Passions castelleres
La dèria per enfilar-se a fer torres humanes genera històries úniques com les d'Amaia Comas i Carles Bistué de Terrassa, la Kim Tuyet de Cerdanyola, l'enxaneta Ona de Sabadell o la Beatriu Roger de Granollers
Anna Marín Porta
(text)
AMAIA COMAS: “Si em demanen de pujar, sóc incapaç de dir que no”
L’Amaia Comas va entrar als Minyons de Terrassa amb nou anys. Ja li agradaven els castells molt abans, però la seva mare no ho veia clar. Va fer falta que els monitors del cau, que eren castellers, la convencessin. I sort que ho van fer. Des d’aleshores ha estat més de trenta anys pujant a tots els castells dels Minyons, i passant per tots els pisos. Va començar a dosos i ha acabat a pis de quarts. Entremig, però, s’ha convertit en una de les poques dones que ha fet castells de vuit a terços i l’única dona que ha aconseguit fer el pilar de 6 al terç. És una súperdona. “Estic orgullosa del que he aconseguit, però entenc que el pis de terços no és el lloc que toca per a una noia, per un tema de pesos i columna vertebral. Ara, que no toqui no vol dir que no es pugui fer” explica l’Amaia, alhora que reconeix que en una altra colla, potser no hagués tingut l’oportunitat de fer-ho. “Si a Minyons s’ha introduït la dona de manera més natural que a altres colles és perquè sempre se’ns ha tractat igualitàriament, sense fer distincions. Si la noia mostra les capacitats físiques i psicològiques per fer-ho, endavant.”
Quan li preguntem si homes i dones són iguals a l’hora de fer castells, somriu. Ja es veu que no del tot: “Ara els pisos superiors són quasi exclusivament femenins. Crec que la noia, al món dels castells, aporta la psique. Potser no té, en general, la mateixa força, però aquest esperit de lluita que caracteritza el sexe femení va molt bé a dalt d’un castell. La pressió de la plaça, els nervis,... necessites certa maduresa i les nenes hi arriben abans.”
La passió amb què parla de castells fa posar la pell de gallina. Els castells li han donat tot i hi ha dedicat la vida. “Des de ben petita els castells s’han convertit en una obsessió. És que m’agraden molt. Quan veig un espectacle de ballet penso: ells quan ballen deuen sentir el mateix que jo dalt d’un castell, una harmonia total del cos. Tinc la sensació que el meu cos se sent complert quan faig un castell i a això li sumo la magnitud del treball en equip. Quan fas un 3 de 10 és bestial. A part de les vuit-centes persones que el fan, tot el públic crida alhora quan fem l’aleta. La invasió d’energia que arriba et carrega les piles per tota la vida.”
De la seva àmplia trajectòria castellera en destaca dos moments. El primer 5 de 8 de la colla (1987) i el primer 2 de 9 amb folre i manilles de la història dels castells (1993). “Aquell 5 de 8 em va impressionar molt. Jo pujava a dosos i va ser la primera vegada que vaig entendre la sensació del treball en equip. El millor va ser veure la il·lusió compartida per tota la colla. Era un somni descarregar-lo.” Amb el 2 de 9 ja era més gran i amb una mica més d’experiència, però era una fita històrica: “Sempre que fem un castell, pensem que el descarregarem, però allò no ho havíem fet mai i era complicat que ho aconseguíssim. Recordo dir-me a mi mateixa: disfruta de cada instant d’aquest castell perquè segurament no el tornaràs a fer mai més. Poc m’imaginava que el repetiríem tantes vegades.”
Amb els seus quaranta anys, l’Amaia segueix fent castells. Ara els comparteix amb la seva parella i els seus cinc fills. Tots són castellers, uns més que altres. Explica amb honor de mare com “he pogut fer el 3 de 10 amb la meva filla gran al mateix pis. Ha estat fantàstic viure amb ella aquests moments. Genera molta complicitat.”
La seva vida són els castells i, si la colla ho vol, està disposada a seguir vestint la camisa de color malva molts anys més. “Si el cap de colla em demana de pujar, sóc incapaç de dir que no.”
KIM TUYET: “em vaig emocionar quan vaig veure els meus fills pujant al 4 de 8”
La Kim és del Vietnam. Fa setze anys que viu a Cerdanyola i en fa tres que fa castells amb la colla local. Els seus dos fills també són castellers i, de fet, són els veritables culpables que ara portin la camisa verda: “Els vaig veure per primera vegada durant una Festa Major i em va semblar espectacular que poguessin pujar tant amunt. Em van impressionar, però no hi vaig entrar fins que m’ho van demanar els meus fills. Un professor seu era de la colla i, parlant amb ell, ens vam entusiasmar i ens hi vam ficar.”
