Són les cares més visibles de l'impuls del procés cap a la independència des de la societat civil i les dues són vallesanes, una d'arrel i l'altra d'adopció. El Vallès és una bona pedrera independentista?
Muriel Casals (MC). Segurament, sí que ho és, clar!
Carme Forcadell (CF). Al Vallès hi ha independentistes com a tot arreu. Potser més del que molta gent es pensa, perquè moltes vegades hi ha la idea que a les àrees metropolitanes no n'hi ha i no és així. Depèn molt de les ciutats.
MC. El Vallès és un microcosmos del que és Catalunya, que reuneix la història industrial, però on també hi ha una forta presència agrícola, la reconversió cap al sector serveis...
CF. El Vallès és un bon exemple del que és Catalunya. Durant molts anys a Sabadell guanyava les eleccions municipals Antoni Farrés, del PSUC; Pujol guanyava les eleccions al Parlament de Catalunya i els socialistes, les espanyoles.
MC. Aquí hi ha uns ciutadans que fan, des de sempre, una cosa que en democràcia semblava que no era tan normal i que aquí Sabadell sí que ho era, que és votar diferent en cada elecció, perquè no és una ciutat casada amb un partit polític, sinó que li podia agradar més un comunista per alcalde, un moderat per a la Generalitat i un socialista per a l'Estat espanyol, quan el PSOE era l'esperança del canvi.

La nau independentista de la societat civil la comanden dues dones. És significatiu d'alguna cosa?
CF. Les dones sempre estem al capdavant d'associacions. Jo hi he estat durant molts anys i sempre hi he vist moltes dones al davant. El que passa és que ara estem en un moment de descrèdit de la política, en què sembla que les organitzacions socials que no són polítiques de la manera tradicional tenen molta importància, potser perquè tenen més credibilitat que els partits. I al capdavant hi ha dones, d'acord, però aquestes dones són voluntàries. Allà on hi ha dones al davant solen ser voluntàries, mentre que al capdavant dels partits, de les empreses i dels bancs continuen sent-hi els homes, que viuen d'això. Les dones, en canvi, sempre hem de compaginar la nostra vida professional amb el voluntarisme. Ha de canviar molt la societat, perquè el poder sigui equitatiu i la societat equitativa.
MC. En aquests moments la societat civil el que fa és estar donant suport a una activitat que és política, perquè el que està passant al nostre país és eminentment polític. I la paraula i la decisió final l'han de tenir els polítics. Per tant, fem una feina si vols "femenina" de suport...

Forcadell: "Al Vallès hi ha independentistes com a tot arreu, potser més del que molta gent es pensa. És un bon exemple del que és Catalunya."

Com s'ha de fer perquè en el nou país la dona hi pesi més?
CF. Les dones s'hi han d'implicar. Si les dones no s'impliquen i es comprometen amb aquest país, no serà tan democràtic, just ni lliure com el volem. S'hi han d'implicar i hi ha d'haver un canvi en la concepció política, no és posar un pedaç.
MC. Hi ha d'haver un canvi en les dones, en els homes i en com ens mirem els uns als altres. En aquests moments les dones ja hem demostrat que professionalment podem fer el mateix que fan els homes. Ara el que falta és que els homes també gosin fer el mateix que fan les dones. Això vol dir triar en algun moment no tenir tan èxit professional, econòmic o polític, perquè volen fer altres coses com és cuidar la família, anar a veure museus o passejar. Ja sé que alguns diran: pobres dones, han de triar! Però les dones tenim d'una manera bastant fàcil aquesta opció de poder triar. En canvi, que un home digui que prefereix no arribar a ser el director de l'empresa sinó que es conforma a estar al nivell tres o quatre per poder tenir més temps per llegir novel·les o per pintar, li costa més. Jo crec que el món canviarà quan els homes gosin ser menys competitius en el sentit convencional.
CF. L'ideal és treballar per un país sense discriminacions de cap mena: ni politiques, ni socials, ni econòmiques ni tampoc de gènere, en què la gent pugui triar lliurement què vol fer i que no se senti discriminada per raó de gènere, com passa ara. Les dones, pel fet de ser dones, cobren un 20% menys que els homes per la mateixa feina i això és horrorós. En el cas de l'Administració, on jo estic, això no passa, però al món de l'empresa, sí.
MC. Però insisteixo que això és perquè les dones triem dedicar una part del temps a fer altres coses, en lloc de fer hores extres, que és el que et dóna la promoció. Sovint és per una qüestió de no tenir la mateixa disponibilitat. Els homes s'han d'atrevir a no voler ser sistemàticament el número 1 sinó a trobar-se bé sent el número 3 o fins i tot el 12.
CF. Però és que les dones tampoc no poden triar si són el número 1 i això és el greu. Els homes poden triar no ser el número 1 per dedicar-se a la família, però les dones no poden triar no ser la número 1, pel fet de ser dona ja no ho poden ser.

