El repte del castell de 9

Passar d'un castell de 8 a un de nou és un dels salts més grans per a una colla castellera

Fer el pas dels castells de vuit als castells de nou és, segurament, un dels salts més importants que pot fer una colla castellera. I els reptes que se’n deriven són molt difícils de superar. Es requereix un volum considerable de gent, un bon nivell tècnic i una bona dosi de psicologia. Els Castellers de Sabadell van necessitar dos anys sencers per reunir totes aquestes premisses.

El somni dels 9 pisos
“El dia que el cap de colla ens va dir que començaríem a plantejar-nos el castell de 9, la colla va riure. Ningú pensava que fos un castell al nostre abast. Recordo rialles de felicitat i d’incredulitat a la vegada” explica el Carles Galícia, excap de troncs dels Castellers de Sabadell.
La colla venia d’un parell d’anys dolços, on s’havia progressat molt tècnicament. Ja havien assolit els primers folres amb el 2 de 8, i havien descarregat castells importants com el 5 de 8. Ara, semblava que el salt més lògic era atacar el 3 de 9. Diu el Joan Sempere que “teníem avorrit el 3 de 8, n’havíem fet trenta en dos anys i fer-lo de 9 era el pas següent. La teoria diu que si vols posar un pis més en un castell, el tronc ha d’estar consolidat. El tronc el teníem i vam començar a jugar a l’assaig.”
La principal dificultat amb què es van topar va ser aprendre a construir el folre. “L’equip que havia de dissenyar el folre va fer moltes excursions. Anaven pels assajos de les colles que en feien a veure com anava i nosaltres, al nostre assaig, ho anàvem posant en pràctica” i afegeix el Joan que “vam estat molt temps assajant el castell sense portar-lo a plaça i això ens permetia anar provant les diferents maneres de fer-lo i buscant la combinació que ens anava millor.”

La prova de foc
El primer intent de 3 de 9 amb folre dels Saballuts va ser per la seva Festa Major, el setembre de 2013. La plaça de Sant Roc es va tenyir de verd i la reposta a la crida d’aconseguir molts castellers va donar resultat. El castell va pujar bé, sense gaire moviment, però aquell dia no tocava i, malgrat la il·lusió, el 3 de 9 va caure abans que l’enxaneta el pogués carregar. Els de Sabadell van poder comprovar, en primera persona, el valor i la dificultat d’una construcció d’aquest nivell. De seguida es van afanyar a dir que el repetirien a finals d’octubre, per la Diada de la Colla. I sí, ho van fer. El van provar dues vegades més, sense èxit. Un, el van desmuntar i l’altre va caure. La colla acabava amb un mal regust una temporada que havia estat, en termes relatius, excel·lent. “Ens pensàvem que el teníem, però aquelles caigudes ens van fer veure que encara havíem de corretgir moltes coses” explica el Joan Sempere i recorda que “va ser un cop molt dur. Després d’aquesta progressió, ens va costar molt pair que se’ns resistia. Hi havia molta gent a la colla que no estaven habituats a veure que les coses sortissin malament i que pensaven que la progressió era la norma. Les fites i els mites anaven caient i alguns van dubtar després del fiasco. Et venien a preguntar si allò era normal i els havies d’explicar que la dificultat puja exponencialment i que és normal.”
Pels més veterans, com el Carles Galícia, aquella ensopegada els recordava la del 1996 amb aquell primer castell de vuit: “Hi havia un cert temor a que si no sortia el 3 de 9 la gent es desanimaria i marxaria i, si passava, no podríem seguir el bon ritme que portàvem. Van ressorgir tots els fantasmes del passat. Però de seguida vam veure que seguíem treballant i que les coses tornaven a sortir. Teníem esperances.”

2014, aquest any sí
Des del començament de la temporada l’equip tècnic dels de Sabadell es va marcar com a objectiu tornar a provar el 3 de 9 amb folre. Aquesta vegada però, se’l plantejarien com un castell diferent, no com una extensió del 3 de 8. Van muntar-lo pensant en els castellers ideals per aquesta construcció, encara que no fossin els mateixos que pujaven al castell de vuit. Van decidir canviar també l’aixecador i l’enxaneta i buscar-ne uns una mica més ràpids. Moltes hores d’assaig i cap a plaça.
Aquest cop el van encarar a principis d’octubre, al Concurs de Castells de Tarragona. Aquell dia el van carregar, per primera vegada. El Joan Sempere, que puja al tronc d’aquest castell, recorda com ja gairebé el tenien quan va caure: “des de dalt pràcticament ja l’estàvem celebrant. La canalla ja havia baixat i ja estaven fora del castell. El vaig veure descarregat. Va ser una desil·lusió, però vam adonar-nos que el teníem i que era qüestió de sort.”

A la cinquena va la vençuda
Convençuts de l’èxit, els Saballuts van decidir atacar-lo novament a casa, el dia de la colla, el 26 d’octubre de 2014. I aquell dia va sortir. Enmig de l’eufòria de la plaça, l’enxaneta va aixecar el braç. Una aleta que “només” indicava que estaven a mig camí. “Aquell dia estàvem avisats. Sabíem que no ens podíem relaxar en cap moment si volíem descarregar-lo. Fins a l’aleta ja havíem arribat, i ara tocava marcar la diferència i descarregar-lo. Va ser apoteòsic” recorda el Carles Galícia.
Des de dalt, el Joan Sempere explica com va tocar treballar: “El de la Diada, es va moure molt més que el del Concurs. Segurament, com que es movia des del primer moment, estàvem tots més atents i teníem clar el què ens venia a sobre. Vam suar molt, però és una sensació immensa descarregar-lo.”
Abraçades, petons, crits d’eufòria i llàgrimes, enmig dels aplaudiments d’una afició que reconeixia la importància del què acabaven de fer els Castellers de Sabadell: marcar una pàgina a la història dels castells.

La concentració de l’enxaneta abans d’un castell de 9. Foto: Jaume Creus.