Ella és castellera de pinya, de fet és crossa del nucli del castell. Els seus fills són canalla i pugen a la majoria de les construccions. Explica la Kim que “l’acollida va ser molt bona. Sempre se sorprenen quan entra un estranger per la porta de l’assaig. Però els fa molta il·lusió que algú de fora estigui interessat en una cosa tan tradicional. De seguida t’ensenyen tot el que fan i, no només de castells, sinó que t’expliquen tot el que poden de la cultura catalana.”
Per la Kim i els seus fills, formar part de la colla ha estat una de les millors decisions que ha pres mai. “A la colla tothom et tracta com si fossis de la família. A part de fer castells, coneixes molta gent i sempre et fan sentir molt a gust. Els meus fills estan encantats, aquí se senten importants i tothom se’ls estima.” I afegeix que “jo, aquí no tenia molts amics i, per ells, ha estat un lloc ideal per entrar en contacte amb altres nens i fer amics.”
Sempre s’ha parlat dels castells com una bona eina d’integració social i la Kim ha comprovat, per ella mateixa, la capacitat d’una colla per acollir a gent de totes procedències i condicions. Ho recomana sense dubtar: “ho recomanaria a tothom, i no només als estrangers. Aquí fem castells, però també hi fas grans amics. A més, et relaciones amb altres entitats i aprens moltes coses sobre la llengua, la cultura i la societat catalana. És un lloc ideal.”
Després de tres temporades, la família Tuyet ja són uns castellers més i, com tots, tenen un somni compartit: aconseguir el primer castell de vuit pisos de la colla: “vam estar a punt d’aconseguir el 4 de 8 i no va poder ser. Els meus fills hi pujaven i vaig arribar a plorar d’emoció, és l’única vegada que ho he fet: Estàvem participant en un moment històric per la colla. No ho vam aconseguir, però aquest any hi tornarem.”
CARLES BISTUÉ: “el millor moment és quan apostes per algú i s’estrena en un castell”
En Carles Bistué és l’actual president dels Castellers de Terrassa, però, al llarg dels vint-i-nou anys que porta fent castells amb la camisa blau turquesa, ha ocupat gairebé tots els càrrecs de l’equip tècnic i de la junta directiva. És un líder nat i la colla hi ha confiat des del primer dia. “Vaig entrar als Castellers amb onze anys i als tres mesos ja em van escollir per parlar en representació de la canalla en un dinar de la colla. Ja em van veure que apuntava maneres”, explica.
Amb només dinou anys, en Carles va ser escollit per substituir el cap de colla que plegava. Era el 1995 i la temporada prometia molt. “Recordo quan em van escollir per ser cap de colla. Tothom tenia molt clar que el successor havia de ser jo, però jo estava molt espantat.”
Aquell 1995, va ser l’any dels Castellers de Terrassa. L’any de descarregar el primer 2 de 8 amb folre i l’any d’aconseguir el primer i únic castell de nou de la colla. La decisió de provar-lo o no va ser complicada: “Recordo una reunió després de l’assaig del divendres. Havíem de decidir si el provàvem o no. Jo vaig apostar per no fer-lo, però sóc del parer que el cap de colla és qui ha de donar la cara, però les decisions es prenen entre tots i la tècnica es va decidir pel sí.” En Carles explica que va guanyar l’opció que “aquell moment era una oportunitat per fer-lo i que potser no es donarien les condicions mai més i llavors ens en sentiríem culpables.”
El 5 de novembre, a Terrassa, els Castellers van carregar el 3 de 9 amb folre. En Carles pujava al pis de quarts: “si una imatge tinc d’un castell, és el moment que van pujar els terços sobre el folre. La plaça sencera va començar a aplaudir i, després d’uns segons es va fer un silenci absolut. És una sensació que només havia vist a fora, a les places on es feien coses grans. Aquell moment no me’l perdria per res del món", diu convençut.
Com a cap de colla hi ha dedicat totes les hores del món. Als assajos i diades, s’hi sumen les hores de reunions. A més, es veu que un cap de colla no descansa mai: “mentre estic a casa o a la feina, sempre ho tinc present. Quan ets cap de colla, estàs tot el dia pensant alineacions pels castells. Qualsevol paper que trobes hi dibuixes un paio sobre un altre. Ho fas sense adonar-te’n.”