Caram. Els agradaria que la República Catalana tingués una dona cap d'Estat?
CF. A mi sí. Bé, a mi m'agradaria que fos la persona més preparada..., però estaria bé perquè hi ha dones molt ben preparades. Seria un canvi important, eh?
MC. Per què no? Estaria molt bé.

Potser podrien ser unes bones candidates...
CF. (Riu) Jo crec que de moment no va per aquí...
MC. No, em sembla que no va per aquí...

Bé, el cas és que quan van accedir a presidir Òmnium i l'ANC poc es pensaven que tindrien tanta rellevància pública, oi?
MC. Això vol dir que el procés s'ha accelerat. A vegades diem que què passa, que no avancem, però no ens pensàvem que el procés aniria tan de pressa.
CF. A l'Assemblea ja defensàvem que el full de ruta es podia accelerar. I, de fet, el primer any el procés va anar més de pressa del que pensàvem i després no. Quan va néixer l'ANC, aquest març ha fet tres anys, hi havia unes condicions objectives que feien possible que, arribat un moment, aquest procés s'accelerés.
MC. Vosaltres, des de l'ANC l'heu accelerat. Així com Òmnium s'hi ha sumat, l'Assemblea ha estat un element d'empenta i li hem d'estar molt agraïts.

Fa tres anys no podien pensar que acabarien sent "les catalines" del Polònia, junt amb l'alcalde Vila d'Abadal, i tenint un protagonisme així...
CF. No, segur que no. Jo tenia clar que l'Assemblea era i és un procés col·lectiu i que, per tant, la força és de tots. El que passa és que, de vegades, els mateixos mitjans de comunicació tenen la tendència a voler parlar amb una mateixa persona i resulta molt difícil sostreure's d'aquesta situació. L'Assemblea és un projecte col·lectiu que s'ha fet amb la força de molts milers de persones que s'hi han implicat i han sortit al carrer.
MC. Evidentment, la feina d'Òmnium també és una feina col·lectiva. Hi ha una junta nacional i unes juntes al territori i hi ha un gruix de 300 persones que són les que porten les decisions, a banda del treball de tots els socis. Sovint, però, a les organitzacions hi ha una cara visible i per a mi és un privilegi ser-ho.

En el cas d'Òmnium, l'opció per la independència ha suposat fer un pas més enllà respecte de la feina tradicional per la llengua i la cultura.
MC. Sí i això ho hem parlat i debatut molt. En quina mesura el que fem ara és coherent amb el que van pensar els fundadors d'Òmnium fa més de cinquanta anys, quan el 1961 van dir de crear una entitat per defensar la llengua i la cultura catalanes. I en aquests moments arribem a la conclusió que el millor que es pot fer per defensar la llengua i la cultura catalanes és defensar la independència del país. Si estem dins d'Espanya, la llengua i la cultura estan en perill. Per tant, no fem més que el que van voler i inspirar els fundadors. I els socis antics ho han trobat bé.

