Eloi Vila
“Amb les xarxes socials la velocitat ha matat el rigor”
Interessat a conèixer països, cultures i tota mena d’històries des que, de menut, els estius voltava per Europa amb la família, dins d’una tenda de campanya, Eloi Vila i Escarré (Barcelona, 1973) ha convertit la curiositat per saber coses en la passió per explicar-les, per comunicar-les. Llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB, en la seva trajectòria de tres dècades com a periodista, ha treballat en un munt de mitjans i espais televisius. Ha estat cap d'esports d’El 9 NOU, redactor de ‘Catalunya Avui’ (TVE Catalunya), d’’Alexandria’ (Canal 33), i guionista de ‘This is art’, ‘This is opera’, ‘El Club’ i ‘El Convidat’ (a TV3). Col·laborador i tertulià de RAC 1 i de Catalunya Ràdio, a TV3 hi ha presentat el programa ‘Trinxeres’ i ara hi condueix ‘Al cotxe’ i el ‘Quanta, quanta guerra!’. Com a escriptor és autor de les novel·les ’L'any del Senyor’ (2009) i ‘Una paraula de més’ (2011) i dels libres de memòria històrica ‘Cartes des del front’ (2012) i ‘El viatge de Companys’ (2015) i també del conte infantil ‘Petita història de Joan Serra’ (2023). Va iniciar-se en l’ofici fent de corresponsal al Baix Montseny per a El 9 NOU del Vallès Oriental i sosté que la premsa comarcal és la seva escola i un àmbit per on tot periodista hauria de passar, ben a peu de carrer, que és aquell per on més li agrada moure’s. Potser per això Sant Esteve de Palautordera, el poble on viu des dels sis anys i on cada dia fa la passejada i la passada pel bar de rigor, és el seu món i també la seva mesura del món. Amb una gran capacitat empàtica, no para de rodar pel país estirant històries humanes, allunyat de l’actualitat diària i coent-les a foc lent.
Vicenç Relats (text) , Enric Vilageliu (fotografies)
Tantes entrevistes que fas i no sé com portes que te'n facin a tu.
No hi estic gaire avesat, no.
Podem fer una mica com si anéssim amb cotxe, si et sembla...
Sí, i tant. El cotxe té una cosa màgica, que és que, com que no et mires directament, no hi ha aquella intromissió del periodista, sinó que van sortint els temes i, de mica en mica, es presta a poder parlar tranquil·lament.
Un cotxe, de per sí, és un gran espai d'intimitat i de confidències, oi?
Sí, sí, i també quan tens fills –d'aquella edat dels meus, de 22, 20 i 17 anys– i que a vegades costa de trobar el moment de parlar, si no és a taula, a casa, a les hores dels àpats... El cotxe és un lloc on surten i es comparteixen coses.
És el moment que us expliqueu la vida?
És el moment de saber alguna cosa d’ells, que costa molt, eh!
Comencem per l’inici: d’on li ve a un noi de Sant Esteve de Palautordera, al cor del Montseny, la passió per la comunicació?
Suposo que em ve d’intentar observar l'entorn. Hi ha una cosa que sempre hauré d’agrair molt als meus pares i és que, des ben petit –des dels tres anys i fins que en vaig tenir vint i vaig decidir anar amb els meus amics–, cada estiu viatjava amb ells i món germà, que en som dos. Carregaven una tenda canadenca al darrere del cotxe i ens n’anàvem a l'aventura per Europa, per tots els països. Aquesta capacitat de conèixer món marca; el privilegi de conèixer altres cultures i gent, d'haver-te d'espavilar i no saber on dormiràs ni on dinaràs avui... Tota aquesta aventura vital et porta, d'alguna manera, a la inquietud de saber coses. Coneixes molta gent, moltes històries humanes, et trobes amb 50.000 coses... i a mi això em va atrapar. Crec que em ve d'aquí i que m'ha portat a acabar fent aquesta feina. Perquè jo, com tants nens, volia ser futbolista, que era el meu somni.
I és al final del batxillerat que t'encares cap a Ciències de la Comunicació?
Sí, jo quan estudiava no tenia mai clar què volia fer, però sí que m'atrapava molt tota la comunicació: sempre escoltava la ràdio –sobretot els esports, amb aquella ràdio sempre posada dels diumenges a la tarda i m’empassava totes les retransmissions de l'esport que fos. Admirava molt la gent que tenia la capacitat de narrar, d'explicar-te allò que estava passant. D'alguna manera m'hi vaig anar trobant i un bon dia vaig decidir que faria periodisme, després de saber que era una carrera en què feies mil coses: història contemporània, economia, cinema, publicitat... Tocaves molts elements que sempre m'han interessat molt. I de seguida em vaig posar a treballar, perquè és una feina que s'aprèn treballant.
