Va ser trenta-cinc anys el metge del poble, en aquest cas, el metge de Montmeló. En les primeres dècades, ho havia d’atendre tot: els accidents laborals, les injeccions, les visites a casa, les urgències nocturnes... Set dies a la setmana, totes les hores del dia, tots els dies de l’any. El doctor Cantarell va arribar a Montmeló amb la seva dona –i secretària, infermera i mare dels seus cinc fills, Cinta Aixendri– el 1955, quan el poble tenia només un miler d’habitants. En jubilar-se, el 1990, ja hi vivien unes 8.000 persones. Ara el doctor té noranta anys. I la senyora Cinta –com se l’ha conegut sempre al poble–, noranta-dos. Segueixen sent una parella singularíssima: on no arriba l’un, arriba l’altre, on la memòria d’un s’aprima, l’altra hi posa la crossa. No és tan diferent de quan el doctor Cantarell –Ignasi– tenia la consulta, a casa: quan hi va haver el boom de la immigració i la construcció, la senyora Cinta sovint feia que els pacients li expliquessin el quadre de símptomes per després fer-ne un resum al doctor i fer avançar amb més celeritat la cua d’espera.
Amb els dos repassem al llarg d’una tarda tota una vida consagrada a l’atenció mèdica, en una època en què la xarxa sanitària, els avenços i els protocols no eren, ni de bon tros, els d’ara. Molts pacients es van salvar per l’abnegació de metges de poble a la seva feina. Sense anar més lluny, el doctor Cantarell va diagnosticar a temps una meningitis al pare de qui signa aquest article.

Un lloc amb tren
Quan el doctor Cantarell i la seva dona van arribar a Montmeló, el poble era plenament rural. El doctor hi havia obtingut plaça, per oposicions, buscant un lloc amb tren. “El metge titular llavors era un metge de sanitat nacional que atenia totes les funcions sanitàries, des de les inspeccions de les empreses a quan trobaven un cadàver, havies d’atendre-ho tot, tenies quaranta feina diferents”. “I és clar, allò bàsic, que era atendre els malalts, a domicili”, relata. “I a casa teníem consultori”.
El doctor, llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Saragossa el 1949, havia fet abans de metge a la Torre de l’Espanyol, la Fatarella, Camarles i la Secuita, entre d’altres. De la Secuita, que “era un barranc”, van arribar a un Montmeló que la senyora Cinta descriu així: “Quasi tots eren pagesos, hi havia la fàbrica Cucurny [que feia gres], on treballava molta gent i venia molta de gent de fora”. “Però no hi havia ningú més que les cases de pagès, i el carrer Major...” “...el carrer Major estava ple de fang”, conclou el doctor. Precisament a la Cucurny va haver de socórrer-hi molts accidents laborals. “Allí no hi havia cap prevenció de res”, recorda. Una vegada hi va anar per un treballador que havia “quedat enganxat en una politja” i havia anat “donant voltes”. “Va quedar fet una coca”. Fins al punt que no van trobar un peu que havia perdut fins al cap de dos o tres dies, colgat sota més d’un pam de pols. “Per tant, hi havia molta silicosi”.
El doctor “tenia guàrdia tot l’any”. No hi havia hores. En una sola nit es podia aixecar diverses vegades. “Per a fer vacances havia de portar jo un metge i pagar-lo jo perquè s’estigués a casa i alimentar-lo”. La precarietat en la disposició dels medicaments encara complicava més les coses. Per exemple, atenia algú a casa seva, demanava una injecció i havia d’esperar que l’anessin a buscar a Mollet –en bicicleta– per poder posar-la. Un cop fet, se n’anava al llit i tot podia ser que al cap d’un parell d’hores truqués una altra urgència. Una vegada a la nit va trucar al consultori una senyora: “És que el meu sogre està molt malalt i fa un rato que estic trucant. I per què no trucava més fort? Oh, era per no despertar-los”, relata la senyora Cinta, enriolada. Primer, els desplaçaments els feia en una petita moto. Després, en cotxe, amb el qual va portar una “pila d’urgències” a l’hospital.

De tots colors
Durant les primeres dècades, el doctor era qui posava les injeccions. “Havia d’anar a posar morfina cada sis hores, perquè a més, això estava molt regulat i molt rígid. Després de sopar me n’anava a jugar al billarín al bar Serra i esperava a les dotze per anar-lo a punxar.” Quan s’acostava a la casa del pacient –rememora– “ja sentia els crits del pobre home que tenia dolor.” “Com que la llei, el costum i l’ús era cada sis hores, doncs ho fèiem així.” En els trenta-cinc anys de metge de poble n’han vist de tots colors: des dels pacients que, a l’inici d’aparèixer els supositoris, no sabien si posar-se’ls per dalt, per baix, per davant o per darrere, fins a la “curació” d’un sord que, en realitat, no tenia més que “un tap com una pedra” a l’orella.
Com era costum, els pagesos els omplien d’obsequis. “De verdures, patates o pollastres no n’havíem de comprar mai”, comenta la Cinta. Per Nadal, fins i tot van haver de comprar una gàbia pels pollastres –vius, és clar– que els portaven. Conten que una vegada la minyona va haver de matar un paó que els havien dut (si no, ho feia la senyora Cinta), li va fer un tall prim i se li va escapar amb el cap penjant... “Devia tenir por de fer-li mal”, sentencia, ell, murri.
Als anys seixanta comença el creixement de Montmeló: les fàbriques, la immigració, la construcció... “A totes les cases que hi havia vaques, que n’hi havia a moltes, les van netejar, les van emblanquinar i hi van posar lliteres”, explica la Cinta. Tots els qui venien a treballar “dormien allí” i “es feien el menjar ells mateixos”. Després, mica en mica, “tot això va anar millorant, però al principi...” El metge del poble dóna a l’abast com pot. En aquell moment, amb més gent i més accidents, era corrent que no tanquessin la consulta fins a les onze o les dotze de la nit. En ocasions, si el doctor no hi era –perquè havia anat, per exemple, al Col·legi de Metges, del qual va ser secretari auxiliar durant anys– la Cinta els feia les primeres cures. “Jo no m’ho hauria pensat mai fer d’infermera d’ell, a mi m’agradava cosir...”, afirma. I ell, juganer, segueix: “Vaig tenir una bona infermera, sí, la vam aprovar.”