La Carme deixa la presidència de l'ANC aquesta primavera i a la Muriel li queden tres anys d'un segon mandat. Com voldran que es faci el relleu?
CF. A l'Assemblea volem que hi hagi una junta de continuïtat, que ja ho serà, perquè una part important de la junta pleguem, però hi ha una altra part important que es queda. I a aquests que es queden els cal assumir un relleu que acompanyarem en tot el que puguem. Nosaltres diem que no marxem de l'Assembla, sinó que deixem d'estar-ne al capdavant, però estarem exactament al servei de l'Assemblea, ajudant en tot el que sigui possible. Mirarem de deixar tot el relatiu a l'11 de Setembre encaminat, que ha de ser de continuïtat amb l'actualització del full de ruta que aprovàrem aquest mes d'abril.
MC. D'aquí a tres anys, que és quan a mi em tocarà deixar-ne la presidència, Òmnium continuarà sent una entitat que treballa per la cultura, esperem que dins ja de la República catalana, i de feina n'hi haurà. Perquè una part important dels nostres conciutadans són persones que han vingut aquí des de lluny, que són aliens al que vol dir ser català. O persones que fa molts anys que són aquí als quals se'ls ha d'encomanar la il·lusió i l'alegria de construir un país nou i de conèixer la seva llengua i cultura, perquè puguin posar la seva empremta i barrejar-se amb les tradicions catalanes.

Casals: "Des dels temps del Toni Farrés, a Sabadell és normal votar diferent en cada elecció, perquè no és una ciutat casada amb un partit."

Què vol dir que entitats civils hagin pres tant de paper a la vida política? D'això en surt una nova manera de fer política més enllà dels partits?
CF. A l'Assemblea teníem clar que havíem de fer alguna cosa per accelerar el canvi polític. Tenim clar que si els ciutadans i ciutadanes d'aquest país no haguessin sortit al carrer l'11 de setembre del 2012, no seríem on som. Perquè en aquell moment l'horitzó era aconseguir un pacte fiscal amb l'Estat espanyol. A l'Assemblea vam dir que això s'havia d'acabar, perquè calia que ens comptéssim per saber quants volíem la independència, perquè havíem arribat ja a un canvi de paradigma. En vam ser conscients i vam forçar aquest canvi i vam passar d'un govern autonomista a un govern sobiranista. I si no haguéssim sortit al carrer, això no hauria passat. També cal dir que Mariano Rajoy va dir no al president Mas quan li va proposar el pacte fiscal i això ho va accelerar. Es van donar aquestes dues circumstàncies en un període molt curt de temps. Per aquests fets el president Mas va convocar eleccions i és veritat que hauria pogut no fer-ho... Però ha estat la societat civil qui ha empès els polítics i ha accelerat el procés. Si la societat civil no hagués estat empenyent, no seríem on som i n'hem de ser molt conscients i per tant hem de continuar empenyent el procés.
MC. Sí, això és ben cert i aquestes són noves formes de fer política. És clar que som un país especial, no? Els nostres polítics no són polítics amb totes les característiques que tenen els polítics dels estats. Per tant, tenen unes limitacions molt grans. Ara la Carme parla de la rei­vindicació del pacte fiscal i una mica abans hi va haver la negociació de l'Estatut. La política catalana tradicional –la de l'últim període, però també tradicionalment– ha estat sempre de demanar una mica més de pes dins del conjunt espanyol. I aquests dos esdeveniments –el no al pacte fiscal i la sentència del Tribunal Constitucional posant fora de la llei una part important de l'Estatut– marquen el final d'aquesta relació o d'aquesta manera de fer política, de voler guanyar pes dins d'Espanya. I aquí passa un fet nou i és que el sobiranisme, l'independentisme, ja no és marginal i excèntric, sinó que passa a ser el centre de la política catalana. El senyal més clar n'és que CDC, un partit moderat de les classes mitjanes catalanes, es fa sobiranista, sense problemes. Més aviat les bases l'han empès a aquest pas, perquè el procés ha estat de baix cap a dalt, tant a la societat com als partits.
CF. Aquest procés és radicalment democràtic perquè és de baix cap a dalt i, a més, perquè tenim clar que les elits econòmiques no en són favorables, ans al contrari, estan intentant aturar-lo. I tira endavant perquè ho volen les classes mitjanes i la gent treballadora. Això ho hem de tenir molt clar. És un procés radicalment participatiu i molt inclusiu. La força del procés és que compta amb tothom.
MC. Parlant d'elits econòmiques, penso amb els fundadors d'Òmnium, que eren uns empresaris rics que formaven part de l'elit intel·lectual i moral del país. I potser un dels problemes de la història de Catalunya és que hi ha hagut un trencament entre el poder econòmic i el poder moral i intel·lectual. Que el progrés intel·lectual i polític no ha tingut el suport de les elits econòmiques o d'una part.
CF. De tota manera, el poder dels grans empresaris o dels grans banquers acaba sent relatiu, perquè en democràcia tenen el mateix poder que nosaltres, el comú dels ciutadans, perquè, com tots, tindran un vot el 27 de setembre, o sigui el mateix poder que qualsevol ciutadà. Una altra cosa és que de poder econòmic en tindran molt, però la seva força és la d'una persona, un vot. És veritat que determinades elits no ho volen, però si una majoria de ciutadans el 27 de setembre voten per la independència, hi haurà la independència, diguin el que diguin els bancs. Això és el que ha passat arreu del món. Els banquers sempre hi han estat una mica recelosos i després, quan s'ha produït el procés, hi han donat suport.
MC. Si els seus clients ho volen, no s'hi podran negar. Una vegada s'imposa el canvi, el progrés, ja tothom s'hi suma. És de progrés que hi ha la paraula progressista i a vegades cal vèncer determinades resistències...