Vas començar a El 9 NOU del Vallès Oriental.
Sí, fent de corresponsal d’El 9 NOU al Baix Montseny, la meva zona més immediata, la d'allò que tinc més a prop i que és el periodisme més difícil.
Ho feies bo i estudiant?
Sí. Abans de començar la carrera ja feia de corresponsal. Anava amunt i avall intentant explicar tot el que passava i després havia de trucar a la redacció i vendre els temes. Tocaves de tot, des de plens municipals –i per tant feies informació política– fins a informació esportiva, cultural...
La premsa comarcal és la teva escola, eh?
I tant, és la meva escola i és la gran escola; la premsa comarcal és imprescindible per saber qui som i d'on venim. I, a més a més, és la més difícil en aquest ofici. Perquè si tu fas de corresponsal als Estats Units difícilment et trucarà Joe Biden o algú del seu gabinet per dir-te que aquella informació que has fet no és del tot correcta. En canvi, aquí et trobes pel carrer els regidors, l'alcalde, el president de l'equip de futbol i els responsables de les entitats. Per tant, això dona una valentia i un rigor perquè t'obliga que allò que dius estigui molt contrastat, perquè si no tindràs un problema i et trucaran a casa, molt probablement a la porta de casa, i et diran que què carai dius.
A la pastisseria Vila, de la teva família, també hi deus haver fet alguna coca i algun tortell...
Sí, hi he fet força coses, però a casa sempre em fan la conya que jo soc l'ajudant tonto. Hi vaig algunes diades, sobretot a fer mones per Pasqua, que és quan mon germà –que és qui la porta– hi té més feina. Per Reis, quan vaig tenir fills, ja me’n van disculpar i em van dir que estigués a casa amb els regals. En això, hi ha una cosa molt curiosa: el meu pare, fill de Camprodon, era pastisser i se'n va anar a Barcelona a fer de pastisser, tot i que per circumstàncies de la vida es va acabar dedicant a una altra cosa. Quan vam venir a viure a Sant Esteve, va muntar un obrador de pastisseria al garatge de casa: un marbre amb un forn i una pica i amb allò el pare feia de tot. Allà no hi vaig aprendre a fer de pastisser, però sí el rigor en la feina. Em deia: “eina feta servir, eina neta”. I, quan intentava ajudar-lo, sempre em deia que netegés això o allò, amb la idea de l’aprenent d’abans, fins que me’n vaig cansar perquè només servia per netejar. Hi vaig aprendre aquesta cosa tan positiva de “quan remenis coses, eina feta servir, eina neta”.
Vens de família emprenedora, eh.
Sí. Admiro molt el meu pare perquè, de feina, a la seva vida ha fet de tot. A Camprodon treballava a Can Birba, de les galetes, i feia de pastisser els caps de setmana i de barber entre setmana. Va anar a Barcelona, on va conèixer la meva mare, que procedia de Sant Sadurní d’Anoia i havia estudiat Magisteri, per ser mestra. La mare va fundar a Barcelona una escola catalana i laica l’any 1964, que ensenyava en català quan encara no es podia. Allò era fer resistència total i absoluta, amb una idea molt clara de com havia de ser l'educació al país, que volia recuperar l’escola del temps de la República. Necessitaven un cuiner i el meu pare també feia de cuiner a l'escola. Llavors, un pare de l'escola va muntar una empresa de circuits impresos i li va demanar si l'ajudaria i es va posar a treballar en dels circuits impresos.
La teva primera infància, doncs, és a Barcelona.
Sí, els primers anys. Els pares s'estableixen a Sant Esteve l’any 1978 i jo tenia sis anys quan hi venim. Per tant, el gros de la infantesa la vaig viure aquí, on fa quaranta-quatre anys que hi visc. Llavors era un poble que no arribava als mil habitants i recordo que quan vam arribar-hi es va celebrar. Avui ja som més de 3.000 i anem creixent i sort que som al límit del parc natural del Montseny i que no es pot construir tant com alguns voldrien.
Com portes el creixement del poble?
