Més de vuitanta quilòmetres separen el Vallès de la capital castellera, Valls. Som ben lluny de la zona tradicional dels castells, però, avui en dia, onze colles castelleres, quatre d’entre les millors, ens avalen per afirmar que el Vallès és terra de castells. De fet, som el millor exemple d’expansió i consolidació del món casteller.
Els castells exhibeixen un estat de forma excel·lent. I el Vallès hi contribueix de manera decisiva. Tant pel nivell de colles que es mouen en l’elit castellera o que lluiten per entrar-hi, com pel naixement de noves formacions. Els últims dos anys s’han format més de quinze colles castelleres arreu dels Països Catalans, dues en terres vallesanes: els Castellers de Montcada i Reixac i els Castellers de Castellar del Vallès. Amb elles, al Vallès hi ha fins a onze formacions.

Els Minyons, els millors ambaixadors
Els Minyons de Terrassa són la colla que encapçala el fet casteller al Vallès. Són una de les millors colles del país i amb els seus èxits s’han convertit en l’exemple a seguir en la modernització dels castells. Van ser els primers en incorporar les dones als troncs dels castells i van prioritzar la tècnica a la força. Dos canvis essencials que els han portat a dalt de tot, sent la primera colla en fer un castell de la gamma extra (màxima categoria d’un castell) de l’època moderna o descarregant per primera vegada a la història un castell de deu pisos (sostre, fins ara, del món casteller). Així, un territori que va importar el fet casteller n’ha marcat el ritme durant molt de temps.
Els Minyons de Terrassa són els ambaixadors del Vallès arreu del país, però la seva feina dins la comarca vallesana ha estat igual o més important. Gairebé totes les colles castelleres, tant del Vallès Oriental com de l’Occidental, han rebut ajuda i formació per part de la colla egarenca des de la seva formació fins avui en dia, en un intent dels Minyons d’estendre i fer arrelar el fet casteller a unes comarques molt allunyades de la zona tradicional (Penedès, Tarragonès i Alt Camp). I ho han aconseguit.

Una mirada enrere
Els castells tenen més de dos-cents anys d’història, però no va ser fins a la segona meitat del segle xx que va començar a formar-se alguna colla castellera fora de la zona tradicional. El que sí que era més habitual és que a les principals ciutats s’hi convidessin colles castelleres a aixecar les seves construccions, normalment, en el marc de la Festa Major. I el Vallès no n'és una excepció. Una de les referències més antigues en aquestes terres és un pilar de 4 que una colla de Valls, tot apunta que la Colla Vella, va fer a la plaça Vella de Terrassa durant la Festa Major del 1899. Granollers i Sabadell també havien tingut l’honor de veure castells a les seves places a principis de segle, molt abans que veure castells durant la Festa Major, es convertís en quelcom habitual.
Més enllà d’aquestes aparicions puntuals, el Vallès no va tenir una colla castellera pròpia fins el 1974. Els pioners van ser els desapareguts Castellers de la Roca, a la Roca del Vallès. Van aixecar castells de sis pisos des del 1974 fins al 1980, sense arribar mai a tenir gaire rellevància. Van estar sols fins que al 1978 es van fundar els Castellers de Montmeló –de vida breu– i al 1979 es van fundar els Minyons de Terrassa, que van arribar per quedar-s’hi. En aquella època només hi havia setze colles castelleres a tot el país, però la situació de transició democràtica després de la mort de Franco, la crisi social en la qual vivien els catalans i la necessitat de recuperar la cultura catalana van ser el caldo de cultiu per la nova expansió castellera. L’aparició dels Minyons s’emmarca en la celebració d’una Festa Major popular a Terrassa, organitzada per les associacions de veïns, i l’esclat de la cultura popular a la ciutat (bastoners, gegants, el drac,...). La necessitat de recuperar les velles tradicions era evident; els castells eren una cosa nova a Terrassa, i a tot el Vallès, però encaixaven perfectament en un entorn de reivindicació catalana. Unes condicions que van propiciar que la colla arrenqués amb molta força i que, amb només uns mesos de vida, ja aixequessin castells de set pisos.
Un any després, i degut a desavinences internes, un grup de castellers dels Minyons van decidir marxar per crear la segona colla castellera a la ciutat. Naixien així els Castellers de Terrassa. Una dualitat interessant que ampliava el fet casteller a la comarca i el feia créixer. De retruc, la rivalitat entre les dues colles, sobretot els primers anys, va donar-los l'impuls necessari per progressar ràpidament. En aquella època compartien territori també amb els Castellers de Montmeló (1978-1983) que, com els de la Roca (1974-1980) i uns iniciàtics Castellers de Granollers a primers dels vuitanta, van tenir una trajectòria efímera, i no van aconseguir fer arrelar una tradició tarragonina en poblacions del “nord”.
Així, durant deu anys, el fet casteller al Vallès es va limitar a l’evolució de les dues colles de Terrassa. Eren dues de la vintena de colles del país. Però la dècada dels noranta tot va canviar. La quantitat de colles castelleres es va doblar en pocs anys, després es triplicaria, i el boom casteller arribaria també al Vallès.

