“La primera per al quinto i per a tothom ja ha sortit i és...” Amb aquesta frase es comencen actualment a moltes poblacions vallesanes partides del joc del quinto per Nadal. Les organitzen entitats diverses, que aprofiten algun dia del període nadalenc amb un doble objectiu: proposar una activitat lúdica i participativa entre els socis i, alhora, recollir diners que destinen a l’entitat organitzadora o a algun objectiu benèfic. Es tracta del mateix joc que es juga a casa, aprofitant les reunions familiars durant aquestes festes. I és exactament idèntic al que fan societats i bars, quan obren les portes a tothom qui vol entrar-hi a jugar unes partides, en comunitat, els dies festius del pic de l’hivern.
I és que en algunes poblacions vallesanes el quinto ha esdevingut el joc tradicional de la temporada nadalenca. És el cas de Terrassa i de Sabadell. Hi ha qui diu que el quinto és un joc típicament vallesà, tot i que també és tradicional a algunes poblacions del Garraf, a viles del nord-est del Principat –sovint amb el nom de quina, per exemple a l’Alt Empordà–, a la Catalunya del Nord –amb el nom de rifla–... I sembla que també s’hi juga en alguna població del País Valencià, d’Occitània, de Valònia, de Malta...

Un joc per a totes les edats
El joc del quinto el guia el lloro, la persona que té una carta amb noranta números i una garrafa amb noranta boles aplanades, una per número. El lloro ha d’anar cantant els números així que van sortint i els jugadors han d’anar col·locant una guixa (o una llentia, una mongeta...) damunt de cada número en el cartró respectiu –el qual és diferent per a cada jugador–. La particularitat és que el lloro pot cantar els números a la seva manera, és a dir, atribuint a cada número una singularitat: una festivitat del santoral, un any assenyalat... o el que en aquell moment s’inventi, molt sovint amb un to irreverent i picant. I, paral·lelament, els jugadors poden interactuar amb el lloro demanant-li que remeni la garrafa, que els tiri el número que els falta, que peli –és a dir, que canti números pelats, els acabats amb zero–, exigint un canvi de lloro... És, doncs, un joc excel·lent, perquè és intergeneracional, interactiu, demana pocs diners, activa la concentració i la imaginació, permet una actualització constant i fins i tot introduir-hi dies, fets o paraules locals que tothom de la població coneix (i els forasters, no). Per totes aquestes virtuts s’hi juga a les cases i omple locals, tot ajudant a escurçar les tardes nadalenques.

Quintos per a tots els gustos, a Sabadell
Avui a Sabadell es fa temporada a cal Sacs (Hotel Urpí), a El Ciervo i a Can Capablanca, on dura, com a Terrassa, gairebé un mes i mig: des de final de novembre fins passat Reis, ja que s’hi sol jugar totes les vigílies dels dies festius, els dies assenyalats i també els dissabtes i diumenges. El de l’Urpí és el més concorregut. Segons Marc Gregori, l’actual coordinador, els dies forts –per Nadal i Sant Esteve– “hi pot haver ben bé set-centes persones dins la sala i una cua a fora que arriba una cantonada més enllà...! Recordo un dia que fins i tot hi havia gent dreta jugant, amb els cartrons i les guixes a la mà...”. Gregori, que va començar amb 15 anys fent de cobrador i que fa de lloro des dels 18 anys, diu que “cantar t’ha d’agradar; és com conduir: al principi costa molt i pateixes, però després tot s’automatitza i t’ho passes pipa quan veus que controles la sala”.
Pel que fa a la SCR El Ciervo, s’hi juga cada any des del 1967. Amb només cinc anys, Christian Simelio ja hi repartia paneres amb premis, cosa que l’ha convertit en un apassionat d’aquest joc; afirma que “el quinto és l’activitat de cultura tradicional més antiga i arrelada de Sabadell”. En aquesta entitat, el dia més fort és la vigília del 6 de gener, en què els tres Reis d’Orient canten una partida cada un i és quan aquestes jugades valen sis vegades més que de costum. El Ciervo és també l’entitat que tradicionalment ha tingut més lloros dones, segons Anaís Falcó.
Finalment, al casal independentista Can Capablanca organitzen també temporada de quinto des del 2001, amb alguns jugadors i lloros que provenen del famós Indus. Roc Casagran fa de lloro des dels 19 anys, primer a l’Indus i ara a Can Capablanca. Va fer un curset accelerat, en què li van explicar quatre nocions bàsiques de la feina, i ja es va posar a cantar, fins ara. Diu que el quinto de Can Capablanca “és més polític, una mica més radical, més feminista i reivindicatiu que no pas els dels altres locals”.

