En Pere Ramoneda és pagès de tota la vida. Els seus pares i avis ja ho eren. Ell és, més aviat, un petit propietari i cultiva bàsicament unes quantes quarteres de secà i unes hortes de regadiu a la plana vallesana, en un tranquil indret situat entre el congost de Montcada i els primers contraforts de la Serralada Prelitoral, amb el límit contraposat que imposa la Serralada Litoral, des del Corredor a Collserola.
Això de plana per referir-se al Vallès més propici, a en Pere Ramoneda li fa ballar el cap. Quan es troba amb altres pagesos i bosquerols de per allà Sant Feliu de Codines, de mig Montseny o de les muntanyes de Vallromanes o Parpers, alguns dijous al mercat de Granollers o altres dimarts al de Caldes, per exemple, sovint li diuen que tu rai que menes terres a la plana, ja que des dels entorns muntanyosos vallesans, aquesta planúria es percep, certament, llisa i sense massa patiments. Però en Pere Ramoneda sap que de ben bé plana, res. Que si la treballem o la recorrem, com fa el pastor dels Serrat quan treu el ramat per les carenes a l’hivern, o quan segueix el camí ramader (la carrerada, que diu ell) tot fent la transhumància cap a l’Alt Berguedà i més enllà així que arriba el bon temps, podrem comprovar amb la pròpia suor del cos que aquesta extensió és, en gran part, una contínua i discreta ondulació de franges de carenes i valls que, certament, sempre pugen i baixen poc o molt. En Pere Ramoneda sap perfectament, per exemple, que si vol bons planells per fer-hi mongeta del ganxet o quatre hortalisses, ha de menester els horts que té ocupant uns centenars de metres propers al riu, indrets on, aquests sí del tot, la plana respon al seu màxim atribut.
A en Pere Ramoneda, més enllà del seu ofici de pagès, li agrada caçar ocells parant lloelles. Alguns, ben rostits, li fan venir prou salivera. I s’entafora entre la vegetació dels rierols que juga a crear amagatalls a tocar dels camps oberts de cereals que hi ha ençà i enllà del mig planell d’on té la masia d’aquesta diguem-ne plana (sempre vista així sigui des de Puiggraciós, la Mola, el Farell o del turó de Céllecs). És a prop d’aquests mateixos indrets on hi ha les fonts d’ombra fresca al mig d’uns claps de pollancres, àlbers, plàtans i altra vegetació de ribera, on, moltes tardes d’estiu dels dies de festa, en Pere Ramoneda i la colla del poble i de les masies de més enllà hi van a fer el que en diuen fontades, a berenar-hi i a passar-hi les hores de més calor. Aquestes fonts aniran formant les rieretes que s’escolen per les petites valls entre les carenes emboscades, que van fent créixer al seu torn, a mesura que hi van arribant, els rius més grans de baix de tot, com el Tenes, el Mogent, el Congost, la riera de Caldes, el Ripoll...
I sí, no ve d’un pam, certament. Perquè en Pere Ramoneda intueix gairebé atàvicament que a la plana del Vallès, o al Vallès a seques, que en diuen a tota la contrada, tot s’hi escampa en un equilibri de bon disposar entre els diferents elements del paisatge (paraula que ell no ha utilitzat mai). Al Vallès, de res, massa, que li deien a en Pere ja de petit. És, amb altres paraules, allò que va deixar escrit un altre tal Pere, de cognom Quart, un poeta de Sabadell, que en Pere Ramoneda sentirà anys després, ja de molt gran, llegir al seu net en veu alta: “En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra (...)”. En Pere Ramoneda viu confortat en aquest equilibri, amb els seus horts, les feixes d’ametllers i oliveres, els camps de cereals, uns bosquets per a la llenya... Viu tranquil i, a la tardor o ja en ple hivern, des del mig vessant on té la masia, li agrada, gairebé com un gest atàvic, observar la boira vallesana, que s’esfilagarsa allà baix a la llunyania seguint el fil del riu.
Però uns anys més tard, en Pere Ramoneda rebrà la visita d’un senyors de l’ajuntament que li diran que per allà al camp que té entre la masia i la vila cal estendre-hi un bon grapat de nous carrers i solars per a les modernes fàbriques (ell amb prou feines recordarà que li han anomenat no sap què d’un polígon). N’hi acabaran expropiant un bon tros d’aquell camp, tot per quatre duros mal pagats. I més endavant, passats pocs anys, tornarà a rebre la visita dels mateixos senyors, ara acompanyats d’uns altres que venen del cap i casal, que li faran saber que l’autopista que cal fer passar des de la capital se li menjarà part dels horts i el camp de les mongeteres, ben a prop del riu, allà on, com ja sap, el Vallès és pla del tot. Un espai de relleu més aviat dòcil en què s’hi podran, a partir d’ara, fer créixer els pobles, fins a esdevenir ciutats o gairebé, perquè hi càpiga tota aquesta gent que va arribant de molt lluny per cobrir la mà d’obra de les noves fàbriques, així com ubicar-hi més polígons i noves carreteres. Vaja, que això serà bufar i fer ampolles. Sovint desmesuradament.
