Carpeta Terra de castellsJaume Rosset
“Per trobar el casc ideal hi va haver dificultats tècniques, però sobretot reticències històriques i de tradició”
Jaume Rosset és traumatòleg. De dilluns a divendres treballa amb músics i artistes escènics. Els tracta lesions que poden passar per alt a un metge no especialista com és ell, que domina els riscos, per exemple, de tocar el violí i les lesions que pot provocar. Els caps de setmana s’enfaixa per fer castells amb els Minyons de Terrassa, colla a la qual pertany des de fa vint-i-tres anys. Rosset ha viscut els castells amb una obsessió: aplicar-los la ciència per fer-los més segurs, més alts i més moderns. Jaume Rosset és metge de l’esport, ha estat director mèdic i científic de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i ara n’és assessor. Entre els seus projectes destaca la creació i implantació dels casc casteller per la canalla, la revolució més important en seguretat que ha viscut aquesta activitat tradicional.
Anna Marín Porta (text) , Josep Prims (fotografies)
Com acaba vestint la camisa dels Minyons de Terrassa?
El meu pare va fer la mili amb un casteller de Vilafranca i van mantenir l’amistat. Així que per Sant Fèlix em portaven a veure castells i de jove m’havia posat en alguna pinya. Quan vaig acabar la carrera ja havien nascut els Minyons i vaig entrar-hi. A més treballava al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès i vaig proposar diversos estudis amb la colla, que en aquella època tenia ganes de trencar motlles i de fer coses noves. El primer que vam fer va ser establir un programa de preparació física, vaig aconseguir un fisioterapeuta i un preparador físic. Fèiem revisions mèdiques i vam dissenyar un pla de treball específic a partir de la posició que cada casteller ocupava al castell. Vam arribar a fer un petit gimnàs al local dels Minyons.
Dos-cents anys de castells sense protecció i el 2006 el casc entra a les places per a no marxar-ne.
La idea del casc neix en un moment en el qual diverses colles tenen accidents. No greus, però sí prou importants com perquè es plategin si s’hi pot fer alguna cosa. I aquelles colles eren molt presents a la Coordinadora de Colles Castelleres, que acaba impulsant el projecte.
Per què va costar tant trobar el casc ideal?
Hi havia dificultats tècniques, però sobretot reticències històriques i de tradició. Les segones van acabar sent les més complicades de gestionar. El més difícil va ser que el món casteller ho acceptés. Recordo la primera reunió amb la Coordinadora i sortir amb la sensació que, pràcticament, volien que arribéssim a la conclusió que no es podia fer.
En canvi ara, deu anys després d’iniciar el projecte, ningú en dubta.
L’accident de la Mariona (Mataró, juliol 2006) va ser l’empenta definitiva, el punt d’inflexió perquè les colles s’impliquessin. Per resoldre el casc des d’un punt de vista tècnic necessitàvem la màxima implicació. I després de la mort de la Mariona (després de caure d’un castell) moltes colles que no estaven provant el casc i que el veien amb recels van pensar que era un remei no desitjat però que el necessitaven. Des d’aleshores el món casteller ha començat a prioritzar, clarament, la seguretat. I al final, vam fer un casc que funciona molt bé.
Des d’un punt de vista tècnic, quin era el repte més enllà de la seguretat?
El casc havia d’evitar traumatismes però no podia provocar accidents d’altres tipus. Per exemple, em feia por que no caiguessin més poms de dalt per si el casc impedia la mobilitat dels de dalt. Era clau que el casc no generés inconvenients. Ara els estudis demostren que és efectiu, que quan els nens cauen el casc funciona bé. Així que avui no provoca problemes i és obligatori. De fet, des que es va implantar, els traumatismes han desaparegut.
Si enxaneta i aixecador no haguessin portat amb èxit el casc, no hauria arribat mai el casc per als dosos?
