La redescoberta del megalomàrtir Benito
La trajectòria subversiva de Jordi Benito del 1972 al 2008 és presentada en una exposició al museu de la seva ciutat
Carles Toribio
(text i fotografies)
Idees com a imatges/Documents com a obres d’art és el títol de l’exposició realitzada pel Museu de Granollers dedicada a l’artista granollerí Jordi Benito (Granollers, 1951 – Barcelona, 2008), un dels artistes més representatius de l’art d’acció i artista de l’art total, gràcies al llegat que va anar construint en vida i que va deixar a mode de fons documental. Un llegat que durant més de tres anys el museu granollerí ha conservat, ordenat i catalogat, per arribar a fer un recorregut il·lustrat de l’època, així com dels artistes conceptuals. Aquest recorregut permet veure Jordi Benito com un dels artistes més radicals de la història de l’art, amb una producció enormement heterogènia, complicada i subversiva. Fins ara, es considerava desconeguda la producció de l’artista, ja que no es tenia informació d’aquest important fons, amb més de 1.500 documents de text i 3.000 fotografies.
Tot va començar amb l’inici de la dècada dels setanta, quan es veu Benito com un dels artistes pioners més significatius de la nova manera de fer i veure l’art a Catalunya, i per extensió a l'Estat espanyol. Aquests inicis es vinculen amb l’art pobre, quan feia quadres i utilitzava objectes relacionats amb una figura cabdal, Antoni Tàpies. La seva producció va començar a evolucionar formalment, però sempre unit amb l’element del brut, el ruïnós, el sòrdid. Tot això passava a Granollers, que es va convertir en una petita capital de l’art conceptual català, on l’art sortia al carrer i per iniciativa d’Alexandre Cirici i Antoni Cumella i es feia el Concurs d’Art Jove Ciutat de Granollers, a la casa de cultura Sant Francesc.
La primera exposició conceptual
Aquella mostra és considerada “la primera exposició d'art conceptual al sud del Pirineu” i Benito hi va participar amb tres obres, on sobresortia una meditació sobre la seqüència temporal i espacial. L’altre gran moment d’aquells inicis, amb una important documentació al Fons, amb fotografies de Colita, va ser Descoberta Fregoli, on va fer un environament en una casa particular del carrer Brusi de Barcelona i on va utilitzar cada un dels espais habitables de la casa amb objectes trobats a les estances. La casa va ser enderrocada i va ser el millor final imaginat per Benito per a una intervenció d’aquestes característiques.
Aquell mateix 1972, Benito va deixar de costat aquestes instal·lacions en les quals l’espai i els objectes agafaven la força de la creació, per centrar-se en la utilització i radicalització del seu cos, el propi. Així el cos de Jordi Benito va passar a ser subjecte i objecte de l’obra d’art.
Durant el període 1972-1975 va fer accions senzilles, breus, de gran bellesa, carregades de llenguatge poètic, amb un significat eloqüent, normalment sense públic i utilitzant títols que donaven els propòsits literals d’aquest accionisme. El Fons Benito es troba carregat de documentació d’aquestes accions on tot s’acaba conjuntant amb l’experimentació d’arribar fins al límit: el cos posat a prova. Exemples d'això en són Acció/Reacció a la bòbila Baró de Granollers, Acció gest o Esgotament a la sala del personal de la Caixa de Barcelona o la seva acció principal, Acció Anul·lació II a la Llotja del Tint de Banyoles. L’acció de Benito, aquesta última, va arribar a l’espectador per la seva radicalitat expressiva i conceptual, on li cobreixen la cara amb fang i l’artista era gairebé ofegat, sense poder parlar.