El poble l'he vist créixer i ho porto molt bé, crec que és normal que la gent vulgui venir a viure aquí, perquè és un lloc meravellós i tothom hi tenim dret, no?; el dret d’anar a un lloc on s'hi viu molt bé. Com sempre i com a tot arreu, el repte és trobar l'equilibri perquè el creixement no sigui bestial. Em sembla que hi ha hagut un creixement bastant controlat fins ara i esperem que així continuï. És veritat que és un lloc on hi ha molta demanda i poca oferta, i, per tant, els preus es multipliquen. Estem en una zona del Vallès –Sant Esteve, Vilamajor, Cardedeu...– que és molt cara i el gran problema és saber què farem amb els nostres fills; els fills que són d'aquí i que potser no es poden permetre viure aquí.
La vostra família devíeu ser dels primers d’establir-vos-hi als anys setanta.
Als anys setanta Sant Esteve era un poble d'estiueig on la gent de fora només hi venia a estiuejar, però no a viure, i això s'ha revertit. Hi ha molta gent que hi ha vingut a viure posteriorment, fins al punt que també molts fills dels estiuejants han acabat quedant-s’hi. Eren de Barcelona i com que allà els preus són impossibles, molts s’han instal·lat a la casa d’estiueig. Hi ha hagut una gran incorporació de gent de fora i jo m'estic començant a trobar que a Sant Esteve hi ha molta gent que no conec. Tens la sensació que quan hi ha alguna festa o alguna activitat, encara que siguem 3.000, hi ha els 400 de sempre. Això és normal a tot arreu. S'ha incorporat tota una sèrie de gent –moltes parelles joves amb fills– i algunes han agafat el tarannà cultural que té Sant Esteve i són molt actives i estan impulsant iniciatives molt interessants. Això és molt xulo i és un error pensar que ells no són els d’aquí. Les societats es transformen i són vives i està bé que vingui gent de fora amb maneres de fer diferents, sempre i quan s'ho estimin. I a Sant Esteve està passant això; la gent que ve s’ho estima.
Fa poc, en un article, lloaves una iniciativa de veïns nouvinguts –Poètica de la memòria– per recuperar la memòria col·lectiva del poble, les arrels...
Sí, sí. Han fet entrevistes a persones de diferents edats per recuperar el passat i saber d’on venim. I saber, per exemple, que, encara que ara no hi hagi ni una vaca, aquest era un poble ramader, cosa que molta gent que viu aquí no sabia. Jo recordo perfectament quan anava a buscar la llet a masies, cosa que avui ja no es pot fer. O rememorar la mena d’infantesa que es vivia cent anys enrere.
Tenen sentit aquest exercicis de memòria popular, oi?
Tenen tot el sentit del món. És una feina com la que feu a Vallesos, que ens permet saber qui som a través de les històries humanes dels que habitem el Vallès. Ens cal saber qui érem, com ens guanyàvem la vida, com érem feliços o infeliços, a través de les vivències de la gent.
A Sant Esteve hi balles gitanes i no se si hi has jugat a handbol, que són dos grans estendards del poble.
De gitanes, ja en ballava de petit, però a l’handbol no hi jugava, perquè llavors no érem prou nens per fer un equip. Només hi havia el juvenil i el primer equip i ara n’hi ha quinze o setze. Jo jugava a futbol, però, efectivament, l’handbol és l'esport del poble. Els que van treballar per impulsar-lo, fa molts anys, van fer les porteries amb troncs d'arbres que ells mateixos van tallar. Així van començar. Els meus fills sí que hi han jugat, des de ben petits.
L’artífex de la recuperació del Ball de Gitanes a Sant Esteve i el Baix Montseny va ser el gran ballador Joan Serra, originari de Rubí, amb el qual precisament vam dissenyar el primer número de Vallesos.
De fet, jo visc a Sant Esteve pel Joan Serra, perquè quan vam venir a viure aquí ho vam fer per la feina del pare, que treballava en una empresa de circuits impresos de Santa Maria de Palautordera i vivíem a la mateixa fàbrica. Era molt bonica, de disseny molt innovador i amb lloc per a viure-hi. Però un bon dia els pares van dir que ens havíem d'integrar a un poble i que calia buscar-ne un dels voltants. Vam passar per Sant Esteve de Palautordera i al carrer Major, davant de l'Ajuntament, hi havia un grup de nens que ballaven, amb en Joan Serra al capdavant. La mare sempre explicava que en un moment donat va dir al pare: ens hem de quedar a viure aquí, perquè aquí els nens ballen i es fan feliços. Per això estem aquí; una casualitat ben bonica. El ball de Gitanes és la gran festa popular de Sant Esteve. Tot el poble surt al carrer i celebra ballant un ‘som d'aquí i som d'aquesta manera’ i no hi ha res més bonic que això. Ho fem omplint la plaça de colors amb tres-centes persones ballant, que és una bestiesa. El Ball de Gitanes és la mostra d’identitat d'un territori, que es va perdre durant un temps i que el franquisme va aniquilar i que es va recuperar per tradició oral. La gran riquesa és que les gitanes de Sant Esteve són diferents de les de Santa Maria de Palautordera, amb qui estem enganxats, de les de Llinars, Sant Celoni o Granollers.
