En pàgines precedents ja hem tractat de les fites i l’aportació dels Minyons al fet casteller global. Més enllà dels seus èxits, però, els Minyons són una colla castellera especial, amb un caràcter particular i una manera d’entendre els castells diferent a la majoria de colles del país, especialment les punteres. Cal començar pel principi per entendre el per què d’aquesta nova filosofia castellera, en aquest primer article que presenta els castellers vallesans colla a colla.

Uns inicis muntanyencs
Presentats oficialment el juliol de 1979, els Minyons de Terrassa tenen el seu origen en la secció d’escalada del Centre Excursionista de Terrassa. Socialment, eren temps de canvis i hi havia moltes ganes de revelar-se. Era l’època de les primeres eleccions municipals després del franquisme, d’eliminar el pasacalles i recuperar les cercaviles populars, les primeres en un to reivindicatiu. Amb aquest bullici, el Centre Excursionista va començar a moure’s per recuperar tradicions egarenques, com l’històric drac de Terrassa i incorporar nous atractius, com els castells.
En aquells moments, a la secció d’escalada del Centre hi havia un sitgetà, Josep Anton Falcato, que havia fet castells amb la colla de Sitges i li van encarregar una primera exhibició castellera. “Vam aprendre a fer castells partint de zero, només ell en sabia. Recordo que ens ensenyava tots els passos per pujar, ens passava pel·lícules de castells en Super8, algunes fotos i la poca literatura castellera que hi havia”, explica Carles Feiner, fundador i excap de colla dels Minyons. De l’experiència d’aquella primera mostra en el festival d’estiu del Centre, en va sortir una colla castellera: Els Minyons de Terrassa.

Fer-se un lloc
En el moment que van néixer els Minyons de Terrassa, el món casteller només tenia setze colles en actiu, i només una, els Castellers de Barcelona, sobrevivia fora de l’àrea castellera per excel·lència: Tarragonès, Penedès i Alt Camp. Els de Barcelona comptaven amb la força de ser a la capital, i amb el suport d’uns fundadors molt lligats als Castellers de Vilafranca. Però a Terrassa, tot partia de zero i semblava que endinsar-se en el món més tradicional, no seria gens fàcil. Van aprendre a fer castells de la ma d’un experimentat sitgetà, però els va caler una patum castellera per ser reconeguts arreu del territori: l’Emili Miró. L’Emili era nascut al Vendrell el 1900. Havia format part activa del món casteller vendrellenc, una de les zones més importants de tradició castellera de mitjans del segle xx. Durant la Guerra Civil es van instal·lar a Terrassa, però mai s’havia desvinculat dels castells i era molt respectat arreu. Quan els Minyons van saber que vivia tant a prop el van anar a buscar. L’Emili va ser el primer president de la colla i un enllaç ideal per obrir-se camí i fer-se un lloc entre es colles del sud.
Aquest enllaç directe nord-sud, combinat amb la ràpida evolució de la colla, que amb poc més de sis mesos ja descarregava castells de set pisos, va fer que de seguida els Minyons fossin reconeguts a la zona més tradicional. Tot i així, les distàncies que en dificultaven els desplaçaments i una certa reticència de les colles del sud a obrir-se a colles noves, van fer que els Minyons haguessin de centrar-se en generar un espai casteller propi a la seva zona d’infuència. En Guillem Comas, actual cap de colla dels Minyons, reconeix que "té molt mèrit" el que han fet els Minyons. "Assolir el nivell que fa anys que tenim en una zona on no hi havia tradició, no hi havia afició i no hi havia castellers era impensable. Ho hem hagut de crear tot. A Tarragona, Valls o Vilafranca, la gent ho porta a la sang. A la nostra ciutat, tot això es viu de manera molt diferent. Hem hagut de treballar perquè la gent sentís els Minyons més seus”, explica Guillem Comas. I afegeix que “ara les places s’omplen, però encara sentim que els anys que no ens van tan bé, els anys que no som el cavall guanyador, el nivell de públic baixa força.”

Els secrets de l’èxit
Pel tercer aniversari de la colla, el 1982, els Minyons de Terrassa ja carregaven el seu primer castell de vuit pisos, un 4 de 8 que va sorprendre el món casteller perquè portava dues dones al cinquè pis. Les dones van jugar un paper clau en la ràpida evolució de la colla, una de les més ràpides que es coneix encara a dia d’avui. La colla femenina, les Minyones de Terrassa, van ser una bona cantera de castelleres que, pujarien també als castells dels de la camisa malva. Però no és aquesta l’única clau de l’èxit dels Minyons.
L’any 1989 van assolir el primer castell de nou pisos, un 3 de 9 que descarregarien al novembre a Terrassa, en la diada de la colla. Seguint així una evolució imparable que tindria en el 2 de 9 amb folre i manilles la culminació d’un model a seguir per la resta del món casteller. Seria el primer castell de gamma extra del segle xx i posaria les bases dels castells lleugers i tècnics.
Ja hem parlat de com la tècnica dels Minyons de Terrassa ha estat una de les seves cartes a l’hora de fer castells. Però en Carles Feiner ens assegura que hi ha dues explicacions més, importants, que justifiquen aquesta evolució sense precedents. Una és l’homogeneïtzació de la colla: “En una colla consolidada tens una piràmide d’edat normal, gent de totes les edats que es concreta en gent molt útil i gent que, per edat, no ho és tant. En aquell moment nosaltres teníem uns dos-cents adolescents, meitat escaladors i meitat esportistes, amb moltes ganes, molt forts i molt brutos. Aquesta homogeneïtat demogràfica ajuda a que les coses siguin més fàcils. Això explica aquesta rapidesa en la nostra evolució.”
L’altra clau per l’evolució dels Minyons és, precisament el seu caràcter. El Carles Feiner els defineix com a uns provocadors. Una colla que va néixer en contra de gairebé tot i aquest, diuen, ha estat un punt a favor: “Vam funcionar a la contra durant molts anys. A nivell del món casteller, a banda de la bandera de les dones, teníem la bandera del No al Concurs de Castells, que ens donava una imatge profundament transgressora, de nen terrible, i això és atractiu. En aquella època, aquesta etiqueta va ser útil de cara al creixement, i a aglutinar gent.” A aquesta transgressió de cara al món tradicional s’hi suma una transgressió local, explica Carles Feiner: “A la colla teníem gent involucrada a la cultura popular de la ciutat, moviments veïnals, al Centre Excursionista, en contra de l’Ajuntament, als sindicats... Un rol transgressor a la ciutat que ens ajudava a agafar un determinat tipus de gent que ens va anar molt bé.”

