"En lloc del sostre de casa, vaig veure les estrelles"

Text i fotografies: Amadeu Rovira Boix, supervivent de l’explosió del polvorí de Montcada i Reixac

Un servidor de vostès, Amadeu Rovira i Boix, sóc un supervivent de l'explosió del polvorí de Montcada del 6 de juny del 1950, que recordo molt bé, encara que llavors tenia nou anys. I vaig lliurar-me per miracle dels estralls que van tocar de ple can Cabanyes, la casa on vivia amb la meva família –els meus pares i els meus dos germans–, finca de la qual des de 1943 érem parcers. Situada a un quilòmetre del polvorí, can Cabanyes era una masia de l'antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, documentada des del 1619, que va quedar greument enrunada per l'explosió, fins al punt que vam haver de deixar de viure-hi. Avui ja no existeix, perquè va ser arrasada per les obres de construcció de la planta de tractament de residus Ecoparc.
El polvorí que va petar formava part d'un conjunt de tres polvorins d'una zona militar del Mas Duran, situada a cavall entre els termes de Montcada i Reixac i Ripollet, prop dels Pinetons. Cap el 1930 el Govern Militar hi havia adquirit aquells terrenys, d'unes cent-seixanta hectàrees. Al principi els va fer servir per fer-hi maniobres i com a camp de tir. Per tots els seus voltants hi havia força camps de conreu i moltes vinyes. Més endavant es va construir un edifici, on hi havia un destacament de soldats. També s'hi van construir granges per proveir els militars. La granja més gran estava a l’entrada de Ripollet i el responsable n'era el sergent Ogarte. Els treballs per a la construcció del complex militar, com els polvorins, els van fer gent dels municipis veïns, contractada per l’exèrcit. Treballaven com a peons i tot ho van fer a pic i a pala, mentre que el transport de materials i els moviments de terres els feien amb carros de trabuc.
A prop dels Pinetons de Ripollet i la font de can Cabanyes s’hi van construir tres polvorins d'unes dimensions considerables. Eren unes estructures rectangulars amb dues entrades, on el més important eren els murs de formigó d'un gruix d'uns quaranta centímetres, de cinquanta metres de llargada i quinze d'amplada. En dos s'hi guardava pólvora i altres materials, però l’altre, el que va explotar, estava ple a vessar de material de la Guerra Civil, morters, trilita i bombes de gran calibre.
Prop de la masia veïna de can Pomada s’hi varen construir onze polvorins més, que no eren tan perillosos. En aquesta zona militar s’hi portava a terme la recuperació de la trilita dels vells obusos, que molta part d’aquest producte provenia del desballestament de les bombes de la Guerra. La senyora Cartallot, masovera de can Pomada, ho venia a pagesos que ho feien servir com a fertilitzant. Ella els deia que era guano. També s’enduien la ferralla que es venia a bon preu a una foneria de Cerdanyola.

