Mentre em cordo els botons de la bragueta, sento que arriba algú. Em giro, i surt d’un caminet un personatge grenyut que, sense més ni més, com si em conegués de tota la vida, m’engalta:
- No saps com surten de bones les mongetes i els cigrons quan els cous amb aquesta aigua.
Veig que aquest home, colrat de galtes i amb dents de conill, ha traginat fins al seu cotxe vuit garrafes de vuit litres cadascuna. Suat, descarrega les últimes al maleter i afegeix:
- A casa se me’n riuen, però no n’hi ha cap que begui la de l’aixeta.
Hem coincidit al peu d’una carretera tan preciosa com solitària, la que va de Sant Llorenç Savall a Llinars. Acabava de baixar del cotxe per anar a pixar un pi qualsevol quan el paio m’ha sorprès in fraganti, però no me’n diu res sinó que m’explica que ve d’una font molt famosa. I com que me la recomana tant i tant, per formalitat li demano si queda gaire lluny.
- No res, amb prou feines són dos-cents metres. No et pots perdre de cap manera. L’únic és que amb la nevada hi ha un pollancre que s’ha tombat, però s’hi pot passar per sota.
- Tot això es veu una mica desolat, ¿no?
- Va ser el foc, el de fa deu anys. Haurem d’esperar.
- El temps tot ho cura.
- Això diuen...
- Però no s’ho acaba de creure.
- No.
La conversa va agafant un to inesperat. És curiosa la franquesa que m’ofereix aquest personatge de qui no en sé ni el nom. Recolza els braços a la porta oberta del seu 4x4 tronat i em fa un gest per reclamar silenci. D’entrada, no sento res. Però, a sota, l’aigua fa remor.
- Aquí la tens...
- ¿Què vol dir?
- No estic segur que el temps tot ho curi, però sí que n’estic que l’aigua ho cura tot. Ja m’ho sabràs dir.
Abans que jo pugui reaccionar, s’enfila i arrenca el motor. I aleshores, estranyament, perquè no ho dic mai, em surt de cridar-li:
- Salut!
- Precisament. Que d’això es tracta!
El cotxe se’n va del marge i quan la polseguera escampa ja s’ha fos al primer revolt. De seguida retorna el silenci en aquest racó de món prop de Gallifa. Fins poc abans d’arribar-hi, a banda i banda de la carretera el bosc era espès, però des d’aquest punt, al costat del pont d’una arcada que salva la petita vall per on passa el torrent, només es veuen roques i matolls enfilant-se per les muntanyes. Devia ser un focarràs.
Rumio un moment sobre si li faig cas o no, però m’engresco perquè m’anirà bé estirar una mica les cames després de la fartanera. Sempre que haig de tancar un tracte me’ls enduc a la fonda de can Rius. Queda un mica lluny de la ciutat, però val la pena, i encara més si són japonesos, com avui, que al·lucinen amb tot aquell greixam a la brasa. Ja són meus. Mira que el truc d’atipar els clients és vell com l’anar a peu, però segueix sense fallar mai. ¿Què pensarien si ara em veiessin disposat a descobrir una font, jo que sempre dic que l’aigua només serveix per rentar-se?
D’aquesta operació que podré canviar-me el cotxe. Ja l’he vist. Em compraré un Saab, el 9-3 Sport Hatch. De 0 a 100 en 7’9 segons. Els japonesos seran els cracks dels components microscòpics, però quan es tracta de coses de pes, els amos són els suecs. Descarat.
Els mocassins quedaran fets un fàstic. És l’última pega que busco per deixar-ho córrer, però ja m’he tret l’americana i la corbata i, total, per dos-cents metres no es moriran pas. I si no, me’n compro uns altres i avall va, que avui estic esplèndid.
Enfilo el sender que va paral·lel a l’aigua, l’únic verd que hi ha a la vista. Com que fa poc que ha plogut, vaig relliscant entre els tolls i m’esquitxo uns pantalons que se n’aniran directes a la tintoreria. Finalment, una patinada inapel·lable em fa caure de cul a terra. Ja està. ¿I ara què?
Doncs que quan m’alço faig ziga-zagues perquè em roda el cap. Tant, que haig d’arrapar-me a un arbre providencial per no tornar a caure. Abraçat al tronc, em demano d’esma si qui m’ha salvat és una alzina o un roure, perquè sempre els confonc. No m’atreveixo a separar-me’n ni en broma, perquè tinc borinots al cervell i l’equilibri col·lapsat. I m’ofego. I suo. I m’emprenyo. I ¿qui em manava fer-li cas a aquella mena de iaioflautes neorural?
I és llavors quan el borbolleig de l’aigua torna a imposar-se per sobre de tot. Giro el cap i veig com salta, indiferent al número tan patètic que interpreto o, més aviat, enfotent-se’n. No sé per què ho penso, però hi estic tan d’acord que gairebé se m’escapa el riure. Com m’haig de veure...!
Torno a demanar-me i ara què, però com que sembla que la closca comença a rutllar i és evident que ja no cal preocupar-se més per la roba, decideixo seguir. Que no sigui dit que tot un llop de les finances recula davant d’una mica de fangueig.
El corriol ara és més eixut, però de seguida se’m planta al davant aquell arbre -¿un pollancre, m’havia dit?- que em talla el pas. I sí, s’hi pot passar per sota, sempre i quan tinguis vint anys i no cinquanta. Però com que he decidit acabar el ball, amago la panxa, m’ajupo tot el que puc i procuro fer-me pas pel forat que s’endevina entre les branques. Fins que no em queda més remei que avançar de genollons.