Des dels anys seixanta
A casa d’en Quico Ferran és tradició jugar al quinto per Nadal. Ja als anys 1960, el Quico anava a recollir l’avi, que jugava al quinto al bar Catalunya, i el pare, que ho feia al Cercle Sabadellès. “Encara recordo la cadència amb què cantava cada lloro, tot i que la musicalitat era comuna i molt característica!”. Cap als anys 1980 va entrar, juntament amb altres joves, al Centre Industrial –l’Indus–, tot rejovenint l’entitat. També hi va anar a parar Dolors Suàrez, que va començar a cantar “la vetlla de Nadal de 1987, perquè faltaven lloros; uns eren a missa i, els més joves, ves a saber on...”, explica. Així, es va convertir en la primera lloro –o cotorra– de Sabadell –i segurament del Vallès i també del món...!–. Diu: “A l’Indus venia molta gent! El 1989-1999 vam sortejar un cotxe de luxe; el teníem aparcat a la Rambla i tothom el podia veure. Però l’últim dia només hi podien participar els que tenien una FAC, una butlleta que acreditava que tenien una “Flor Al Cul”...! (és a dir que havien guanyat 7 plenes aquella temporada). Hi van participar 150 persones!”. Els anys següents, en comptes d’un cotxe, van sortejar viatges, a Egipte, a Mallorca... I del 1996 al 2008 van organitzar les XII Hores de Quinto del Món, el dissabte abans de Nadal, de 4 de la tarda a 4 de la matinada.
L’altre quinto desaparegut però que encara es recorda a Sabadell és el del Cercle Sabadellès. El 1965, amb 17 anys, Joan Iglesias hi va començar a fer de lloro. I s’hi va dedicar una vintena d’anys. A casa dels Iglesias, ja es jugava al quinto quan ell era petit. Recorda que algun dia havien convidat el bisbe Gregorio Modrego Casaus i que, havent dinat, jugava un parell de partidetes amb la família. Explica que el dia que un s’estrenava fent de lloro li feien una quintada: “Et deixaven la garrafa a mig tancar, de manera que, en barrejar les boles, et queien totes per terra i s’escampaven per la sala, com si fos culpa teva”...
Que es recordi, a Sabadell, al segle xx, també es jugava al quinto al bar Catalunya, l’Espanyol, el Cercle Sabadellès, l’Imperial, la Mata, el Rubión, l’Euterpe, el Musical, el bar del costat del cine Rambla, el Casinet, el Trèvol, cal Vilarrúbias, el Cervantes, el el Centre Republicà Federal de la Creu Alta... I més cap aquí s’hi ha jugat al Club Natació, al local dels treballadors del Banc Sabadell... i hi juguen els Castellers, el Centre Sant Vicenç, els Diables de la Creu Alta...

El quinto terrassenc, directe a la plena!
“El cas de Terrassa és semblant al de Sabadell, en el sentit que també s’hi devia jugar a molts locals, tot i que ningú no ho ha investigat a fons”, afirma Jan Grau, que ha publicat un article sobre quintos, loteries, rifes i lluminetes. Diu que fa uns anys s’hi jugava al Centre de Dependents, als Amics de les Arts i al Gran Casino –on anaven els senyors de Terrassa i “on el quinto era més llicenciós, amb molts números amb segona intenció, picants”–. Avui, però, només fan temporada al Club Esportiu Sferic Bàsquet i a l’Associació Centre Cultural El Social, mentre que al Casal de Sant Pere i al Bar Culla hi juguen un dia cada setmana. Segons Esteve Garrigó, a El Social s’hi va començar a jugar als anys 1950 i la temporada dura un mes. El dissabte després de Reis és tot un esdeveniment, perquè organitzen la Gresca. És el dia més concorregut, amb unes sis-centes persones a la sala. Cada any dediquen la sessió a un tema, amb actuacions musicals i teatrals, i conviden a participar-hi gent coneguda –hi han passat els terrassencs Doctor Prats, Xavi Hernández, Xavi Coral...–. I no cal dir que hi ha premis especials.
El quinto de Terrassa i el de Sabadell són molt semblants, però tenen petites diferències. D’entrada, a Terrassa no canten el quinto, sinó que van directes a la plena. Segons Garrigó, “quan algú canta ‘quinto’, ja sabem que hi ha un sabadellenc infiltrat a la sala”... “El cas contrari és el d’Olesa, on canten només el quinto i no juguen a la plena...”, explica Anaís Falcó. D’altra banda, a Terrassa et cobren cada partida just abans de jugar, mentre que a Sabadell et bescanvien els diners d’una o més partides per tiquets. El primer que creu que guanya, a Sabadell crida “quinto!” o bé “plena”! i el lloro, després de comprovar-ho, diu “és bona; que se li pagui!”, mentre que a Terrassa piquen a la taula i el lloro, després de revisar-ho, respon “ben bona l’has fet!”. També és diferent l’entonació del número 25, tot i que el públic respon el mateix: “Nadal!”. Finalment, a parer de Christian Simelio, “a Terrassa el públic és el protagonista del joc, mentre que a Sabadell el protagonisme se l’enduu el lloro, que canta moltes més coses”. Ara bé, cal afegir que el súmmum del quintaire sabadellenc és haver d’admetre que els millors cartrons són els que fabrica una impremta de... Terrassa!
Ara hi ha altres poblacions del Vallès on es juga el quinto. I en algunes, des de fa ja uns anys i amb molta força. És el cas de Sant Cugat, de Castellar del Vallès, de Sentmenat, de Granollers –on els Xics l’organitzen amb terminologia castellera–, de Cardedeu –on destaca un quinto feminista–, de Lliçà d’Amunt –on el grup d’esplai local organitza des de fa més de trenta-cinc anys un quinto el dia de Nadal, que omple l’ateneu l’Aliança–... Entitats que han vist les enormes virtuts d’aquest joc i que hi han apostat fort. Des d’aquí desitgem que es continuï jugant al quinto, que el joc s’estengui a més cases i locals, i que paral·lelament es tregui l’entrellat de l’origen del joc i es relacionin les poblacions on es jugava dècades enrere. Mentrestant, podem acabar com ho fa el lloro al final de cada jugada: “És bona; que se li pagui!”.