Actualment és president de la colla i treballa, sobretot, per mantenir una bona massa social. Segueix dedicant moltes hores a la colla que li ha donat tot. Excepte en quatre temporades, en què va ser casteller i prou, la resta, ha ocupat algun càrrec. Estant al capdavant ha viscut moments de tot tipus, entre els millors, les grans fites aconseguides: “Entre els bons moments hi ha aquells castells importants, com el 3 de 9 o el 2 de 8, però, per mi, el millor és quan has apostat per formar un casteller i veus que el pots fer debutar en un castell. O quan veus la cara de felicitat d’un nen que puja per primera vegada.” El pitjor moment, explica, “no és tant quan cau un castell, sinó un que has assajat i no l’has pogut portar a plaça. Llavors et sents que has fallat a la colla.”
La seva passió pels castells va més enllà d'una diversió. “Per mi forma part de la meva manera de viure. He arribat a rebutjar feines perquè m’oferien treballar els caps de setmana i jo els diumenges tinc castells!”
ONA: “des del folre, semblava que estava molt quiet. Estava molt nerviosa”
L’Ona, de set anys, parla de l’intent de 3 de 9 amb folre que els Castellers de Sabadell van fer l’octubre del 2014 al Concurs de Castells de Tarragona. Ella n’era l’enxaneta, però no estava sola. L’acompanyava la Júlia, aixecadora, i l’Ivet i el Carlos, als dosos. Entre els quatre tenien la responsabilitat de fer història i completar el primer 3 de 9 amb folre del Saballuts i n’eren molt conscients. L’ivet, de deu anys, pujava als dosos: “Aquell 3 de 9 el recordo molt emocionant. Ja l’havíem provat l’altre any i no el vam ni carregar. Aquest cop pensava que l’aconseguiríem. Quan l’Ona va fer l’aleta em vaig posar tant contenta que a la caiguda no em vaig ni fer mal. Tampoc vaig plorar, perquè només pensava en l’emoció d’haver-lo carregat.”
La Júlia, té sis anys i és l’aixecadora del castell. Explica que “estàvem molt nervioses, perquè encara que sempre pensem que no caurà, sabem que pot ser que caigui i un 3 de 9 és un castell molt gros.” La seva companya allà dalt, l’Ona, recorda “com ens vam reunir abans de pujar per repassar com ens col·locaríem i per intentar tranquil·litzar-nos. L’havíem assajat molt.”
La por i les caigudes són, segurament, els dos temes més complicats de gestionar amb la canalla d’una colla castellera. I s’hi ha de treballar des del primer dia. La Laura Corral és cap de canalla dels Castellers de Sabadell i explica com ho fan ells: “Nosaltres hem decidit que no els amaguem res. Els nens saben perfectament quin castell fem i saben que pot ser que caigui. Evidentment hi ha un treball previ i calen molt bons assajos perquè agafin confiança, però la clau és parlar-ne molt. Nosaltres en parlem molt sovint de les caigudes. Dir-li a un nen que el castell no caurà és una mentida i nosaltres això no ho diem.” La Laura també admet que la canalla s’encomana de l’ambient de la resta de la colla: “Si les proves no han sortit bé i la colla no està convençuda, els nens ho noten i pugen amb por. Per ells, és essencial anar a plaça amb els castells el màxim segurs possibles.”
L’Ona explica que ha "caigut algunes vegades", però que "com que sabem que no ens hem de deixar anar, caiem juntes i no ens fem mal. És com si portessis un paracaigudes. Després de caure, a vegades sí que tens por de tornar a pujar, però llavors descarregues un altre castell i et passa de seguida.”
Com explicava la Laura, la canalla s’encomana de l’esperit de la colla i de les sensacions que tenen els adults respecte aquells castells. I això és bo, perquè vol dir que se senten implicats en la colla, que ho viuen com un casteller més. Pel cap de colla de Sabadell, el Joan Sempere, aquesta relació és imprescindible perquè les coses surtin bé: “En el tema de la canalla, també hem volgut fer canvis significatius de manera de treballar. Hem decidit integrar-los més en l’assaig dels grans. Treure’ls de la sala de canalla i que comparteixin l’espai amb la resta de la colla i vegin les proves que s’hi fan". Assegura que han constatat que "això dóna bons resultats, perquè estan més concentrats, se senten més valorats i s’ho prenen més seriosament”. A més, explica com han canviat els aspectes a treballar amb ells: “Ara ja no treballem només l’aspecte tècnic, sinó que també busquem la cohesió de grup, que es valorin com a equip entre ells i que gaudeixin dels èxits de la colla, que és quelcom que veiem que ens està funcionant.”