Quan m’aixeco, torno a marejar-me com una sopa. No sé què és pitjor, si el mal de cap o el de cul, però no puc entretenir-me gaire a investigar-ho perquè estic segur que cauré. Boirosament, veig a prop una gran llosa, una mena de taula amb bancs de pedra al voltant. No sé ni com hi arribo, però quan l’engrapo m’hi deixo anar al damunt.
No sé quanta estona he quedat estès, inconscient damunt la pedra. Només sé que m’ha despertat el so de l’aigua i que, quan he obert els ulls, a sota la galta hi havia una lletra, i més endavant una altra, i més enllà encara més lletres, fins a confegir la paraula “MAYOLAS”.
M’incorporo a poc a poc i veig els ribets de molsa que ressegueixen aquestes majúscules gravades a la taula de ciment. Deu fer molts anys que algú les va fer. Algú amb molta paciència, perquè cada caràcter està marcat amb pedretes arrodonides, incrustades a la superfície de la pedra. ¿Però què faig, fixant-m’hi, si acabo de tenir una lipotímia com una casa i amb la meva hipertensió qualsevol dia faré un pet com un aglà?
Ves quines coses, ja tinc el cap clar. I puc sentir, ben diferent del del rierol, el cant d’una aigua més prima. Busco amb la vista per sota d’una penya, però no és fins que m’hi acosto que veig com ragen amb abundància els tres brocs de la font.
M’hi arribo i trio el primer, el més alt. Estenc les dues mans, sense recordar-me ni de les mànigues ni del Rolex, i en un instant les tinc plenes. I un segon després la cara em regalima que dóna gust, tant, que hi torno, i encara més i una mica més, fins que tinc la pitrera ben xopa.
He xisclat! A pulmó lliure, he fet un esgarip que m’ha sorprès a mi mateix. A veure si encara perdré el cap. Però un ocell -¿quin deu ser?- em torna resposta. També xiulo, perquè d’això en sé, des de petit. Silenci. Torno a xiular, i aleshores em contesta, però com si m’interrogués, perquè el refilet final el deixa enlaire. Li demano què vol, reproduint tan exactament com puc el seu cant, i torno a sentir les seves notes, però en aquest cas no pregunta sinó que afirma. Definitivament, estic perquè em tanquin.
Després d’una estona més de conversa absurda, l’ocell calla i l’atenció se me’n torna cap a la font. Al damunt dels brocs, emmarcades amb còdols de riu i fragments de rajola blava, hi ha una imatge i un escrit.
La imatge correspon a Santa Amèlia, i sobre el rètol que ho indica s’hi endevina una figura humana asseguda, amb un llibre a les mans. Però algú s’hi ha acarnissat: la cara, el pit i, sobretot, el ventre de la imatge han desaparegut a base de cops de roc, i allà on abans hi havia una panxa santa ara hi ha un bon esvoranc. Una verge violada.
Contràriament, l’escrit, gravat en una placa de marbre, es conserva intacte. Es va posar al 1929 i és la composició química d’aquesta aigua. Sota el llistat dels diversos elements, l’anàlisi conclou que és “bacteriològicament molt pura” i la recomana amb glacial entusiasme científic: “Per llur escassa mineralitzacio, qualitats de sos components i casi total ionisació que li dóna propietats electriques especials, proporciona al organisme una cabal neteja expulsant els detritus que hi són acumulats.”
M’adono que encara no l’he tastat. ¿Què es fa a una font si no és beure? Però no he dut cap ampolla. Faig cassoleta amb les mans, però de seguida canvio de parer i m’amorro al segon broc, un de tan vell que gairebé s’ha fos en la tosca.
Bec fins a afartar-me’n. Mal m’està el dir-ho, però és bona de collons. Em ve a la memòria un temps massa llunyà, de quan xiulava i corria i m’enfilava als arbres i tornava a casa amb els genolls pelats. Si fa no fa com ara. No sé on ho vaig llegir, ¿qui ho deia?, però qui fos que va deixar escrit que la pàtria és la infantesa tenia més raó que un sant.
Segurament se me n’ha anat l’olla, però ara ho veig tot sota una llum diferent, més neta. Hi ajuda molt que el sol ha fet fora els núvols, i fa caloreta i tot. M’hauria de treure la roba perquè vaig com una sopa, moll i enllardat. ¿Se m’assecaria si la posava estesa damunt la taula?
En calçotets i parant bé l’orella, no fos cas que tingués visites, recorro l’espai d’aquesta font. Després, procurant no esgarrinxar-me gaire, baixo fins al rec i m’assec sobre una pedra per entomar el sol.
Em rasco els pèls blancs de la pitrera mentre contemplo com, de sota la panxassa, en surten unes cametes blanques i primes, molt poc airejades. Aleshores m’adono que encara vaig amb mitjons i me’ls trec una mica rabiüdament, perquè em sento ridícul. Respiro. Poso la punta d’un peu a l’aigua i com que no és tan freda com em pensava els hi suco tots dos. Sento que la sang se m’embala. ¿Podria haver-hi algun lloc que cobrís?
Hi és. L’he trobat molt a la vora, enfilant-me riera amunt. El reclam sonor d’un bon salt d’aigua m’ha donat la pista i m’he plantat al davant d’un gorg. Més encara, he grimpat fins a dalt i ara el contemplo amb les mans als malucs. I quan una brisa finíssima n’arrissa la superfície de color maragda, ja sé que ho faré.
Malgrat el fred i la por, malgrat les claus i la cartera, malgrat el Rolex i les Sevago, malgrat els negocis i les comissions, malgrat el cor i la hipertensió, malgrat la farda que fins ara m’ocupava l’existència i que de sobte me la sua del tot, em capbussaré.
Per això somric, inspiro fort un parell de vegades, flexiono les cames resclomides, estiro el cos i els braços cap endavant i, amb l’impuls d’uns genolls sorprenentment joves, surto projectat al buit, de dret a l’aigua.