Segur. Els casc per als dosos encara era més complex de dissenyar. Costava tant que fins i tot vam arribar a plantejar-nos si calia buscar un disseny que no fos el cent per cent segur. Però NZI, el fabricant, va dir que ni pensar-ho. Vam fer molts models. Les colles el provaven i algunes et deien que bé i d’altres que era impossible de portar a plaça. Durant dos anys el vàrem testejar fent un seguiment de les caigudes per eliminar possibles errors al projecte. Finalment el casc per als dosos també és obligatori i pràcticament totes les colles van acollir-lo bé des del principi.
Les cervicals són avui l’assignatura pendent dels qui es posen en una pinya?
Es treballa en protectors cervicals, però és un tema molt complex. Primer perquè no trobem un material que sigui prou absorbent i alhora flexible per permetre el moviment còmode del casteller. D’entrada ha de ser prou universal perquè qualsevol casteller se’l pugui posar, però les posicions del coll dins la pinya varien en funció de la tasca que s’hi fa. I l’altre problema és legal. Qui porta el protector? Només la colla? El públic no s’hi pot posar, doncs? Aquest es un dels esculls del projecte que es podria salvar científicament determinant quants cordons calen de pinya per a cada castell.
La preparació física i assajar sovint són les claus per evitar lesions greus?
Estem tendint més a la tecnificació, a assajos més sistemàtics, a temporades amb més planificació i això, en el fons, ja es preventiu. El fet que treballis de forma més regular ajuda a prevenir lesions. Jo sóc al món casteller des del 1992 i les coses han canviat, si bé no tant com a mi m’agradaria. Durant una època, als Minyons de Terrassa fèiem activitat castellera i una activitat física complementària. Com a model no ha quallat, però totes les colles, i especialment les grans, saben que només assajant bé i regularment es poden fer grans castells amb garanties i minimitzant riscos.
L’auge de l’esport a la societat i del cuidar-se ha beneficiat els castells?
Els castellers, sobretot de colles més grans, sí que es cuiden més que abans. Jo ara tinc una dèria: l’aprenentatge diferencial; un tipus d’assaig en el qual amb menys repetició aconsegueixes els mateixos resultats. Amb això es busca que el sistema, individual i col·lectiu del castell, sigui més flexible, en el nivell de capacitat d’absorbir problemes. És treballar no només per tecnificar la gent i coordinar estructures, sinó també perquè les estructures siguin molt més resistents a les inclemències. Més resultats amb menys càrrega de treball, menys repetició i més canvis. En el món de l’esport ja està demostrat que funciona.
Una de les coses que més impressiona dels castells són les caigudes. N’hi ha cada vegada menys i menys greus. Per què els castellers no prenen més mal?
Per saber-ho l’any 2000 vam gravar la diada de Sant Fèlix i vam fer un model 3D de les imatges. I vam comprovar que, en caure, els castellers topen a l’aire els uns contra els altres i això frena, en part, la caiguda. De manera que no arribes a la pinya en caiguda lliure ni acceleració constant. Topar amb altres castellers atenua la gravetat. L’impacte és molt menor que una caiguda en sec.
Es pot saber quan es pot fer, i quan no, un castell amb garanties de seguretat davant una possible caiguda?
Jo sóc del parer de determinar, científicament, quanta gent cal en una pinya per poder fer un castell. Sabem que el vuitanta per cet de les caigudes es produeixen en uns determinats cordons de la pinya. Per tant, la colla que volgués provar un castell hauria de poder garantir-los amb els seus propis castellers. Crec que cada colla ha d’assumir el seu risc. A l’assaig la manca de gent es supleix amb els terres atenuants, que són l’altre gran projecte que em desenvolupat per millorar la seguretat. Val només 1.500 euros i funciona. No hi ha excuses per a no tenir-lo.
El món casteller s’equivocaria si pretengués dir que fer castells no comporta riscos?
