per al Cineclub com Jordina Medalla o Lluís Bauxell. “En Ricard, en Rafa i la Jordina provenien del Cineclub Infantil que es feia a la Parròquia”, detalla. “En Lluis va ser un cas diferent: el vaig conèixer perquè escrivia cartes al Mr. Belvedere de la revista Fotogramas. El vam incorporar i ha estat una de les ànimes del grup”.

Temps de militància i de 35mm
Va ser l’any 1975 quan el cineclub va comprar un projector de 35mm, “que s’havia de muntar i desmuntar a cada sessió”. Això va permetre fer estrenes de 35mm i portar, per fi, pel·lícules subtitulades a la ciutat. La primera va ser Los amores de una rubia (1965), de Milos Forman. “Una de les sessions més mítiques va ser Queimada (1969), de Gillo Pontecorvo. Al final del film, a Marlon Brando se li aplica el garrot vil i la vam projectar el mateix dia que van assassinar Puig Antich. Va ser molt complicat fer-ho, perquè les bobines ens van arribar canviades i vam haver de demanar disculpes al públic que omplia la sala”. D’aquella època també són els cursos d’Història del cine amb en Miquel Porter Moix i la dèria per seguir fent cinema en versió original. “Fins i tot vam projectar La repentina riqueza de las pobres gentes de Kombach (1971), que la vam fer sense subtítol. La bibliotecària d’aleshores, l’Angelina, que sabia alemany, ens anava explicant què es deia, en temps real. Era una època molt militant, de cinefília absoluta”. De fet, és el retrat precís d’allò que ha esdevingut el Cineclub per a Granollers: una manera d’anar omplint els buits que hi ha a la ciutat, sempre oferint una alternativa a l’oficialitat.
Posteriorment, el pas a l’antic Centre Cultural de ‘la Caixa’, l’any 1981, esdevé un punt d’inflexió. Es comencen a fer pel·lícules cada quinze dies i s’obre un gran ventall de possibilitats, entre elles “fer cine en una sala de cine”. Actualment es programa una pel·lícula cada setmana: “ara tenim una activitat molt contínua, que ve provocada per l’absència de cinemes al centre de Granollers”, remarca Botey. “Vam haver de fer un pas endavant per cobrir aquest buit”. El futur segueix sent l’aposta per la versió original i per un cinema digne. “Volem seguir al Centre Cultural, on ja hi ha creada una dinàmica i un públic fidel”. I conclou: “El nostre petit gran èxit demostra que el cinema no és mort, que la gent encara vol veure pel·lícules. I això em fa ser molt optimista”. Així seguirà sent, mentre hi hagi apassionats com en Lambert Botey i els companys del Cineclub. Mentre hi hagi gent que, de manera humil i constant, vulgui tenir una ciutat viva, inquieta i desvetllada.