Forcadell: "Que la República Catalana tingués una dona cap d'Estat seria una canvi important, eh?"

Tornem al Vallès, que coneixen bé. La Muriel des de la militància antifranquista i la Carme en la militància per la llengua i pel dret a decidir dels darrers 20 anys. Com hi ha evolucionat l'independentisme?
CF. La societat vallesana, com la d'arreu, ha canviat força els darrers anys. A uns llocs més que en d'altres, però, l'ús de la llengua, per exemple, ha penetrat molt, gràcies també als mitjans de comunicació. Des que jo vaig venir a viure a Sabadell –fa trenta anys ben llargs– això ha canviat molt. I l'urbanisme i els barris també, perquè han millorat molt, i tot plegat ha contribuït a canviar també des del punt de vista polític. S'ha fet una feina que ha permès que molta gent que va arribar de fora avui se sentin catalans –encara que potser tan catalans com espanyols– i la majoria també entenen que aquesta terra és la seva i en volen el millor, perquè volen el millor pels seus fills i néts. He notat un gran canvi al llarg dels anys, amb un increment de l'ús del català, que ha arribat als barris, i això és important.
MC. Doncs jo venia del PSUC, que era un partit catalanista, inequívocament català. Pensem que el PSUC repartia la seva revista, Treball, en català, que en bona part anava a treballadors que havien vingut d'altres llocs d'Espanya i que alguns venien polititzats i eren del Partido Comunista de España i els havies de dir que aquí no hi havia el PCE sinó el Partido Socialista Unificat de Catalunya. Era una manera molt pedagògica de dir-los que aquest era un altre país i que era el seu país. No es deia tan rotundament, però s'indicava. I en aquest sentit, el llegir en català i el poder portar els fills a l'escola en català, quan la democràcia ho va permetre, han suposat uns elements de cohesió social i d'igualtat d'oportunitats molt grans: que el nen de Torre Romeu tingui la mateixa educació que el del centre de la ciutat. Això no és del tot així, encara, però ha tret tensió i els pares veuen que no hi ha discriminació pel fet de la llengua, sinó al contrari, que és un element d'ascensor social.