Els castells tenen risc i si algú entra a una colla i no li expliquen... això és una mala praxis. En el món dels castells, per la por que des de fora es pensessin que són molt perillosos, es tendia a fer creure que no tenien risc. I és evident que n’hi ha. Ara bé, és estadísticament molt baix i això és el què cal explicar. L’estudi per fer el casc ho va constatar. Però també que en una mala caiguda es podia prendre molt mal. D’aquí la importància de parlar amb realisme i de treballar per millorar la seguretat. Cada vegada es fan castells més grans, les colles van al límit i cada vegada es fan més castells. Proporcionalment, no caiem més que abans, però a més castells, més risc.
El meu pare va fer la mili amb un casteller de Vilafranca i van mantenir l’amistat. Així que per Sant Fèlix em portaven a veure castells i de jove m’havia posat en alguna pinya. Quan vaig acabar la carrera ja havien nascut els Minyons i vaig entrar-hi. A més treballava al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès i vaig proposar diversos estudis amb la colla, que en aquella època tenia ganes de trencar motlles i de fer coses noves. El primer que vam fer va ser establir un programa de preparació física, vaig aconseguir un fisioterapeuta i un preparador físic. Fèiem revisions mèdiques i vam dissenyar un pla de treball específic a partir de la posició que cada casteller ocupava al castell. Vam arribar a fer un petit gimnàs al local dels Minyons.
Dos-cents anys de castells sense protecció i el 2006 el casc entra a les places per a no marxar-ne.
La idea del casc neix en un moment en el qual diverses colles tenen accidents. No greus, però sí prou importants com perquè es plategin si s’hi pot fer alguna cosa. I aquelles colles eren molt presents a la Coordinadora de Colles Castelleres, que acaba impulsant el projecte.
Per què va costar tant trobar el casc ideal?
Hi havia dificultats tècniques, però sobretot reticències històriques i de tradició. Les segones van acabar sent les més complicades de gestionar. El més difícil va ser que el món casteller ho acceptés. Recordo la primera reunió amb la Coordinadora i sortir amb la sensació que, pràcticament, volien que arribéssim a la conclusió que no es podia fer.
En canvi ara, deu anys després d’iniciar el projecte, ningú en dubta.
L’accident de la Mariona (Mataró, juliol 2006) va ser l’empenta definitiva, el punt d’inflexió perquè les colles s’impliquessin. Per resoldre el casc des d’un punt de vista tècnic necessitàvem la màxima implicació. I després de la mort de la Mariona (després de caure d’un castell) moltes colles que no estaven provant el casc i que el veien amb recels van pensar que era un remei no desitjat però que el necessitaven. Des d’aleshores el món casteller ha començat a prioritzar, clarament, la seguretat. I al final, vam fer un casc que funciona molt bé.
Des d’un punt de vista tècnic, quin era el repte més enllà de la seguretat?
El casc havia d’evitar traumatismes però no podia provocar accidents d’altres tipus. Per exemple, em feia por que no caiguessin més poms de dalt per si el casc impedia la mobilitat dels de dalt. Era clau que el casc no generés inconvenients. Ara els estudis demostren que és efectiu, que quan els nens cauen el casc funciona bé. Així que avui no provoca problemes i és obligatori. De fet, des que es va implantar, els traumatismes han desaparegut.
Si enxaneta i aixecador no haguessin portat amb èxit el casc, no hauria arribat mai el casc per als dosos?
Segur. Els casc per als dosos encara era més complex de dissenyar. Costava tant que fins i tot vam arribar a plantejar-nos si calia buscar un disseny que no fos el cent per cent segur. Però NZI, el fabricant, va dir que ni pensar-ho. Vam fer molts models. Les colles el provaven i algunes et deien que bé i d’altres que era impossible de portar a plaça. Durant dos anys el vàrem testejar fent un seguiment de les caigudes per eliminar possibles errors al projecte. Finalment el casc per als dosos també és obligatori i pràcticament totes les colles van acollir-lo bé des del principi.
Les cervicals són avui l’assignatura pendent dels qui es posen en una pinya?