És curiosa la gran atracció d'artistes que ha tingut Sant Esteve, des dels Marduix al Circ Cric, passant pel Doctor Soler, els Galindos... Com te l’expliques?
A Sant Esteve hi havia l’artista Joan Baixas, de la companyia La Claca, que va parir amb el pintor Joan Miró un espectacle, Mori el Merma, amb uns titelles dissenyats per Miró, que les va venir a fer aquí. Llavors també es van instal·lar al poble els Marduix –la Joana Clusellas i en Jordi Pujol, que ja estiuejava aquí des de petit. Aquí arrancava aquest pòsit cultural al qual s’hi va anar afegint altra gent: en Tortell Poltrona, amic dels Marduix, el Doctor Soler, els Escarlata Circus, amb la Bet Miralta, que és filla del Jordi i la Joana. Així va anar creixent aquesta aureola de poble d’artistes. Va haver-hi un punt d’inflexió a finals dels setanta, en què es va fer una Festa de Tardor una mica com a alternativa de la Festa Major més clàssica. L’Associació Cultural i un grup de joves i de persones amb inquietuds van organitzar una festa diferent on hi van venir Els Comediants. Van fer una cercavila pels carrers que va ser un esclat de festa innovadora molt potent que, d’alguna manera, va començar aquesta relació de Sant Esteve amb el món de la cultura i dels artistes. Sempre ha estat un poble molt vital. S’hi fan i s’hi han fet moltes iniciatives, amb una Taula de Cultura en què tothom hi pot participar.
No t’ha temptat mai anar a viure a Barcelona, que sembla que hagi de xuclar tot l’star system de la comunicació i la faràndula?
No, anar a viure a Barcelona, no, mai. El que vull és poder continuar vivint a Sant Esteve, fer vida aquí i que els meus fills creixin aquí. El que em fa molt feliç és que diguin que aquí hi estan molt bé i que no en voldran marxar mai. Jo tampoc no m’he plantejat mai de marxar-ne per feina.
I cada matí encara hi fas la passejada ben d’hora abans d’anar a treballar?
Sí i des que tinc diabetis encara ho faig més, això de caminar. De llevar-me d’hora, ho faig des de sempre, normalment a les sis del matí, que és el que el cos em demana, perquè tinc la sort de dormir molt bé. Ara la caminada a vegades és a la tarda, quan arribo de treballar. Si puc, tres quarts o una hora cada dia. Una altra cosa que faig cada dia és anar al bar del poble. A vegades hi estic cinc minuts i d’altres mitja hora, però trobes a l’un i a l'altre, xerres de com estàs i saps tot el que ha passat. I això és vida de poble; és el meu món i el que m'agrada.
Aquesta és ben bé la teva pàtria xica, eh!
Sí, és el meu món, on em sento bé, on vull viure i on hi ha la meva gent. De fet, de tota la vida, m'enamoro dels paisatges. I m'agrada molt la Terra Alta i el secà, el Delta de l'Ebre i Camprodon, on tinc les arrels, però on estic bé és on el paisatge humà m'acompanya. És on hi ha la teva gent, on hi ha la gent que coneixes, on hi ha la gent que et respecta i que respectes, admires i amb qui comparteixes una sèrie de coses. Tinc la sort de tenir-lo, com tanta i tanta gent. A vegades hi ha llocs on no aniries a viure mai i, en canvi, hi ha qui no en vol marxar. Per què? Perquè allí hi ha gent collonuda i la gent és el paisatge humà. Això és el que em passa a Sant Esteve. Perquè hi he crescut, m'hi he fet gran, hi he tingut fills..., perquè al final hi fas totes aquelles coses que tenen més valor a la vida.
Com veus el Baix Montseny en el context vallesà?
El Vallès té tanta riquesa que té mons absolutament diferents. A mi m'agrada molt mirar la relació que els pobles tenen entre sí en un territori i constato, per exemple, que amb una part preciosa del Vallès, com la de Sant Feliu de Codines, la gent del Baix Montseny no hi tenim cap vinculació. El territori té una pròpia llei que funciona per si mateixa i nosaltres estem més arrelats a la banda de Sant Celoni. Granollers ens ha exercit de capital i cada vegada l’exerceix més, però amb una certa distància. És una referència, però tampoc hi hem tingut una relació gaire intensa.
