La toponímia sovint és l’expressió sintètica del coneixement i de l’ús del territori per part de les persones. Per això, l’estudi dels topònims és una eina útil per a conèixer aspectes històrics de l’evolució del paisatge i de les formes de vida d’un lloc determinat. Atès que abasta diferents branques del coneixement, la toponímia implica estudiosos d’àmbits diversos: lingüistes, historiadors, geògrafs, botànics, entre altres. Proporciona informació molt valuosa, però és important saber interpretar les dades correctament: sovint les etimologies dels mots no són clares i hi ha el perill d’atribuir-los significats que no es corresponen amb la realitat. Grafies a primer cop d’ull incomprensibles poden ser el resultat de segles d’evolució fonètica de la llengua. Els noms que actualment serveixen per a denominar els llocs han passat pel sedàs de la vida de moltes generacions de persones que han habitat un territori concret.
Quan analitzem la toponímia ens adonem que els fitotopònims, és a dir, els noms propis de lloc relacionats amb les plantes, representen una part important del conjunt de topònims d’una zona determinada, i en això les comarques vallesanes no són cap excepció. Si examinem la toponímia major dels dos Vallesos trobem deu denominacions de municipis relacionats directament amb una espècie vegetal i uns quants més que, sense referir-se explícitament a una planta, descriuen aspectes de la vegetació, de la tradició agrícola o d’alguna altra activitat econòmica directament vinculada amb algun element vegetal (vegeu taula). A escala més concreta, podríem confeccionar una llista llarguíssima de topònims menors ­–és a dir, dels que es refereixen a turons, fonts, rieres, etc.– en la composició dels quals intervenen les plantes.

Vegetació diversa
Segons el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, Montcada probablement defineix una ‘muntanya de càdecs’, Ripollet deriva de la denominació antiga Ripollo, ‘riu de pollancres’ i Ullastrell descriu un ‘lloc amb abundància d’ullastres’, nom que designa la varietat silvestre de l’olivera. Matadepera consta en la documentació antiga (s. x) com a Mata de Peras, que significa ‘vegetació de la roca’.
L’Ametlla es troba documentada al segle x amb el nom d’Amindola, del llatí clàssic amygdala ‘ametlla’, ‘ametllers’. El conreu d’aquest arbre es remunta sens dubte a èpoques ben reculades de la història. La Garriga, en la documentació antiga ipsa Garriga (s. x), ‘matollar de garric’, segons el Nomenclàtor. Joan Coromines, en la seva obra Onomasticon Cataloniae (OC), explica l’etimologia del mot en el sentit de ‘varietat d’alzina’ i també de ‘terra no conreada on creixen mates i arbustos’, provinent d’una arrel pre-romana (Karr).
Per altra banda, Figaró és sens dubte una grafia poc afortunada, atès que el mot deriva de ‘figuera’ i no pas de ‘figa’; Fogars de Montclús fa referència a un lloc on abunden les comunitats de ‘falgueres’ (falguerars > fogars); Llinars ens indica que en aquesta població antigament s’hi conreava el lli; Sant Quirze Safaja, que deriva de l’antiga denominació llatina ipsa Faia, incorpora probablement un derivat de ‘faig’. Campins és un derivat de camp i tant Granera com Granollers provenen de denominacions antigues que fan referència a gra.

Toponímia menor
Comentem a continuació tres o quatre casos que il·lustren la riquesa de mots d’origen botànic en la toponímia menor del Vallès. Per una banda, trobem al Montseny dues masies del terme municipal de Fogars de Montclús anomenades Can Verdaguer Gros i Can Verdaguer Xic, respectivament. Tot i que és possible que es tracti d’un antropònim, és interessant de fixar-se en l’etimologia del mot verdaguer. El nom fa referència a un lloc herbós, de prats o vergers. Segons el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll (DCVB-E), al País Valencià es conserva la grafia verdeguer; a Catalunya oriental, on es confonen la “a” i la “e” àtones, predomina la grafia verdaguer. Coromines, en el seu Onomasticon Cataloniae, ens informa que es tracta d’un antiquíssim col·lectiu vegetal. Etimològicament prové del llatí viridicariu (derivat de viridis, ‘verd’).
Per altra banda, podem esmentar, de la muntanya de Puiggraciós i rodalia, diversos noms que fan referència a un arbre molt característic dels nostres boscos: el roure (Quercus sp. pl.). Trobem, per exemple, el Rouret i la Font del Rouret (situats a Sant Miquel Sesperxes) i el Collet de la Rovira dels Cerdans (a Sant Martí de Centelles). Notem, per una banda, que la denominació rouret –igual com passa amb roureda i rovira– fa referència a un bosc de roures. No es tracta, per tant, d’un diminutiu de roure, com podria semblar a primer cop d’ull. Per altra banda, sembla força probable que el mot cerdans al·ludeixi al fet que persones procedents de la Cerdanya o comarques properes estaven instal·lats en aquestes contrades, dedicats a la producció de carbó. Aquest era un fet habitual unes dècades enrere a les muntanyes de la Serralada Prelitoral. Llegim, en el llibre d’Àngel Hernández i Cardona, Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa: "Els millors carboners eren el cerdans, o muntanyesos, com els deien. Venien d'Alp, de Ribes i d'altres localitats pirinenques. La pila alta només la sabien fer bé els muntanyesos".
Un altre topònim interessant d’aquesta zona és el topònim Tremolencs. A diferència del que passa amb tremoleda, que documenten tant Coromines (OC) com el DCVB, no hem trobat referències sobre el seu significat. Aquest nom actualment designa un nucli de població residencial garriguenc, ubicat al nord-oest del municipi de la Garriga, per sobre l’autovia C-17. És probable que, igual que tremoleda, tremolencs derivi etimològicament de trèmol (Populus tremula), arbre semblant al pollancre, propi dels boscos caducifolis de la muntanya mitjana, que creix de manera natural en alguns punts de la Serra Superior del Vallès. El Torrent de Tremolencs baixa del Serrat de l’Ocata fins al Congost, part damunt de la Garriga. A no gaire distància es troba la Font dels Tremolencs.
Podem citar, finalment, el nom d’un parell de cases (actualment en runes) de l’entorn del santuari de Puiggraciós. És curiós de constatar com dues de les plantes aromàtiques protagonistes de la vegetació d’aquestes contrades, el romaní (Rosmarinus officinalis) i la farigola (Thymus vulgaris) serveixen per batejar una masia de Montmany (Romaní) i una altra de Sant Miquel Sesperxes (Can Farigola). Es tracta, molt probablement, d’antropònims (cognom i mal nom, respectivament). Raimon Casellas cita la masia de Romaní en la seva novel·la Els sots feréstecs (1901). D’aquesta cita es desprèn que aquest casalot es trobava ja en estat mig ruïnós a principis del segle xx.

Agraïment
Agraïm a Joan Carles Villalonga i a Lluís Villar els interessants suggeriments que han fet a aquest escrit.