No al Concurs de Castells de Tarragona
Aquesta actitud d’anar a la contra de tot s’ha anat diluint amb els anys. Però de cara al món casteller segueixen sent els abanderats del No al Concurs de Castells de Tarragona.
El Concurs de Castells, com el seu nom indica, és un concurs, una competició per veure quina és la millor colla del món casteller. Es tracta d’una trobada bianual on, en l’última edició, hi van participar les 41 millors colles del panorama casteller. S’hi poden fer cinc castells i en puntuen els tres millors, elaborant una classificació. Per tant hi ha guanyadors. Els Minyons són la única de les colles destacades del país que no hi participa. No ho fan, com explica en Guillem Comas, per principis, ja que no estan d’acord amb la filosofia de la competició: “Per nosaltres una actuació castellera ha de ser oberta al públic, sense que la gent pagui entrada per veure-la, encara que sigui un preu simbòlic. Els castells els has de fer per superar-te a tu mateix, no per superar al rival. No ens agrada que hi hagi un guanyador i un perdedor.” I afegeix que “creiem que els castells no han de ser com el futbol. Estaria bé mantenir els castells fora d’aquesta competitivitat.”
Aquesta és un de les decisions que han distingit, al llarg de la història, el tarannà dels Minyons: la no competitivitat, tot i admetent que la rivalitat, sana, és un bon motor pel creixement de les colles. “Tots volem fer grans castells, ser la millor colla, però per mi, tant me fa què facin els altres. Jo vull fer els millors castells per la meva colla.” Explica el cap de colla actual.
La rivalitat, sobretot amb els Casteller de Vilafranca, els ha donat un punt extra de força en moments clau de la història dels castells: la lluita per fer el primer 2 de 9 amb folre i manilles o la lluita pel 3 de 10. A dia d’avui, els vilafranquins estan un nivell per sobre que els Minyons i, de fet, de totes les altres colles punteres. Els Minyons, com explica el Guillem, se’ls miren amb una mica d’enveja: “Que no vulguem entrar a competir no vol dir que no ens els mirem. Els veiem, que no estem fora del món casteller. Hem d’intentar seguir el seu ritme per estar a les millors places. Fa ràbia el que fan, però no perquè ho facin ells, si no perquè nosaltres no ho podem fer.”

El canvi generacional, l’objectiu a vèncer
Després d’aquell magnífic 1998 en el qual els Minyons van descarregar el 3 de 10 amb folre i manilles i altres proeses tècniques com el 4 de 9 net, el primer del segle xx o 5 de 9 amb folre, els de Terrassa es van mantenir en un estat de forma excel·lent durant quatre anys més, tornat a descarregar el 3 de 10 el novembre de 2002. A partir d’aquí, els Minyons han entrat en una època d’alts i baixos, amb anys bons i anys amb pitjors resultats. Tot i així, s’han mantingut sempre entre les millors colles del país. Uns anys difícils que ens porten a la gran remuntada la temporada passada, el 2014. Què ha passat tots aquests anys? Que la colla s’ha fet gran. Carles Feiner: “Una part de la colla portàvem molts anys fent castells, teníem uns troncs amb molta experiència, però a nivell físic començàvem a ser grans. Amb el nivell que té ara la colla, quan entra algú del carrer triga una mica a agafar l’experiència suficient per fer construccions d’alt nivell. I a això ens hem dedicat els últims tres anys.”
Una renovació de cares, feta amb gent jove, tant als troncs com a la base dels castells, que es va fer evident el passat 2014. Amb un equip tècnic nou liderat pel Guillem Comas que ha fet tornar la il·lusió a la colla. Ho explica el mateix Guillem: “el que hem fet ha estat basar-nos en la planificació, anar creixent pas a pas i generar confiança a l’inici de temporada. L’estat mental és molt important i l’hem treballat des del principi. Venint de temporades anteriors on les coses no havien anat del tot bé fa que, quan un repte surt bé, l’eufòria es multipliqui i tothom li torni a agafar ganes. Es veien moltes ganes de fer castells des del primer moment.