El Baix Montseny hauria de ser alguna cosa més?
A mi tant me fa. Que el Baix Montseny fos comarca em semblaria perfecte, però m’és ben igual Aquestes organitzacions polítiques són discutibles. Més que una identitat de Baix Montseny, el que tenim és una relació intensa amb el Montseny, amb la muntanya que tenim al costat, però fins al punt que això hagi de determinar una comarca no ho sé... Si hi fos, fantàstic, però no em posaré pas a reivindicar-la, perquè aquestes formes d’organització política són relatives. Les nostres relacions baixmontsenyenques ja les fem en el nostre dia a dia.
A vegades es creen estructures fictícies...
Absolutament. Es creen coses molt fictícies i un dels problemes que hi ha –i que em posa molt nerviós– és la tendència a la burocratització per com s'han de fer les coses, tot tan pautat i marcat. Soc una mica més anàrquic i m'agrada més el desordre que s'ordena sol. Però aquí sembla que ens espanta molt i que tot ho hem de classificar en petits calaixets.
De fet, a la revista Vallesos ens diem així –Vallès en plural–, per reflectir que és un territori de pluralitat, que el Vallès és un i molt més de dos (Oriental i Occidental), perquè hi ha molta diversitat al seu sí.
Ben cert. La banda del Vallès Occidental és molt interessant. Sembla que només el tenim conceptuat com a molt industrial i amb una doble capitalitat molt marcada entre Sabadell i Terrassa quan també té zones rurals fantàstiques molt desconegudes.
Fa tres anys et van diagnosticar la malaltia de la diabetis. Com t’ha afectat?
M'ha marcat per a bé, en el sentit que has de fer una feina apassionant per conèixer-te a tu mateix com a persona i conèixer el teu cos i el que provoca. Jo disfruto quan vaig a la meva metgessa i li faig cinquanta mil preguntes. M’ha permès conèixer com funciona el meu cos. Entenc la importància del perquè ens puja el sucre, quan passa i què pot provocar, com es pot cremar, com cal que el cos estigui en equilibri o saber que estar bé de vitamines en minimitza els efectes. El coneixement global del cos humà a partir d'una experiència pròpia és molt interessant. La vida et canvia al primer moment i tens una patacada, però m'agrada dir que tinc diabetis i no que soc diabètic, perquè jo no soc un malalt; tinc una malaltia que intento portar al dia i que em permet viure amb normalitat. Ens creiem immortals –potser no és ben bé la paraula...– i fem el dia a dia sense gaire preocupacions i de cop et foten el clatellot de dir-te que tens una malaltia crònica, amb la qual has de conviure i cal un procés d'acceptació, que vaig fer bastant ràpid. Quan m'ho van diagnosticar, encara vaig marxar de la consulta amb un somriure als llavis, però l’endemà vaig passar el dia sencer plorant. El següent dia, però, ja m’estava preguntant què caram havia de fer per superar-ho. I ha de ser així perquè, si no, no podríem tirar endavant.
Has descobert que, un cop saps com tractar-te, pots fer vida normal?
Sí, no m'estic de res gràcies a la medicina, que et permet tenir la malaltia molt controlada i et dona confiança. Saps que tens un risc vascular –d’ictus i d’infart– més alt que els altres, perquè la diabetis el provoca i fa que es taponin benes. Per tant, vius en una situació de més risc del qual n’has de tenir consciència. Però no et queda cap més remei que tirar endavant i acceptar. De tota manera, un d’aquests processos d'acceptació jo ja el vaig haver de fer quan, d’adolescent, la meva mare va estar molt malalta i va acabar fent un trasplantament de fetge, que va esperar durant set anys. Li van fer el trasplantament quan jo tenia vint anys, però el vaig viure des dels meus tretze, amb situacions de vida o mort. Afortunadament, després va viure vint-i-sis anys més. El trasplantament li van fer amb 50 anys, l'edat que tinc jo ara. Llavors ja vaig acceptar que les coses de salut venen com venen. Ara m’ha tocat d’acceptar-m’ho a mi.
Una vegada vas alarmar tothom amb unes declaracions en què vas dir que et semblava que havies de morir jove.
No, tot això és mentida, el problema són aquests digitals que trien una frase cridanera perquè hi facis clic i sumi visites.
Ai, els periodistes!