I en el cas dels ciutadans procedents de la immigració de fora de l'Estat, com veuen el procés?
CF. Ho coneixen poc, però quan se'ls explica ho entenen. Falta un treball d'anar més directament a parlar amb aquestes persones i és una feina que cal fer abans de les eleccions del 27 de setembre. Crec que, precisament, aquesta és la feina més important que ens falta per fer: anar a aquests col·lectius. I quan se'ls explica t'adones que no tenen cap prejudici, perquè són persones que han vingut aquí i estan absolutament predisposats a escoltar i poden votar perfectament a favor de la independència si els n'expliques els beneficis. Cal explicar-los-ho. A més, tenim l'handicap que aquestes persones no veuen mitjans de comunicació catalans i el missatge que els arriba és distorsionat, ple d'amenaces i de pors.
MC. El contacte personal ha de fer descobrir-nos mútuament l'oportunitat de fer un país que no serà ni ben bé com el somiàvem els vells catalans ni com se l'imaginen els nous catalans, sinó una combinació, una barreja. Als nous ciutadans se'ls ha de dir que han arribat a un país que està mig fet i que en part serà com ells el faran. Si això ho sabem explicar és engrescador. Un senyor de Cornellà de procedència immigrada deia a un jove català de naixement que era més català que ell perquè portava 35 anys aquí. I és això...
CF. Quan parlo amb nouvinguts i els ho explico, els dic que el dia D, quan serem independents, tots partirem de la mateixa línia de sortida, tots tindrem el passaport català el mateix dia. No hi haurà catalans més antics que d'altres, encara que uns hi siguem de més antic i d'altres arribats de fa dos anys. L'estrenarem tots el mateix dia. Això ens dóna una oportunitat enorme a uns i altres. Serà un país que neix el mateix dia per a tots els que hi vivim.

Casals: "Com es pot tenir Estat del Benestar si no és té Estat? Això des dels ajuntaments ja es pot veure. Hem de sortir d'un Estat que ens va a la contra."

El Vallès, amb un 1,3 milions d'habitants i sent ben estratègic per al país, del qual també n'és el motor industrial, quin paper juga en aquest procés?
MC. El Vallès és una zona important del país, molt propera a Barcelona, fet que és una avantatge i que a vegades pot ser un inconvenient, en el sentit de tenir un risc de perdre una certa personalitat. El Vallès conforma una gran àrea metropolitana pràcticament enganxada a l'àrea metropolitana de Barcelona, jugant amb l'avantatge que suposa estar-hi quasi enganxada, però amb el repte de voler mantenir la pròpia personalitat, fet que enriqueix la pròpia i la del conjunt català.
CF. El Vallès, igual que el Baix Llobregat, és una zona que s'ha de treballar molt per al procés independentista, especialment el Vallès Occidental i les seves grans ciutats. S'ha de treballar en la línia d'explicar els beneficis de la independència a una bona part de les persones a qui no els arriba el nostre missatge perquè estan mediatitzats pels mitjans espanyols. Pensem que només un 20% de la població catalana veu TV3 i encara és menor la proporció dels que llegeixen mitjans catalans. És en aquesta gent a la qual ara cal centrar-nos a explicar el per què volem la independència, per a fer què... Perquè la independència per si sola no és garantia de res, sinó que és l'oportunitat de fer-ho millor i que tots n'hem de ser protagonistes.
MC. I ara som en un moment de transformació econòmica i social que cal aprofitar. Perquè la crisi econòmica fa patir moltes persones i famílies i, per tant, pot provocar ressentiment. I molt sovint el ressentiment l'aboques contra qui tens més a prop; no busques la causa profunda del teu malestar sinó que t'enfades contra qui t'ha retallat la subvenció a l'escola dels teus fills i això s'ha de saber explicar molt bé. Des del poder polític català, que ara és molt limitat i que volem que sigui més ample, s'han de donar senyals que aquest poder polític més ample tindrà molta cura de fer una societat més equitativa. Tenim la sort que la societat més equitativa que pretén l'Estat de benestar a Europa s'ha construït per la confluència de polítics de diferents colors, perquè és una barreja de la socialdemocràcia i de la democràcia cristiana, que ho van fer junts, després de la Segona Guerra Mundial. I aquí tenim l'oportunitat de fer un procés polític junts el centre dreta i el centre esquerra, però aquest procés nacional ha de ser també un procés social. I no ho inventem, no és una cosa nova, és un procés que s'ha fet i que es pot fer.

