El 27 d’octubre de 2014 l’Associació d’Amics de Santiga va presentar l’opuscle “Llista dels ocells de Santiga, Torre-romeu i els seus entorns”, coincidint amb el seu trentè aniversari. L’àrea abastada pel treball comprèn dotze km², on predomina el mosaic agroforestal típic de la plana del Vallès, un paisatge heterogeni integrat bàsicament per la clàssica alternança de parcel·les de cultiu amb boscanys, masies, boscos galeria i marges arbrats i/o arbustius. Quant a l’activitat agrària, predomina el cultiu de secà, amb algun sector dedicat a l’horta. Els marges arbrats i arbustius que envolten les parcel·les de cultiu, pilar fonamental per mantenir la biodiversitat dels ecosistemes agraris, al contrari del que ha passat en altres àrees agroforestals, presenten un bon estat de conservació. Com a afegit, cal esmentar la maduresa i continuïtat dels boscos galeria que ressegueixen els cursos d’aigua. No hi trobarem grans salts d’aigua, imponents cingleres calcàries, o altres accidents geogràfics espectaculars, només la bellesa singular i modesta del paisatge típic que ha predominat a la plana del Vallès durant centenars d’anys: els perfils suaus de les carenes i les línies horitzontals de les planes al·luvials que esdevenen la memòria viva de la identitat d’un territori. Els espais naturals dedicats a usos agro-ramaders, sovint no han estat prou valorats i en les darreres dècades hem assistit a una gran pèrdua de la seva extensió. És estratègic posar-los en valor per la seva importància de cara a la conservació de la biodiversitat específicament lligada parcial o totalment a aquests ecosistemes.
Centrant-nos en l’interès avifaunístic, cal dir que la riquesa de Santiga i els seus voltants era poc coneguda fins i tot pels propis naturalistes. Així, després de consultar les citacions d’aus incloses als Anuaris d’Ornitologia de Catalunya (GCA/ICO) i el portal web Ornitho.cat (ICO), es va corroborar que fins l’any 2013 només vint-i-un observadors havien aportat dades de la zona. Malgrat que l’àrea no se situa al litoral i no incorpora grans hàbitats aquàtics, s’hi han detectat cent quaranta espècies d’aus entre l’any 1990 i el 2013. Per copsar la importància de la xifra, podem contrastar-la, per exemple, amb les cent setanta-tres espècies del Parc de la Serralada de Marina i Serralada Litoral per al període 1950-2000 (ICO 2002. Llista dels Ocells del Parc Serralada Litoral), considerant que aquests parcs sí que han estat freqüentats per un nombre important d’observadors d’aus, s’hi han realitzat de forma contínua estudis sobre aus, i a més parlem d’una superfície de 61,28 km². Després d’aquesta comparativa, una altra dada que ens orienta sobre l’interès d’aquest espai de 12 km² és que ja als anys noranta del segle xx, l'organització SEO/BirdLife ho va delimitar i incloure dins dels Inventaris IBA (Important Bird Area; Àrea Important per a les Aus) com a la IBA nº 139, anomenada “Serres Prelitorals de Barcelona”.

Abellerols, oriols, falciots...
En termes generals, els períodes més atractius per a observar ocells són els que engloben les migracions. A Santiga, Torre-romeu i els seus entorns se situen principalment entre el març i la primera quinzena del juny (migració prenupcial), i entre la segona quinzena de l’agost i el novembre (migració postnupcial). Tanmateix, la migració prenupcial coincideix amb la reproducció de moltes espècies que es troben en aquells moments cantant, construint el niu i, en definitiva, immerses en tota l’activitat febril encaminada a perpetuar-se en el temps. No ens ha d’estranyar, doncs, que molts observadors d’aus tinguin el període que discorre entre el marc i el juny com a predilecte, a causa de l’èxtasi que suposa per als sentits d’un aficionat gaudir de la migració i la nidificació de les aus en un mateix moment de l’any. Si decidiu visitar la zona entre el març i el juny hi veureu els exòtics abellerols (Merops apiaster) i oriols (Oriolus oriolus), els grans estols de falciots negres (Apus apus) i ballesters (Tachymarptis melba), orenetes cuablanques (Delichon urbicum) i orenetes vulgars (Hirundo rustica), àguiles marcenques (Circaetus gallicus), cogullades vulgars (Galerida cristata) fent els seus concerts d’imitacions incansables; i moltes altres espècies, algunes de ben escasses, com el picot garser petit (Dendrocopos minor). Per als amants del crepuscle i la nit és rellevant subratllar que hi nidifiquen vuit espècies nocturnes (sis de rapinyaires nocturns), si bé cal fer esment especial al mussol comú (Athene noctua) com un dels representants del grup d’espècies d’hàbitat obert sobre el qual s’ha descrit un major declivi a la península Ibèrica, Catalunya i al Vallès durant les darreres dècades.
Però l’interès ornitològic d’aquests paisatges no acaba aquí, sinó que hi continua a l’hivern. La plana del Vallès és triada com a zona d’hivernada per desenes i desenes de milers d’aus que fugen d’àrees de nidificació amb hiverns típicament més crus i rigorosos. Visitar la zona a l’hivern ens proporcionarà un escenari diferent: grans estols de pinsans comuns (Fringilla coelebs), gafarrons (Serinus serinus), passerells comuns (Carduelis cannabina), centenars de cueretes blanques (Motacilla alba) en una mateixa parcel·la de cultiu, etc. També podrem observar espècies més escasses per aquestes contrades o que s’han anat rarificant al llarg dels darrers anys, com ara les fredelugues (Vanellus vanellus), el pardal roquer (Petronia petronia), el sit negre (Emberiza cia) o el repicatalons (Emberiza schoeniclus).
Tot i el que es coneix, encara resta molt per descobrir quant a l’avifauna i altres grups faunístics (mamífers, rèptils, amfibis i invertebrats) i també en relació a la botànica. En el futur és necessari seguir difonent i divulgant la importància de la biodiversitat de la zona, i promoure’n l’ estudi, perquè el coneixement que s’obtingui serà essencial per a la conservació d’aquest patrimoni natural.