Jo estava parlant amb Roger Escapa en una entrevista a Catalunya Ràdio i em preguntava per la diabetis. Vaig dir que m’agrada poder parlar de la mort, cosa que fa que sigui més fàcil assumir-la, perquè no em fa res parlar d’això i de qualsevol altra cosa. En aquell context vaig dir: “jo, que potser em moriré jove, perquè tinc més risc...”, però no vaig pas afirmar: “em moriré jove”. Segons com ho titules, pots capgirar-ne el sentit. L’àmbit digital és molt perillós i, com diu l’admirat Ramon Besa, amb les xarxes socials la velocitat ha matat el rigor. Això està passant massa en la nostra feina.
Tu, de la velocitat, te n’escapes, perquè el teu és un periodisme a foc lent...
És un periodisme que d’entrada no té pressa, però si m’hagués de guanyar la vida en digitals intentaria fer-ho amb el màxim de rigor. No ho menystinc, ni molt menys, i hi ha gent que fa bé la seva feina, allà i en tots els àmbits. Jo em dedico a intentar explicar històries humanes a través de l'entrevista i d'altres tipus de programes en què tinc la sort que no hi ha pressa.
El programa Al cotxe ha donat molt de sí. Com va sorgir?
Al cotxe va començar fa sis anys i hi havia diversos programes televisius internacionals que havien fet coses en cotxes. Hi havia un format als Estats Units que encara funciona, el Carpool Karaoke, de James Corden, un gran showman que porta estrelles mundials de la cançó al cotxe i canten. Corden és cantant de musicals i canta de nassos; és una bèstia. Fa un espectacle on sobretot canten i parlen poc, té poc contingut de fons, però és un programa excel·lent. A TV3, quan ens vam plantejar fer alguna cosa amb el cotxe, vam optar per fer una conversa honesta i sincera, en la qual jo sé moltes coses del personatge, però no porto cap guió.
Molt informalment, però a vegades surten coses ben profundes...
Surten coses, sí. A vegades vas molt a fons, però intento no preguntar directament res, sinó anar a parar als temes que em poden semblar interessants. El que més m'interessen són qüestions universals: el fet de fer-se gran, de ser pare, l'èxit, el fracàs; tenir els pares grans... Les xafarderies no m'interessen. Es tracta d’escoltar i xerrar. No em pensava pas que anés tan bé. Vam començar el programa amb entrevistes que duraven deu o dotze minuts –i en fèiem tres a cada programa de tres quarts d’hora; després en fèiem dues i ara només una de mitja hora.
En trenta anys d’ofici, la teva trajectòria ha estat molt diversa, tocant tota mena de tecles. Amb què et quedes?
He tocat moltes tecles i he tingut la gran sort de treballar molt el guió, molts anys amb Toni Tortajada en programes de divulgació històrica; treballant també en la creació d'un format com El convidat, conjuntament amb l’Albert Om, que és la persona de qui més he après en aquesta feina. L'Albert és el meu gran referent professional, de llarg. A més, hem treballat amb equips petits i molt de bracet. He tingut la sort de treballar en un tipus de temàtiques que m'han interessat, de les quals no en soc un especialista, però que te’n converteixes o t'hi pots arremangar a base de fer guions i d'experiència. Són programes de divulgació històrica i cultural –com This is opera i This is Art, que vam fer amb Ramon Jané.
La història t’atrapa singularment, eh?
Sempre m'ha atrapat molt la història. Vam fer 300, una sèrie sobre els últims tres-cents anys de la història de Catalunya, des de la derrota del 1714, mirant què ens ha definit com a país en temes –la identitat, la llengua, l'economia...– que ens permetien intentar entendre també qui som els catalans i com hem evolucionat.
En la Guerra Civil t’hi has especialitzat amb els espais Trinxeres i Quanta guerra. Tants anys després, com marca encara, eh?
Les guerres són una bestiesa molt gran, com la que ara es viu a Palestina i a Israel, a Ucraïna... No som conscients del que passaran aquesta gent, per més anys que faci del conflicte entre Israel i Palestina. El trauma col·lectiu bestial que suposa una guerra és immens. Me n'he adonat treballant la Guerra Civil. Perquè nosaltres som els nets dels avis que van anar a la guerra i tenim necessitat de saber-ne coses, perquè hi ha silencis, infelicitats i pors que s'acumulen col·lectivament. Fins que aquests traumes no es parlen i no es coneixen no es fa net. Darrere de cada porta de casa d’aquest país hi ha una història relacionada amb la guerra, unes de més dramàtiques que d’altres, però tothom porta el pòsit de ‘nen, no et posis en política’ o dels silencis i pors de qui no sap on són enterrats els seus avis, encara no trobats. Això, socialment, és un desastre, un dol etern.