L’explosió del polvorí
El 6 de juny de l'any 1950, feia molta calor. I l'explosió del polvorí va ser a les dues i deu minuts de la matinada. Aquesta va ser l’hora exacta ja que el rellotge gran que estava a la entrada de casa es va aturar en el moment de l'explosió. Va ser el polvorí més a prop de la font de can Cabanyes i el més perillós per la quantitat de bombes i altres explosius emmagatzemats.
L'explosió diuen que va ser catastròfica, però jo era petit i no vaig sentir res... O això és el que vaig creure, però em vaig despertar per anar a fer un riu i, al mirar enlaire, en lloc del sostre de la casa, vaig veure estrelles i, a més a més, queien petites gotes d’aigua. No ho entenia. Em vaig espantar molt, no sabia el que passava però ràpidament vaig reaccionar. Tenia la boca plena de terra, el cap ple de bonys, el llit cobert de teules i llates. Pels laterals del llit, una biga de fusta partida per la meitat clavada al costat del meu coixí, i el del meu germà Cisco, que dormia al mateix llit, estava plorant. El vaig estirar ben fort per treure’l de dins de la runa que el colgava.
Malgrat l'espant, vam anar a l’habitació dels pares, vaig apropar-me al llit de l’altre germà, l'Antonio, que estava curull de teules i ell, a sota, ben fotut. Ràpidament vaig començar a treure runa fins que el vaig escoltar plorar i vaig poder treure’l de dins del llit. Després va tocar ajudar els pares perquè poguessin sortir del llit el més ràpid possible, hi havia l’amenaça que s’ensorrés la casa. El meu pare tenia la punta d’un biga clavada en el dit gros del peu i no es podia aixecar. Vam aconseguir encendre un llum de petroli que teníem a la tauleta de nit, i això va fer que poguéssim veure la biga del pare. La vaig agafar amb tota la meva força, estirant tant com podia i juntament amb la força del pare va poder alliberar el peu de dins del llit i de la biga. Tots despullats, i amb cautela per evitar l’ensorrament, vam passar per la sala gran amb el llum de petroli, vam baixar les escales, sortir de l’interior de la casa i vam quedar-nos a l’era i a esperar que es fes de dia. (Per sortir de la vivenda no va ser necessari obrir la porta, la meitat va ser arrancada de soca-rel i s’aguantava per mitjà d’una sola frontissa. La porta tenia una gran alçada, molt gruixuda, amb un gros forrellat i un pany grandiós. Malgrat això, la força de l'ona expansiva tot ho va rebentar.)
Quan va començar a clarejar ens adonàrem de la terrible desgràcia que havíem patit. Tots estàvem consternats i espantats, no ens ho creiem, allò que vèiem semblava un malson. L'aire feia una olor pudenta molt estranya i amb l’alba el cel es va tornar gris. La mare plorava molt en veure el que havia succeït, però teníem el consol que estàvem vius. La imatge que es veia era com la d'un bombardeig.
El teulat de les habitacions va baixar tot sencer, però altres parts van aguantar. De la cort dels animals en va caure la teulada sencera i la planta només va aguantar la meitat, de manera que a sota s’hi van refugiar una vaca, el vedell i el matxo. El gos l'escoltàvem grinyolar i el vam trobar a dalt del carro, que estava ben carregat de trepadella i de civada, tot sec per guardar.
Per passar la primera nit i les següents, el gros lledoner del costat de l'era ens va servir per apuntalar feixos de canyes i construir una barraca. Com vam poder i amb molta por, vam desenterrar un parell de matalassos i algunes mantes, per abrigar-nos. Teníem por d'anar a dormir a qualsevol racó de la casa, perquè el pes de la runa era molt gran i podria haver-hi un altre ensorrament. Menjàvem i cuinàvem a l’era, no ens refiàvem de l’estructura. I així vam passar molts dies.
Les primeres persones que ens vingueren a veure i a socórrer van ser l'amo de la finca de can Cabanyes, Baldiri Valls Roca, i el seu fill Joan. Eren de can Xeiol de Santa Perpètua de Mogoda i van arribar suats i esverats. Tothom deia que estar vius amb el que ens havia passat era un gran miracle.