Amb el tip que es fan d'anar per pobles i ciutats, també del Vallès, els veuen activats en aquest procés?
MC. Sí, però la gent que ens ve a escoltar és la gent més activada... i el que convé es que després ho escampin.
CF. Sí que estan activats, però la gent no pot estar contínuament en tensió. Portem tres anys en tensió, com és el que cas de l'Assemblea, sortint al carrer, fent actes, explicant... I aquest ritme no es pot aguantar i és normal que hi hagi alts i baixos en el procés. És molt clar, però, que cada vegada hi ha més independentistes, perquè no hi ha ningú que fos independentista fa dos, tres o quatre anys i que ara no en sigui. En canvi, hi ha molta gent que fa un any no ho era i ara n'és, aquest és un procés acumulatiu. Cada vegada som més, no recula, va avançant. Però una cosa és que avanci i una altra que puguem estar tot el dia al carrer tensionant. S'ha de sortir al carrer i fer un cop de força quan cal, perquè no es pot fer contínuament. Però en nombre de gent som exactament els mateixos, o més. L'1,9 milions de persones que el 9N vam anar a votar sí a la independència continuen sent-hi, així com molts més que no van anar a votar perquè van considerar que aquell no era el referèndum que ens havien promès. No és que el procés estigui desinflat com a vegades es diu, però no podem estar tot el dia al carrer. La gent necessita agafar-s'ho amb una mica de calma per tornar a prendre forces, perquè és un procés llarg.
MC. Aquest és un procés que barreja raons i sentiments. I les raons són més fredes i tranquil·les.
Potser la gent s'activa quan és l'hora, però una certa sensació d'encallament del procés sí que hi és. La causa n'és el partidisme?
CF. Ara aquesta sensació ja no hi és tant. Després del 9N sí que hi va haver un moment que tothom –i tant l'ANC com Òmnium– esperàvem que els partits convoquessin les eleccions, aprofitant tota la força i l'empenta que venia de la consulta. Nosaltres vam treballar perquè les eleccions fossin a la primavera. Des de l'ANC havíem fet molta feina, confiàvem que llavors els partits es posarien d'acord i que quan ho fessin nosaltres tornaríem a sortir. Vam fer, doncs, com un pas enrere, però això no va funcionar, perquè els partits no es van posar d'acord. Això va causar certa decepció, però ara ja està superat. Ara ja tenim la fita del 27 de setembre i quan tenim fites ja ens posem a treballar.
MC. El 9 de novembre va ser un dia fantàstic, en què vam fer un gran acte de sobirania i vam fer una cosa molt important, que és respondre a la crida del nostre govern. Després del 9N, tots plegats ens vam fer un embolic. Perquè hi havia una proposta important del president de la Generalitat, que potser no vam escoltar prou ni saber matitzar prou.

O sigui, que, efectivament, el partidisme ho va encallar...
MC. Sí, el partidisme ho va encallar, però és que –és clar– als partits els necessitem.
CF. És que estem en una democràcia de partits polítics, la manera de governar és aquesta... I aquell bon moment no el van aprofitar...
MC. Però si no pensem en aquell momentum, sinó d'una manera més estructural, veurem que mai havia passat que el president de la Generalitat digués “anem-hi” i que el principal partit de l'oposició fos un partit independentista. Si expliques això a un marcià et dirà que ja ho tenen i que ja està fet, oi? I que, a més, si algú vol ser anticapitalista i d'esquerra molt radical té la CUP... Per tant, aquest país té tots els espais polítics per fer-ho... El momentum no el vam aprofitar però tenim tota l'estructura.

Forcadell: "El procés cap a la independència és radicalment participatiu i molt inclusiu. La seva força és que compta amb tothom"

La unitat d'acció Mas-Junqueras es va recuperar el 14 de gener, en un acord sargit per l'ANC, Òmnium i l'AMI, però gaires felices no les va fer...
CF. Nosaltres allà vam fer com de notaris d'un pacte. Com a Assemblea sempre havíem dit –i crec que Òmnium també– que acceptaríem l'acord al qual arribessin els partits. Sempre havíem defensat una candidatura unitària, però que abastés tot l'espectre polític, no només d'ERC i CDC, sinó de tothom, des de la CUP fins a Unió. Aquesta havia estat sempre la proposta de l'ANC. Ara bé, com que això no va poder ser, vam dir que acceptaríem l'acord al qual arribessin els partits. Van arribar a aquest pacte en dir que treballarien per les estructures d'Estat. I estem perquè aquest pacte es compleixi, però sempre vam dir que aquest full de ruta havia de ser més ampli.
MC. Nosaltres vam donar fe i vam fer una mica de catalitzadors de l'acord, perquè d'alguna manera érem unes veus del carrer que no entenia que el procés es malmetés per una no entesa dels nostres líders polítics. Uns líders elegits per fer això, tal com ho declaren obertament...
CF. Aquest pacte, però, ha de ser molt més ampli. No ha de ser entre CiU i ERC sinó entre forces independentistes i aquí hi entren la CUP, els independentistes d'ICV, d'EUiA, els exPSC de MES i fins i tot els de Podemos. Hauria d'organitzar tots aquells que volen la independència.
MC. D'alguna manera els actes celebrats en defensa del jutge Vidal (suspès pels poders judicials espanyols per haver redactat un projecte de Constitució catalana), de facto han estat actes independentistes unitaris, amb partits i sindicats, perquè en tot l'espectre català hi ha un gruix sòlid que vol la independència.