Al Quanta guerra combineu la part documental amb la vivència de qui reconstrueix la vida del seu avi. Cal fer teràpia?
El que cal d’entrada és saber i després la teràpia cadascú se la fa pel que necessita. Col·lectivament necessitem saber. La història està escrita, hi ha molt coneixement del que va passar. Nosaltres som periodistes i fem servir la historiografia per contextualitzar-la en la història d’una persona. Al final, cadascuna d’aquestes històries concretes són històries de tots, dels nostres avis i de les nostres àvies. El pas del temps sempre és molt important en aquest tipus de traumes col·lectius. La gent va callar per por, per vergonya, per mil coses, i s’arriba a un punt que, generacionalment, ja estem més preparats per explicar-ho. Amb tot, encara ens enfrontem socialment; a uns llocs s'impulsen lleis de memòria històrica i es doten pressupostos per obrir fosses i programes d'ADN per localitzar cadàvers i, en d’altres, no.
Tu tens un estil molt teu; fas programes molt d’autor: molt documentats, però amb molta empatia personal.
Bé, som un equip petit, collonut, que tenim molt clar que volem fer recerca històrica des del rigor. A l'equip, per exemple, hi ha el Toni Tortajada, que ha presentat molts programes de televisió, que conduiria el Quanta guerra de nassos, però és capaç de dir que la persona ideal per fer-ho és l'Eloi i resulta que es tria l'Eloi perquè consideren que té empatia per parlar amb la gent. Faríem un programa igual de bo si no el conduís jo i estigués al darrere fent guions o el que sigui, però ha anat així. Ho fem tant bé com podem i amb tanta honestedat com podem.
I quan veus, amb les guerres incessants, que el món està allà mateix...
No entenc res i és una decepció de la condició humana. També és veritat que, probablement, si estigués a Israel o Palestina i visqués aquell conflicte directament, seria molt complicat de reflexionar-hi. Penso que estem bojos, que no té cap sentit tot plegat. Matar-se per qualsevol cosa, qualsevol idea, qualsevol tros de terra..., no té cap sentit.
I la indústria d’armament no para de créixer.
Al final, hi ha molt poca honestedat. Tots volem la pau, no volem que la gent es mati, però això és mentida. Les relacions internacionals estan establertes entre els països en funció d'uns interessos i d’uns equilibris de poder. Ens omplim la boca de pau al món, però, al final, què fem?
T'imagines cobrint un conflicte així?
M'agradaria molt anar de corresponsal de guerra; sempre ho he dit. Però no per l'adrenalina que genera sinó pel pòsit d'històries humanes tan bèsties que hi ha per explicar. Perquè és a través seu que podem conèixer el món i les realitats. Però ja hi ha la Txell Feixes i el Manel Alias i molta gent que ho fan molt bé. En televisió mai no he fet informació pura i dura.
La informació d'actualitat et queda lluny?
Sí. La segueixo i m'agrada, però se'm faria una muntanya seguir-la cada dia. La informació diària és un esclavatge i hi ha gent que té aquesta raça de periodista informatiu que està sempre a l'última hora de tot.
Què et queda per fer en el camp de la comunicació?
No ho sé, no m’imagino res, de debò. M’agradaria poder continuar fent aquest tipus de programes que em permeten aproximar vides i històries humanes, pausadament, a través de formats televisius o radiofònics. El que vull és guanyar-me la vida amb el que sé fer.
Amb tantes coses no et deu vagar d'escriure literatura, com havies fet...
No tinc temps. Estic pensant de posar-me a fer alguna coseta, però no de ficció. Vaig fer un parell de novel·les i el que he fet després són més històries periodístiques, que és per on continuaré, treballant històries de vida que han sorgit a través del Quanta guerra, de gent que m'ha contactat i m'ha explicat la seva història vital. De fer literatura no en tinc ganes, no em ve de gust. Demana molta feina, llevar-se a les quatre del matí i un moment personal que no tinc, suposo.
Com veus el món comunicatiu català? Què hi trobes a faltar?