En Pere Ramoneda continuarà el seu pas per la vida ja tirant a gran fent la viu-viu, mig retirat amb els calés que li han donat per gairebé oblidar-se de les terres. Pertany a la primera generació que haurà deixat de treballar la terra molt abans que li ho impedeixi irremeiablement la vellesa física. Ell tallarà just, però els seus fills ja no seran pagesos. Un anirà a treballar a una fàbrica i l’altre d’aprenent de mecànic. Entre els nets hi haurà una mestra, un comptable i un dissenyador. Però a ell tot això ja poc l’amoïnarà. En Pere Ramoneda, un cop expulsat de la terra, dedicarà gran part del dia a distreure’s per l’hortet que li quedarà de l’última ràtzia urbanística, allà a prop dels vorals riberencs, on conviuran petites extensions d’horta més aviat caòtiques, moltes per al propi abastament familiar. Una agricultura periurbana que resistirà a empentes i rodolons. Encara hi plantarà mongeta del ganxet, que veurà, estranyat, com guanyarà fama gastronòmica. Quan es cansarà de fer cavallons i d’arrencar males herbes, caminarà pels corriols, entre els horts, i s’arribarà a veure si la pot fer petar una estona amb el senyor andalús, el que posarà un vell i atrotinat somier a tall de porta al tancat de xapes de l’hort. Algunes feixes que li quedaran, en indrets més rostos, ja no les cultivarà ningú, i amb el temps s’emboscaran de pins blancs. I les vessanes de cereals que encara perduraran, les acabarà encarregant als de l’agroindústria. Ell no s’haurà de preocupar de gran cosa, només de cobrar la part que li tocarà havent fet números a finals de cada temporada.
En Pere Ramoneda el dia que no tindrà ganes d’anar a l’hort, li agradarà anar a caminar per les poc altívoles carenes i fins a les discretes capçaleres de les valls, més enllà d’on s’atrevirà a estendre’s la taca de les extenses i copioses urbanitzacions, on trobarà encara vessants emboscats, generalment de pins però amb raconades d’alzines i algun roure mig perdut. La nostàlgia del Vallès que ell coneixia des de menut, el farà fugir així de la laberíntica trama urbana i suburbana en què haurà esdevingut els rodals del poble i més enllà. En Pere Ramoneda, que gaudirà de bones cames fins gairebé el dia d’anar a criar malves, li agradarà encara seguir alguns trams que recordarà dels antics camins rurals dels seus avis, o de l’ancestral i maltractat traçat del camí ramader per on cada any anava i venia el pastor dels Serrat amb tota la ramada. En Pere Ramoneda ja no caçarà ocells per rostir-los, que anys després molts estaran protegits i l’empaperarien, i ja no anirà amb les colles a les fonts a passar-hi la tarda. A més, moltes s’hauran perdut o assecat. Però continuarà entaforant-se entre la vegetació dels rierols que juga a crear amagatalls a tocar dels camps oberts de cereals, ara acompanyat del seu net, que sortirà naturalista i que es comprarà uns binocles per tal d’observar-los des d’un bon tros enllà. I voltaran pels vessants mig emboscats que probablement abans ocupaven les vinyes de les que sentia a parlar als avis, i que ell ja no ha vist mai, o per les escadusseres vessanes d’ametllers i oliveres que, en molts casos, agonitzaran mig deixades estar. De tant en tant, també, en Pere Ramoneda agafarà el seu vell Quatre Llaunes i s’arribarà fins a Gallecs, a Marata, a Llerona, a Sant Antoni de Vilamajor o cap a Corró d’Amunt, entre altres indrets, on el secular mosaic agroforestal esquitxat de masies aïllades de la plana vallesana encara conservarà certa vivacitat. Allà hi saludarà els que encara hi tindran casa i els horts a tocar. I hi anirà i en tornarà, amb el seu vell cotxe i fins quan encara el deixaran conduir, seguint els antics traçats sinuosos de les carreteres que recorren el Vallès que ell més recordarà, amunt i avall de les contínues ondulacions.
En Pere Ramoneda, ja en edat avançada, des de la finestra del pis del seu fill gran, on viurà ja acompanyat, clissarà part dels petits turons –que fan una serra, que deia el poeta– que hi ha vora el poble, aquells que encara no hauran sucumbit sota el ciment de les urbanitzacions. I lentament, però a pas encara ben segur, pujarà al terrat del bloc a sol ixent alguns dies d’hivern, on podrà entreveure, per alguna escletxa de vista oberta entre la munió d’edificis del barri nou que hi hauran aixecat en un tres i no res, la boira allà baix al riu. Una boira que serà més cara de veure, més escadussera, més tènue i menys persistent, i que costarà distingir, ben ajaçada per la inversió tèrmica, de la pàtina de gasos i fums de les autopistes i els polígons. I coincidint amb la novella primavera, fitarà llarga estona el vessant i la revolta llunyana del camí de la muntanya on encara li semblarà que li arriba el perfum de la poc discreta ginesta, clapant de groc cridaner el coster i la carena de brolla assolellada.