Amb tot, l'ANC ha dit que no descarta impulsar una llista des de la societat civil si els partits no es posen d'acord...
CF. Sí, però si hem d'arribar a això voldrà dir que anem fatal... Aquesta ha de ser una última instància. Des de l'ANC apostem perquè es tanqui el full de ruta i tots els partits que van a les eleccions del 27-S tinguin clar un full de ruta comú i sàpiguen que han de fer fins el 27-S i a partir de llavors.

La llista és, doncs, una estratègia per collar els partits perquè s'entenguin?
CF. És la voluntat d'explicar-los que confiem en ells i que, si no ho fessin, nosaltres hauríem de fer una cosa que no volem fer, a la qual som contraris, que no ens agrada. I em sembla que els partits ja en són ben conscients.
MC. Hi ha també uns rituals en els processos i tothom ha de veure reconegut el seu paper, s'han de fer valer i respectar...

Confesseu que hi patiu i que temeu haver de donar la raó a allò que deia Aznar, que abans es trencaria la unitat dels catalans que la d'Espanya?
CF. És que Aznar té raó. A la història de Catalunya això ha passat moltíssimes vegades. I Aznar diu això perquè sap perfectament que cada vegada que s'ha tensionat per aquest tema, els catalans hem acabat cedint, sempre. Menys ara.
MC. Menys ara, exactament. Perquè ens hem equivocat quan hem volgut excloure una part dels catalans. I aquest procés no ha d'excloure ningú, perquè un país s'ha de fer amb els banquers i amb els sindicalistes radicals, tots hi hem de ser. I quan l'any 36 es va fer la Catalunya revolucionària, excloent els capellans i els burgesos, va anar malament, i quan es va voler fer la Catalunya civilitzada i culta, només amb els noucentistes, tampoc.

Una de les grans dificultats de les eleccions del 27-S serà donar-los el caire plebiscitari sobre la independència, que els partits contraris els neguen. Com se'ls pot fer guanyar?
CF. Aquest caire li haurem de donar la gent, després de fer un full de ruta comú ben precís, de manera que tothom que vagi a votar sàpiga què vota. Cal que tots els partits independentistes aclareixin que si els voten a ells serà per fer això: per fer una declaració d'independència, l'obertura de negociacions, que s'obrirà un procés constituent..., explicant amb claredat això als programes. Els ciutadans hem de saber ben clar que si votem uns partits votem independència i si no els voten, el que voten és continuar formant part de l'Estat espanyol. Nosaltres els ajudarem a explicitar-ho, però els partits independentistes que ho diguin molt clar.
MC. D'aquesta manera podrem comptar els vots i saber quants són els partidaris de la independència i quants els contraris.