Després de la catàstrofe
Al cap de tres dies de l'explosió a Ripollet se celebrava la festa de Corpus i havia d’anar a la processó. Com que feia pocs dies que havia fet la primera comunió, amb molta prudència vam poder recuperar el vestit que m’havien comprat per a la festa, però no vam trobar les sabates, que vam suplir amb la compra d’unes espardenyes blanques amb betes. A la processó, notava que molta gent em mirava. Fins i tot estava avergonyit de les meves espardenyes, però del que parlaven era del noiet de can Cabanyes i de la seva família, que miraculosament havien sobreviscut a aquella explosió catastròfica.
Als cap de pocs dies, can Cabanyes es va convertir en un peregrinatge. La gent venia per veure la casa ensorrada, els supervivents o per xafardejar. Fins i tot ens va visitar el bisbe de Barcelona, el doctor Modrego, seguit d’un seguici que semblava una processó. Va entrar a casa, va parlar amb els pares i es va atrevir a pujar fins la sala gran per veure l’estat en què havien quedat les habitacions.
En una lleixa al costat del meu llit hi tenia uns cavallets de cartró que m'havien donat i em va demanar: "Aquests cavallets son teus?", mentre delicadament em pinçava la galta. Després ens va beneir a tots, donant gràcies a Déu per estar sans i estalvis, i aquí es va acabar la història de la seva visita.
De tota la quantitat de persones que va venir a visitar-nos, lamentablement ningú no es va oferir per ajudar-nos a treure els mobles de la immensa runa que els cobria. El capellà de Ripollet, mossèn Francesc, va ser l’únic que es va interessar, trucant a l'Ajuntament de Montcada i Reixac per obligar-los a enviar-nos dues persones que ens ajudessin a desenterrar el mobiliari, la roba i els objectes personals que estaven sota la runa. El meu pare, que tenia el peu amb una ferida oberta causada per la biga que li va caure, li era molt difícil caminar hi ho feia amb molta dificultat.
Els pares van decidir buscar un allotjament tan aviat com fos possible ja que no podíem viure d’aquella manera en una barraca. En aquella època era difícil trobar alguna casa per llogar. Per sort, en Ramon de cal Paubroma ens va deixar la seva per una temporada, ja que ell vivia a Cerdanyola. Després de recuperar tot el poc que es podia aprofitar, vam tancar la casa el millor que vam poder, deixant-t’hi moltes coses, com ara eines, menjar pel bestiar, un carruatge, etc. i vam anar a viure a Ripollet, on vam començar una nova vida.

Els efectes de l’explosió
Tant a Ripollet com a Montcada i Reixac van haver-hi desperfectes de gran envergadura, molts vidres trencats, finestres i portes ben arrencades. Fins i tot l’ona explosiva va arribar a zones de Sabadell i Terrassa, que també van sofrir trencadisses de vidres.
El mes de juny els camps de cereals estan ben germinats i s’apropava la feina de la sega. Els camps sembrats a l’entorn de casa, tots, varen quedar remollitats i les espigues retorçades per causa de l’ona expansiva. Aquell any tota la collita va anar en orris, més ben dit a fer punyetes. Ens va perjudicar molt, ja que cada any portàvem a moldre una bona quantitat de blat per fer la nostra farina. Al forner li portàvem uns quants sacs i durant l’any ens feia el pa a un preu diferent que el de venda general al públic.
En un radi de cinc quilòmetres va succeir el mateix, encara que alguns sembrats van mig aprofitar la collita. Totes les vinyes de prop del polvorí també van sofrir greus desperfectes, molts ceps van ser arrencats de soca-rel, trinxats i escampats per tot arreu. Farcit de pedres de formigó barrejades amb molta metralla, semblava un camp de batalla. De trossos de metralla se’n trobaven per tot arreu i el que em va cridar més l’atenció eren els culots de les bombes. En vaig trobar dos que feien uns dos-cents mil·límetres de diàmetre i portaven gravada una creu. Més endavant vaig saber que era la creu gammada dels nazis alemanys.

