En Xavi té dues grans passions, confessades: viatjar i fer sopars. Per això, diu que treballa. Per poder viatjar a l’estiu o en períodes de vacances i per poder organitzar bons sopars amb amics, amb converses llargues de sobretaula, riallades i bon menjar. Ha viatjat per tot el món i té el cuc de no deixar de fer-ho i, precisament, quan era jove i va haver de decidir què volia fer, saber que volia viatjar, li va fer pensar que, potser, periodisme no estaria malament. Les altres descartades van ser història i la psicologia. Llegir li agradava, escriure també i volia viatjar. Potser periodisme, doncs va. Potser també perquè des vuitè de bàsica, i contra les normes no escrites que eren els de COU que presentaven les festes de l’escola, va presentar totes les patums del Karmel, l’escola catòlica vinculada a la parròquia del Carme. Un noi jove i extravertit amb caràcter de showman que se’n va anar a estudiar a l’Autònoma.
I a la universitat, amb cinc cursos per endavant i quatre pràctiques encara no, va pensar que n’aprendria ben poc, de què era fer de periodista. Així que va començar a treballar als informatius de TVT (la incipient televisió municipal de Terrassa) i va fer-hi tots els papers de l’auca. I també a L’Actualitat i El 9 Nou, diaris on feia cròniques d’hockey. A punt d’acabar la carrera, va fer la beca de pràctiques a TV3. Li van oferir de fer unes proves per substituir un presentador del Telenotícies Nit durant l’agost i ja se’l van quedar. S’hi va estar dotze anys als telenotícies: de la nit, al migdia, al cap de setmana, nit i altre cop migdia. Va fer especials electorals, va dirigir L’Àgora, va presentar La Marató.

I cada dia és divendres
Després de dotze anys de sortir per pantalla, era una aposta segura i van arribar noves propostes. Li van oferir presentar El Món a RAC1. Però va dir que no. També li van oferir de presentar El Matí de Catalunya Ràdio. Però també va dir que no. Això no és com deixar escapar el paper d’una gran pel·lícula? No. Perquè cadascú ha de ser conscient del què sap fer i del què no sap fer. Una mica per sorpresa, li van oferir de presentar un nou format a les tardes, un programa d’entreteniment, de recorreguts arreu del país, de connexions en directe, taules d’actualitat i entrevistes. Un magazine que fa que cada dia sigui divendres. Va arrencar amb l’esclat de la crisi econòmica i es manté líder a les tardes d’avui, sostingut al fil de l’actualitat. En això, és taxatiu: coincidir aquests sis anys en antena amb una realitat tan complexa ha imprès un distintiu propi al programa. La gent vol entendre què passa i per què passen les coses, també a les tardes, formar-se la seva pròpia opinió. I això és el que intentem.
En Xavi també explica que Divendres li ha donat l’oportunitat de conèixer gent, cada setmana. Al plató dels TN hi passa tot, però no es coneix mai ningú. En un plató com el de Divendres, pots fer que el que passi també sigui allà. I això, per un periodista que li agrada conèixer gent i parlar-hi, és un punt a favor.
En Xavi Coral és alt. Té una estatura llarga i prima i la fama de ser dels presentadors més ben vestits de televisió. És calb i n’ha fet un signe d’identitat. Gesticula, quan parla, amb aquell xorro de veu que fa anar. Si un s’hi fixa, amb les mans, té dits de pianista. Llargs i assajats. Practicats d’arpegis. Va aprendre a tocar el piano i va disciplinar-se cinc anys en solfeig. Encara el toca, diu que li serveix de teràpia. Llegir, mirar sèries de televisió, tocar el piano. Són les seves evasions. També de jove, aquesta època que decidia si li convenia més la història o el periodisme, va ser integrant d’un grup de música. Es deia Logaritme Neperià, que és una funció matemàtica que és sempre ascendent. Una fórmula que els propulsava a un èxit segur, van pensar. L’aventura va durar el que BUP i COU. Van fer gires per escoles i instituts, una de les èpoques més divertides de la seva vida.
Per l’esport no ha demostrat mai tan bon caràcter, tot i que havia practicat el bàsquet. Sempre diu que les aptituds per l’esport se les va endur son germà petit, bomber professional i, durant anys, component d’equips d’elit de curses de muntanya. El Xavi i la seva germana gran han fet sempre l’esport d’aplaudir-lo.
Viatjar és una manera d’entendre el món. De comprendre’l. Ha repetit Austràlia, per la diversitat dels seus paisatges, i ha tornat a Cuba, per la seva gent. Però arreu sempre hi ha un motiu per anar-hi o tornar-hi. Els periodistes veterans diuen que un periodista no és periodista fins que no fa de corresponsal. Potser aquest neguit, sempre latent, sempre allà, pendent, algun dia, el veiem fent de corresponsal. Si no, algun projecte que vinculi l’ofici de periodista amb el de reporter. Ja es veurà, quan es tragina tanta carrera a l’esquena, l’esdevenir sempre és difícil d’endevinar.
Terrassenc il·lustre i generós –ha participat en totes les causes que li han demanat- és un rostre amable i popular de la ciutat, fins i tot, té des de l’any 2002 un Capgròs que cada Festa Major balla a la Plaça Vella molt millor que no ho faria l’autèntic. Potser encara li pregunten si és l’home del temps, però és simpàtic, deu dir que sí. Mentre el món sigui gran i possible, el podreu trobar a qualsevol lloc, però quan faci aquella fresca de finals d’estiu, que abans de les nou ja és fosc, potser el veureu per Llançà, llegint un llibre, distret amb la posta de sol que s’amaga rere el Cap de Creus, potser passejant en Walter, el seu gos, potser amb la Meritxell, companya de fatigues i tants viatges. I si no és agost, pot ser Divendres.
I allà el tindreu.