Casals: " Després del 9N, tots plegats ens vam fer un embolic perquè hi havia una proposta important del president de la Generalitat que potser no vam escoltar prou"

Abans del 27-S hi ha les eleccions municipals, en les quals l'ANC aposta per majories independentistes als ajuntaments. Quin paper tenen en el procés?
CF. Nosaltres apostem per majories independentistes, amb diferents compromisos concrets, perquè els ajuntaments hi tenen un paper mot important. Imagineu la diferència que hi ha entre tenir un alcalde de Barcelona que està a favor de la independència i treballa perquè el 27-S sigui un èxit o no tenir-lo. La diferència és cabdal. El paper dels ajuntaments és importantíssim, com es va veure el 1931 amb la proclamació de la República. En el cas actual, és evident que com més alcaldes i regidors i regidores independentistes hi hagi, més fàcil serà el 27-S. Des de l'ANC donarem suport a les candidatures independentistes i que firmin el compromís conforme el 27-S ha de ser plebiscitari, que formaran part de l'Assemblea de Càrrecs Electes Locals i de ser membres de l'Associació de Municipis per la Independència. Potser fins ara hem estat més ambigus, perquè també hi havia els que defensaven el dret a l'autodeterminació, però ara el suport ha de ser per opcions independentistes, siguin les que siguin.
MC. És veritat que als ajuntaments fa de més mal comptar qui és independentista i qui no, perquè hem d'admetre que no poden tenir un caràcter plebiscitari com les del Parlament. Però encara que a Òmnium som molt menys polititzats, des de la societat civil a nosaltres ens toca animar que als ajuntaments es votin persones que volen que el país faci aquest pas endavant. A vegades es diu que a la gent el que li preocupa és la pensió o el subsidi d'atur. I es tracta d'explicar que, si s'és partidari de l'estat del benestar, s'ha de ser partidari de l'Estat. Com es pot tenir estat del benestar si no és té Estat? I això des dels ajuntaments ja es pot veure. Hem de sortir d'un Estat que ens va a la contra.

I als que la independència els espanta, què els dirien?
CF. Depèn de de què tinguin por. Hi ha gent que té por de les pensions, n’hi ha que té por al canvi, hi ha pors molt diferents. En primer lloc se'ls ha de dir que de por no n'han de tenir, perquè estem en democràcia, al segle xxi i a la Unió Europea. Això trenta-cinc anys enrere no s'hauria pogut fer a l'Estat espanyol. Ara sí. I si ara es pot fer és perquè tots els conflictes d'alliberament nacional a Europa es resolen a les urnes, només hi ha aquesta manera. I si tenen por per l'economia, només cal explicar-los el dèficit fiscal que patim. En funció de la por cal explicar una cosa o una altra.
MC. Si la por és a cobrar les pensions, se'ls han d'explicar les xifres i dir-los que si volen tenir por el que han de fer és quedar-se dins de l'Estat espanyol, perquè realment la Seguretat Social espanyola pot tenir dificultats per pagar les pensions. En canvi, si fas el càlcul per Catalunya, queda clar que les pensions les paguen les cotitzacions dels actius de cada moment i aquí estan molt més garantides.

I els que tenen por cultural, de sentir-se estrangers?
MC. Els diria que vinguin a passejar-se, a veure-ho i viure-ho. És tan evident que si hi ha una societat friendly és la catalana! A la que veiem un estranger se'ns posa un somriure d'orella a orella.
CF. La gent se sentirà exactament igual que ara, tot i que es fan campanyes interessades perquè la gent tingui por de persecucions. És com tota la propaganda que s'ha fet contra la immersió lingüística, pagant advocats i tot a la gent perquè posessin el recurs... I no hi ha hagut manera. I per què? Doncs perquè els pares s'estimen els seus fills i saben que l'ensenyament en català els és perfecte perquè sabran català, castellà i, si poden, anglès. I com que volen el millor pels seus fills, anteposen l'amor als seus fills a la política.
MC. Por que facin parlar català als seus nens? Si la gent el que vol és que els seus nens i nenes aprenguin català!

Acabem. Després de tantes mobilitzacions els darrers Onzes de Setembre, com serà el d'aquest any proper?
CF: Aahh! Ves a saber. A l'Assemblea ja tenim més de 200 propostes!
MC. Potser farem una gran barretina a topos (riu). Cal comptar que llavors començarà la campanya electoral i que caldrà garantir el caràcter plebiscitari.
CF. Precisament perquè començarà la campanya electoral s'haurà de fer alguna cosa diferent per tal que els partits hi tinguin un paper o altre, que fins ara només hi havien estat convidats. Societat civil i partits polítics hauran de demostrar la unitat de l'in
ependentisme, la voluntat de fer-ho junts.