Tant és així que la Júlia va cada dilluns a l’escola amb el diari del diumenge per ensenyar als seus amics els castells que han fet.
BEATRIU ROGER: “és passió pura per la meva terra”
La Beatriu és la imatge viva de la cultura popular catalana. És castellera, gegantera, diable i de la colla del drac. Tot això ho fa a Granollers, una ciutat on la Festa Major juga un paper molt destacat en aquest àmbits. És una Festa Major molt participativa, entorn dels Blancs i els Blaus, i on, les colles del món de la cultura popular hi viuen el moment més important de la temporada. La Bea toca totes les tecles, sense voler-ne destacar una per damunt de les altres: “faig de tot, però dono el mateix valor a totes les colles. Si comptem per hores, dedico molt més temps als castells, perquè la pròpia activitat ho requereix, però no és més important a la meva vida que portar el drac.”
La Bea va entrar a formar part dels Xics de Granollers quan tenia vint anys. L'hi van arrossegar uns amics, i s’hi va enganxar de seguida: “Era l’any 1994 i uns amics castellers em pressionaven perquè hi entrés. La veritat, però, és que de paraula els castells no em deien res. Fins que els vaig anar a veure en directe i em van fascinar. Aquell dia plovia i no es podia fer castells a la Plaça de la Porxada. Vam anar a un pavelló. Pel camí, aquells amics em van anar presentant gent i, en arribar ja no vaig pujar a les grades, em vaig quedar a la pista i em vaig posar a les pinyes. Ja estava enganxada.” Amb la resta de colles, va anar més o menys igual.
La seva passió per les colles de cultura granollerines té una altra explicació, una mica més sentimental: fa deu anys que, amb el seu marit van marxar a viure a Mataró. Per la Bea qualsevol excusa és vàlida per tornar a Granollers. “Mataró és una ciutat culturalment molt rica que absorbeix molt. Jo vaig decidir que volia anar a Granollers, m’era igual què hagués de fer, volia tornar a la meva terra i amb la meva gent. Tot i que més d’un cop m’han demanat que m’apuntés a les colles de Mataró.”
Així doncs, la Bea participa activament de quatre de les colles de cultura de Granollers. Entre setmana fa vida normal a Mataró i l’aventura i els puzzles d’horaris comencen el divendres al vespre: “Els divendres venim a assaig i fem castells. El dissabte preparem la bossa amb la roba dels gegants i anem de cercavila. Si a la nit hi ha correfoc, preparo una segona bossa amb la roba de diables i anem a cremar pólvora. El diumenge anem tots a fer castells. No és difícil de coordinar.” Tota aquesta ruta la fa molt ben acompanyada. El seu marit la segueix a tot arreu, i la seva filla de tres anys, també. “De moment no té més alternativa que venir amb nosaltres, però quan tingui edat farà el que voldrà. No l’obligarem a res. Ara, de moment li ensenyem a fer castells. Només pujarà si vol, però l’opció d’aprendre’n la tindrà.”
Castellers que formen part d’altres colles de cultura popular n’hi ha a totes les colles. Els castellers, estan molt lligats a la Festa Major i és habitual compartir la camisa amb altres vestits tradicionals. Però potser el cas de la Bea, que comparteix quatre camises, és una mica excepcional. Tot i així admet que “el friki és el meu marit, no jo!" I riu. Ell és una wikipedia de les Festes Majors. Et sap dir l’antiguitat de cada festa, els seus trets diferencials, els constructors dels gegants i moltes altres coses,... Jo només hi vaig i ho gaudeixo. M’escolto les músiques, el foc, el vestuari, canto les cançons,... ho vivim de maneres molt diferents.”
Tot i les diferències evidents entre activitats, la Bea reconeix que l’esperit és el mateix: “tot es resumeix en un fort esperit de catalanitat, un sentiment de país. Ara potser als castellers s’ha intensificat una mica i han esdevingut part involucrada en el procés català. Però a la resta de colles es respira el mateix ambient. És passió per la meva terra”, diu amb un punt d'emoció.
Carpeta Terra de castells