Aquest recorregut il·lustrat de l’època té el seu valor perquè Benito no només va utilitzar els espais museogràfics de Granollers o Barcelona, sinó que va recórrer els principals focus artístics del moment a nivell artístic: Encuentros de Pamplona o Documenta de Kassel, a Alemanya, a més de ser un dels membres més participatius, i el més jove, del Grup de Treball. L’exposició i el primer volum dels dos catàlegs que es publicaran, han estat plantejats tot seguint un ordre cronològic dels documents i complementant-los amb les obres principals del Museu de Granollers, sota el comissariat de l’escriptor i poeta vallesà Vicenç Altaió.
Aquest body-art va deixar lloc a un moment i unes creacions inèdites fins llavors en la trajectòria de l’artista, el Militar Art, en el qual Benito durant els seus catorze mesos de servei militar obligatori a Mallorca i la illa de Cabrera (1973-1974) va fer una narració a manera d’imatges on tractava sociològicament diferents elements i àmbits d’aquesta època, a més de tres edicions que mai van ser publicades: Maqueta Cabrera, on tractava la construcció d’una pista militar com si fos un treball conceptual lingüístic, a més de Comedera i d'Espai Mar, una lectura visual-temporal d’un recorregut, Mallorca-Barcelona, amb una gran càrrega poètica i lírica.
Performances
De tornada, l'artista granollerí va canviar de registre, però mai va deixar d’oblidar els seus orígens (encara era un noi de poc més de vint anys). Així, aquestes primeres instal·lacions artístiques van ser senzilles i de poca envergadura, com les que va fer a la Sala Tres de Sabadell i Mataró, on va fer una acció d’apuntar i disparar amb un màuser la seva pròpia imatge, per desconstruir el mite de l’artista, i per extensió, del seu propi art. S’ha de morir per renéixer, sacrificar per purificar.
Així es donava pas al primer nucli de performances, amb una durada superior i una complexitat escenogràfica més acurada. Arribava a la imatge en moviment amb el conjunt de TRASA V=BPLWB 78 79, cinc accions performístiques que va fer a Santa Eulàlia de Ronçana, el Pompidou de París, a Lió, Varsòvia i la Fundació Miró. Van sobresortir les que va fer a París, amb títol La desesperació del tocador de llaüt i la llegenda arran de la participació de Benito allà, i la de la Miró, on va fer un dels actes més radicals que mai s’han fet a Barcelona.
A partir d’aquí Benito va fer performances, ja als 80, on l’autonomia era un fet i la complexitat espectacular, a més d’ajuntar una gran radicalitat i salvatgisme, en què l’espai, l’escenografia, els objectes, la iconografia i el seu propi cos, jugaven un paper clau en l’obra. Així es va veure amb B.B.P. Romànic, que va fer a la capella romànica de Santa Justa de Lliçà d’Amunt o Baiard, jaç impacient al Museu de Granollers (primera vegada que utilitzava aquest museu, al 1981), per arribar a la sèrie Assaigs per a l’Òpera Europa, segon nucli de performances, amb una identitat més complexa en la cerca de l’obra total, que tant anhelava Wagner, figura principal en l’imaginari de Benito.
Aquesta constel·lació d’elements objectuals que conforma el repertori Benito, –creus, esglésies, sang, elements sumptuaris– porta a un concepte clau a partir del 1985, quan el piano i la seva relació amb la música (queda fascinat per Steve Reich i John Cage als 70) es van convertir en una presència constant de les seves instal·lacions. Llavors va acabar formant un gran binomi amb Carles Santos i el piano va passar a trobar-se als principals muntatges de l’època, com Cabaret Voltaire, Les Portes de Linares, o Die Partituren des Wannsee. Aquest darrer evidenciava un altre element preponderant en Benito: la influència germànica en les seves obres.
Després de patir una crisi, en què vida i obra sempre anaven unides, va tornar amb força amb una de les seves instal·lacions principals i magnes, Antwort, al Museu de Granollers el 2003. Aquí va començar una recerca per explorar la complexitat de l’univers, en la qual va anar agafant un paper clau l’element artístic del neó-ambient, que va acabar utilitzant fins als últims dies, sempre amb una gran relació amb les fórmules matemàtiques.
Patrimoni Pintura