Els anys de màxima expansió castellera
El 1991 es van afegir dues colles més al mapa casteller vallesà, una a Montcada i Reixac i l’altra a Granollers. Aquestes aparicions, juntament amb uns joves Castellers de Cornellà, van signar la constatació que el fet casteller s’estenia ràpidament i que fer castells al nord era possible. Les dues colles vallesanes, com la majoria que van néixer en aquest moment àlgid dels castells, van tenir una evolució molt ràpida, però només els Xics de Granollers van poder aguantar el ritme. Set anys després de néixer, els Castellers de Montcada i Reixac van haver d'abaixar la persiana.
Després de la bona collita del 1991, va arribar l’autèntic boom casteller. Al Vallès, només van aparèixer els Castellers de Mollet (1992), però a la resta de Catalunya les colles castelleres van créixer com bolets i es van crear set colles noves. Els motius d’aquesta expansió són diversos, però els estudiosos en destaquen tres. El bon nivell de les colles punteres en va ser el motor desencadenant. I aquí els registres dels Minyons de Terrassa van ser determinants. Uns registres que van despertar l’interès dels mitjans de comunicació vers el fet casteller. Un interès que es va traduir en la incorporació de diades castelleres a la programació televisiva. Això va arrossegar la resta de mitjans –ràdio i premsa escrita– a incorporar cròniques castelleres de manera habitual. El tercer factor clau va ser la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Una cerimònia que havia de tenir un perfil universal al qual s’hi van sumar elements simbòlics locals. Amb aquest objectiu i simbolitzant la unió i et treball en equip, setze colles castelleres van aixecar, simultàniament, els seus castells per tot l’Estadi Olímpic de Montjuïc, mostrant els nostres castells a tot el món.

Consolidació dels castells al Vallès
A partir del 1993, any en què els Minyons van carregar el primer castell de gamma extra del segle xx, les grans colles del país van batre els seus propis registres cada setmana, i la popularitat dels castells va créixer al mateix ritme que aquests èxits. A la nostra comarca, com a la resta del país, es van multiplicar el nombre de colles, escampant els castells per tot el Vallès. Els Castellers de Sabadell van néixer el 1994, els de Caldes de Montbui el 1995. El 1996 s’hi van afegir tres colles més, els Castellers de Sant Cugat, els Castellers de Rubí i els Vailets de Ripollet (que van acabar desapareixent). I dos anys més tard es van crear els Castellers de Cerdanyola.
En tot aquest creixement, els Minyons de Terrassa hi van jugar i hi juguen un paper molt rellevant. A partir del moment que la realitat castellera al Vallès va agafar embranzida, els Minyons, que aleshores ja eren una de les millors colles del país, es van erigir com a padrins de les colles vallesanes i oferien ajuda a la majoria de colles acabades de néixer, fet que creava un teixit casteller que permetia tenir colles amigues i beneficiar-se mútuament, sobretot oferint-se places on actuar i suport a les pinyes sense desplaçaments gaire llargs. La invenció d’una trobada anual de colles del Vallès va evidenciar aquesta estratègia i va permetre que es veiessin grans castells, fets pels Minyons, en places amb molt poca tradició castellera. Per exemple, Mollet, va veure abans un castell de nou pisos que ciutats "més castelleres” com Barcelona, Vilanova i la Geltrú o Sitges. D’aquella iniciativa en queda la diada que cada any comparteixen tres colles: els Xics de Granollers, els Castellers de Mollet i els Castellers de Montcada i Reixac.
Els Castellers de Montcada i Reixac (2013) i els Castellers de Castellar del Vallès (2014), han estat les últimes colles vallesanes a incorporar-se al món casteller. Els de Montcada i Reixac, recuperant l’esperit d’una colla que ja havia existit a principis dels noranta, i els de Castellar amb un projecte totalment nou. Ara, amb onze colles en actiu, és ben clar que el Vallès es consolida, també, com a terra de castells.