Es treballa en protectors cervicals, però és un tema molt complex. Primer perquè no trobem un material que sigui prou absorbent i alhora flexible per permetre el moviment còmode del casteller. D’entrada ha de ser prou universal perquè qualsevol casteller se’l pugui posar, però les posicions del coll dins la pinya varien en funció de la tasca que s’hi fa. I l’altre problema és legal. Qui porta el protector? Només la colla? El públic no s’hi pot posar, doncs? Aquest es un dels esculls del projecte que es podria salvar científicament determinant quants cordons calen de pinya per a cada castell.
La preparació física i assajar sovint són les claus per evitar lesions greus?
Estem tendint més a la tecnificació, a assajos més sistemàtics, a temporades amb més planificació i això, en el fons, ja es preventiu. El fet que treballis de forma més regular ajuda a prevenir lesions. Jo sóc al món casteller des del 1992 i les coses han canviat, si bé no tant com a mi m’agradaria. Durant una època, als Minyons de Terrassa fèiem activitat castellera i una activitat física complementària. Com a model no ha quallat, però totes les colles, i especialment les grans, saben que només assajant bé i regularment es poden fer grans castells amb garanties i minimitzant riscos.
“Els castells tenen risc i si algú entra a una colla i no li expliquen... això és una mala praxis”
L’auge de l’esport a la societat i del cuidar-se ha beneficiat els castells?
Els castellers, sobretot de colles més grans, sí que es cuiden més que abans. Jo ara tinc una dèria: l’aprenentatge diferencial; un tipus d’assaig en el qual amb menys repetició aconsegueixes els mateixos resultats. Amb això es busca que el sistema, individual i col·lectiu del castell, sigui més flexible, en el nivell de capacitat d’absorbir problemes. És treballar no només per tecnificar la gent i coordinar estructures, sinó també perquè les estructures siguin molt més resistents a les inclemències. Més resultats amb menys càrrega de treball, menys repetició i més canvis. En el món de l’esport ja està demostrat que funciona.
Una de les coses que més impressiona dels castells són les caigudes. N’hi ha cada vegada menys i menys greus. Per què els castellers no prenen més mal?
Per saber-ho l’any 2000 vam gravar la diada de Sant Fèlix i vam fer un model 3D de les imatges. I vam comprovar que, en caure, els castellers topen a l’aire els uns contra els altres i això frena, en part, la caiguda. De manera que no arribes a la pinya en caiguda lliure ni acceleració constant. Topar amb altres castellers atenua la gravetat. L’impacte és molt menor que una caiguda en sec.
Es pot saber quan es pot fer, i quan no, un castell amb garanties de seguretat davant una possible caiguda?
Jo sóc del parer de determinar, científicament, quanta gent cal en una pinya per poder fer un castell. Sabem que el vuitanta per cet de les caigudes es produeixen en uns determinats cordons de la pinya. Per tant, la colla que volgués provar un castell hauria de poder garantir-los amb els seus propis castellers. Crec que cada colla ha d’assumir el seu risc. A l’assaig la manca de gent es supleix amb els terres atenuants, que són l’altre gran projecte que em desenvolupat per millorar la seguretat. Val només 1.500 euros i funciona. No hi ha excuses per a no tenir-lo.
El món casteller s’equivocaria si pretengués dir que fer castells no comporta riscos?
Els castells tenen risc i si algú entra a una colla i no li expliquen... això és una mala praxis. En el món dels castells, per la por que des de fora es pensessin que són molt perillosos, es tendia a fer creure que no tenien risc. I és evident que n’hi ha. Ara bé, és estadísticament molt baix i això és el què cal explicar. L’estudi per fer el casc ho va constatar. Però també que en una mala caiguda es podia prendre molt mal. D’aquí la importància de parlar amb realisme i de treballar per millorar la seguretat. Cada vegada es fan castells més grans, les colles van al límit i cada vegada es fan més castells. Proporcionalment, no caiem més que abans, però a més castells, més risc.