Restes humanes escampades
L’explosió va ser tan potent que on hi havia el polvorí es va fer un cràter d'uns 12 metres de profunditat (hi va sortir fang i aigua) i d'un perímetre d'uns 800 metres. La barraca del cos de guàrdia va quedar totalment feta trossos. La resta, incloent-hi els soldats, va quedar escampada pels camps i les vinyes. És molt greu que als petits articles publicats als diaris La Vanguardia i Solidaridad Nacional, no expliquessin la veritat sobre els soldats desapareguts. En aquella època de dictadura es veu que era normal que qualsevol accident d'origen militar es tapés, era tabú. Es va prohibir explicar i dar detalls d’aquell accident, tot es va amagar amb unes mínimes informacions.
Alguns pagesos que tenien les vinyes pels voltants del polvorí, a més de l’escampall de metralla i rocs de formigó, hi van trobar trossos d’un dit, de petites restes de carn i roba militar. L’informe oficial militar va ser que no hi va haver víctimes, tan sols un soldat ferit i que la resta de soldats foren evacuats a temps i que només hi van haver danys materials.
L’Ajuntament de Montcada Reixac n’estava ben assabentat. L’11 de juny es va celebrar un ple presidit per l’alcalde, Albert Riera, explicant l’accident del polvorí, dient que per sort no van haver-hi desgràcies personals i que només van ser greus desperfectes materials que varen afectar diverses finques de la localitat. Uns dies més tard es va fer un pregó, on es comunicava que a totes les persones que havien sofert danys arran de l’explosió del polvorí se’ls donaria el permís d’obres gratuït per refer els danys.
Per part dels estaments militars mai no vam rebre ni una visita ni cap notificació com a família greument perjudicada per l’explosió. Passat un cert temps, un advocat que es va interessar pel tema va aconsellar al meu pare i a altres perjudicats que interposessin un litigi contra el Govern Militar. Al cap d'uns anys de lluita es va aconseguir una indemnització que, un cop pagades les despeses de l’advocat, ens va quedar en vint-mil de les antigues pessetes.

Fi de la zona militar
De manera molt ràpida varen retirar força material dels polvorins que no varen explotar, malgrat que en van deixar molt sota la runa.
Ja vivia a Ripollet i des del bosc dels Pinetons observava com els soldats venien amb camions carregats de caixes, les baixaven i les ubicaven dins del gran sot fet per l’explosió del polvorí. Feien explotar tot aquell material perillós. Quan tot estava preparat, altres soldats vigilaven si en alguna vinya de l’entorn hi havia treballant algun pagès, i, cas de ser-hi, l’obligaven a marxar a cop de xiulet. Tot seguit explotaven tot el material dipositat en el gran forat. L’estrèpit era molt fort i aixecava una gran fumera, barrejada amb terra i pedres. Aquesta feina va durar força temps, i es va liquidar tot el material vell per evitar perills de futures explosions en altres polvorins de la zona de can Pomada.

Recuperació de la ferralla
Com que les explosions del polvorí i les provocades van escampar molta metralla, trossets de ferro i d'alumini fins a un quilòmetre a la rodona, això va ser motiu suficient perquè, amb la misèria que hi havia, molta gent necessitada ho anés a recollir. En aquells temps els drapaires els pagaven força bé aquests metalls, sobretot l’alumini. Es trobaven moltes espoletes senceres i que eren molt perilloses. Es veu que un dia un home de Ripollet que en tenia una certa quantitat, per aprofitar l'alumini va provar de trencar-les a cops de martell. Una, quant la va picar es veu que era sencera i li va explotar a les mans. Conseqüència: ferides per la pitrera, un ull buidat i tres dits arrencats.
El Mas Duran a poc a poc es va anar deshabitant fins que finalment varen marxar tots els militars i van deixar els edificis abandonats. Els gitanos i els drapaires varen acabar fent la seva feina.

De polvorí a abocador
Avui dia quasi no en queda quasi res d'aquelles restes militars. El Mas Duran l’han convertit en una zona verda de Masrampinyo. Només sobresurten uns murs d’un polvorí que estan mig enterrats d’abocaments. Durant el boom de la construcció que va generar centenars de tones de runa, moltes van anar a parar en aquesta zona, que es va convertir en un gran abocador. Des de la font de can Cabanyes, l'antiga vinya de la Ferreria i fins omplir el gran clot de l’explosió del polvorí, s’hi van abocar tota classe de runes de forma incontrolada. Fins i tot en aquell gran forat s’hi varen ubicar cotxes mig desballestats.
Es podria ben dir que un lloc que va ser molt perillós amb la seva història al darrere, s’ha convertit i acabat en un abocador ple de runes i merda sense cap tipus de control. De can Cabanyes, com a record material, en tinc un rajol de l’era del batre. Un petit rajol que, com jo, també forma part de la història d’aquella vella masia.

