Nascut l’any 1936 al rovell de l’ou de Sabadell, a la plaça Sant Roc, Aureli Argemí i Roca és un dels pares de la lluita pels drets de les llengües i de les nacions minoritzades en l’àmbit mundial. Fundador l’any 1974 –ara farà cinquanta anys– del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), ha estat des d’aquesta entitat el relator i màxim impulsor de la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles, aprovada l’any 1990 a la Conferència de Nacions sense Estat d’Europa (CONSEU), i de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada el 1996 en una conferència organitzada amb el PEN Club Internacional. També és un dels referents de l’independentisme català modern, amb l’impuls d’entitats com la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (1981), la Plataforma pel Dret a Decidir (2005) o de la mateixa Assemblea Nacional Catalana (2012), en la inauguració de la qual va intervenir.
Aquestes són algunes de les moltes vivències que qui va ser monjo de Montserrat de 1951 a 1985 i secretari de l’abat Aureli M. Escarré –entre 1965 i 1968– rememora al volum de memòries La llavor sembrada (Pòrtic, 2023), que s’acaba de publicar. “Una llavor que en alguns àmbits ha crescut i en d’altres espera, perquè a vegades la llavor ha de morir per néixer”, diu.
El seu pare va ser el cirurgià Josep Argemí Lacoma (Sabadell, 1883-1944), metge de l’Ajuntament de Sabadell i amb consulta pròpia a la ciutat, un gran europeista i esperantista del qual ell va “heretar l’interès i la preocupació per les llengües”. Del caràcter pioner del Doctor Argemí n’és una mostra el petit museu habilitat a l’Hospital General de Catalunya de Sant Cugat, seu de la Facultat de Medicina de la Universitat Internacional de Catalunya, on s’hi exposa el seu microscopi i part del seu instrumental mèdic avançat.

Vida itinerant
La vida itinerant d’Aureli Argemí va començar en plena infantesa. Va ser el novè dels onze fills de la família i, en morir prematurament el seu pare quan ell tenia vuit anys i “acabar-se de cop el benestar econòmic familiar”, va anar a viure amb uns oncles sense fills a Igualada, que un any després el portarien a l’escolania de Montserrat, d’on no en sortiria per a res durant cinc anys. Tots dos trasllats lluny de casa li van causar “un gran disgust”, per més que admet que després va viure “una infància molt feliç a l’escolania”.
Un dels pocs records que té del Sabadell de la seva infantesa és d’una disfunció que l’inquietava dels Escolapis, l’escola on anava: “quan ens posàvem la bata, s’havia de parlar en castellà i, quan ens la trèiem, tornàvem a parlar en català”, explica. Un altre record que en té és que quan amb quinze anys –quan ja no tenia la veu blanca– va tornar a casa, se sentia “sol i desplaçat a un Sabadell on no hi tenia amics”. Tant es així que, després d’insistir-hi a la mare, al cap de quatre mesos tornava a Montserrat, llavors, però, per a ingressar-hi com a monjo, “un fet que avui seria del tot prohibit, en un procés tan seguit i a una edat tan jove”.
La seva itinerància va continuar quan, ja ordenat capellà el 1959, l’abat Escarré el va enviar a estudiar teologia a la Universitat de Sant Anselm de Roma i després a l’Institut Catòlic de París. Format en una abadia on, malgrat el franquisme, hi ressonava catalanitat i les inquietuds renovadores del Concili Vaticà II, en aquelles capitals europees on va viure tres anys, de seguida va descobrir un món “molt més obert i il·lusionador” que el de l’Espanya de la dictadura. La seva formació va facilitar que l’abat coadjutor Gabriel Bresó el nomenés secretari seu, tot i que poc després el va proposar per a l’abat Escarré, que havia renunciat a la regència però mantenia el títol d’abat. I quan l’any 1963 Escarré va fer les famoses declaracions al diari Le Monde, criticant durament el règim de Franco, Argemí el va acompanyar a l’exili a Itàlia, al monestir benedictí de Viboldone, a prop de Milà, on va viure cinc anys. “Fraga Iribarne l’hauria volgut posar a la presó, però no es va atrevir perquè era un eclesiàstic”, afirma. El ministre franquista va prohibir l’arribada del diari francès als quioscos, però “va fer que les declaracions sortissin als diaris d’aquí, replicades per periodistes del règim, cosa que va fer que la gent conegués les opinions de l’abat”.

De l’exili a Cuixà
Amb la mort d’Escarré, l’any 1968, el nou abat Cassià M. Just li va oferir de tornar a Montserrat o d’anar al monestir de Sant Miquel de Cuixà, prop de Prada de Conflent, refundat el 1965 per l’abadia montserratina. Argemí va optar per la comunitat de la Catalunya del Nord. “Allà hi havia els meus companys monjos rebels, expulsats de Montserrat per oberturistes i aquell era el meu lloc”, diu. Llavors Cuixà es va convertir en refugi d’exiliats catalans i bascos i també de portuguesos que fugien de la dictadura de Salazar. “Vaig ajudar a passar la frontera a més d’un i, si ens parava la policia, dèiem que l’havia recollit fent autoestop”, recorda rialler.
La seva dèria per les llengües i les nacions oprimides va fer que des de Cuixà planegés la creació del CIEMEN, fundat a Milà, i va entrar en un activisme que el va anar “allunyant afectivament” de la vida monàstica. El va idear com un “centre d’estudi i pedagogia per explicar que hi havia molts pobles no reconeguts, dels quals s’havia de fer conèixer l’existència i defensar els seus drets”. Una lluita en la qual ha perseverat i que ha obtingut fites com la presentació que va fer el 2001 de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics a la seu de l’ONU de Ginebra. “Les declaracions són corpus teòrics importants, i les nostres han evidenciat que sense drets col·lectius els drets humans individuals s’empetiteixen”, assegura.
Malgrat la paràlisi actual, veu “viu” el procés que va portar Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre del 2017, tot i constatar que “els espanyols ens han atemorit i no hem tingut prou coratge” i que ara “s’hauria de renovar la classe política”. Esperançat, conclou que “és un procés que va per etapes i requereix gent nova per tirar-lo endavant”.