Quan l’onada expansiva va arribar a Cerdanyola

Text i fotografies: Isidre Grau, escriptor

Encara no amb cinc anys, jo devia ser dormilega de mena, perquè no em vaig despertar quan l’onada expansiva del polvorí de Ripollet va arribar a Cerdanyola i, almenys a casa, ens va trencar els vidres d’una porta i ens va esquerdar dos sostres. I estem parlant ben bé a cinc quilòmetres de l’epicentre.
La gent de Cerdanyola sí que la va notar, tot i que no podem parlar de la nit dels calçotets com a Ripollet, on en plena matinada tothom va sortir al carrer amb la indumentària de dormir. Però sí que aquí hi va haver una commoció general fins a aclarir que no es tractava d’un terratrèmol ni de l’inici d’una nova guerra, sinó d’aquell polvorí que des del temps de la República que ja se sap que és un perill.
L’explosió va ser tan sonada que fins la van sentir a Sabadell i des de l’Observatori Fabra van tenir dubtes de si es tractava d’una nova aurora boreal, com la que havien detectat a les deu de la nit del 20 de febrer, relacionada amb la proliferació de les taques solars que hi havia en aquella època.
Passat l’ensurt, i havent reconegut l’exèrcit que l’origen era el seu polvorí entre Montcada i Ripollet –tal com consta a les escarides notes de La Vanguardia dels dies 7 i 8 de juny-, tot va derivar a saber qui havia de pagar tants desperfectes. Tal com rodaven les coses, qui gosava reclamar alguna cosa als militars? I més quan els responsables declarats jugaven amb les causes del desastre, que si la calor, que si un llamp, que si un accident… Tot, menys acceptar baixes humanes. Mentrestant, a Cerdanyola qui més qui menys tenia vidres trencats, portes espanyades, sostres esquerdats o teulades ensorrades; i molta por a reclamar els danys, a només onze anys d’una guerra que havia imposat el silenci.
Els sostres de casa havien mig aguantat l’escomesa, però el de l’habitació del davant amenaçava ruïna. No es podia tocar res sense que passessin els pèrits a atendre la reclamació. Per això la vam haver de desallotjar i durant uns quants mesos només servia per estendre-hi les patates o penjar-hi les botifarres i els pernils de la matança del porc. Fins que un dia va passar un gran camió pel carrer i amb els clots de l’asfaltat tot va retrunyir tant que el nostre sostre es va desplomar… Mentre els de l’exèrcit encara s’ho pensaven. I s’ho van seguir pensant.
A l’Arxiu Municipal de Cerdanyola hi ha un complet dossier sobre les conseqüències de l’explosió del polvorí de Ripollet al nostre terme. L’expedient comença amb la valoració dels danys, signada per l’arquitecte municipal José Antonio Balcells el 19 de juliol del 1950, que aplega les reclamacions de 193 veïns i entitats per un import total de 954.108 pessetes, de les quals 544.000 (57%) corresponen a Uralita S.A., que va veure afectades moltes teulades de les seves naus a la Carretera de Barcelona. A més dels afectats particulars, també hi havia el propi ajuntament, l’església, el Gran Casino i la Comercial Ribas Farrés. Així es començava un llarg procés, amb moltes incidències, fins que el 1963 encara cuejaven els darrers cobraments; just quan el mes d’octubre l’explosió d’una granada causava quatre víctimes mortals entre els militars, aquest cop reconegudes.
La memòria del polvorí de Ripollet va continuar ben viva, almenys fins que anys després es van desmantellar totes les instal·lacions militars de la zona.