És molt necessari protegir TV3, Catalunya Ràdio i els mitjans en català. I aquí ens fotem pinyes per tot i ara se’ls fan moltes crítiques i hi ha com una mena de voluntat d’autotrinxament que tenim tantes vegades els catalans, que no m’agrada. Cal que protegim TV3, que és la nostra gran eina, i Catalunya Ràdio i també RAC1. Reflecteixen una manera de veure del món en la nostra llengua que no podem perdre. Ara hi ha una mica la sensació d’autobombardeig. Això els catalans ho fem molt. No ens hem barallat prou amb tot el procés, nosaltres mateixos i uns partits contra els altres! Sembla que en això fem el mateix i no aprenem res. I ens hem de donar suport per fer-nos més indestructibles. Perquè, si no, som molt fràgils i no ens n'adonem. Ara, el 3Cat ens permetrà produir més continguts i més diversos en català i posarà a l’abast més de 270.000 hores de material audiovisual amb la nostra visió del món que hem de defensar, utilitzar i ser-hi.
I el país com el veus ara? Amb el procés ha quedat desorientat?
M'agrada pensar que, després de la decepció del que vam viure del post 1 d'octubre i de tot el que ha passat, el punt de partida cap a la llibertat del país és un altre. Que partim d'una base més ferma, d'on érem i d’on som. Vull pensar que, sabent on érem i on som, el camí cap a la independència serà més ràpid, amb més consens. Que després de les trompades n’haurem après, però encara ens queden uns anys per seguir. Com és possible que durant deu anys un vint per cent de la societat catalana estigués permanentment mobilitzada per una causa? Això cap país del món no ho pot dir. La decepció ha estat gran i s’ha fet palesa la capacitat repressiva immensa que té l'Estat espanyol, que potser la vam menystenir. És immensa i implacable, malauradament. El 2010 ens vam trobar reclamant la independència en una manifestació perquè ens havíem trinxat un estatut d'autonomia. En aquella manifestació, de cop, comença un crit d'independència que no sé fins a quin punt era sòlid, de creença absoluta. Els polítics van tirar endavant una mica sobrepassats per l’onada de la gent i acaba tot com acaba i anem a parar a l'1 d'octubre. Cal recordar que aquí van venir els cossos policials de l'Estat espanyol i ens van fotre el cul com un tomàquet; a la gent que només volíem votar. La frase ‘ni oblit ni perdó’ té molt sentit. Ara és el punt de partida. A partir d'aquí parlem, parlem de tot. Parlem i consensuem i és evident que per poder tirar endavant la independència hi hem d'estar d'acord un percentatge elevadíssim del país. Però ni oblit ni perdó, catalans!; que van venir a picar a tothom que se’ls posés al davant tant si tenien quaranta anys com si en tenien vuitanta o noranta.
Estem tocats però no enfonsats?
Els catalans estem tocats sempre, mai estem enfonsats. Si no, no seríem aquí.
Al Vallès hi ha algunes singularitats culturals pròpies com les colles del ball de gitanes; l’organització en vegueria vallesana dels grups excursionistes i de teatre locals al si de les respectives federacions catalanes. També la coordinació entre els centres d’estudis locals i entre entitats ecologistes...
Certament, hi ha una base cultural que relliga de forma natural aquest territori, però el problema és que l’àmbit polític institucional no atén aquesta demanda. Des del món productiu, de campanya se n’ha fet i molta.
Els polítics no es mouen si la ciutadania no empeny.
Els ciutadans ens estem movent i ens continuarem movent. En altres llocs, menys mobilització ha estat capaç de tenir més ressò. A banda dels polítics que no ens volen escoltar, hi ha determinats sectors que ens neguen directament quan diuen que prefereixen ser segona corona metropolitana que no pas tenir identitat de Vallès. Els municipis que s’han aliat per formar l’arc metropolità estan dibuixant un mapa que parteix el Vallès pel mig. Va passar el mateix quan es va crear l’associació B-30, al voltant de l’AP7, que no plantejava qüestions d’identitat ni governança. Això porta a una dinàmica municipalista a la contra d’un plantejament d’escala comarcal, més integrat. Aquesta negació del Vallès també apareix quan l’AMB no vol parlar d’una governança més àmplia en el si del Pla Estratègic de Barcelona. Diuen que cal parlar de la Barcelona dels cinc milions però no s’hi avança. Hi ha unes inèrcies de facto que consisteixen a negar una regió metropolitana constituïda en districtes. Opten per negar el fet comarcal enfront del metropolità, quan el fet metropolità hauria de sumar comarques i no negar-les.
Hi ha greuges entre els municipis que estan dins l’AMB i els que no?
Evidentment, perquè el volum de recursos que els arriben de la Generalitat és molt més alt. Barcelona aporta diners a l’AMB, la Generalitat també –sobretot per mobilitat– que es queden només en aquell àmbit. El volum de despesa que es gestiona dins de l’AMB no té res a veure amb el de la rodalia que en queda fora. El pressupost de l’AMB és nou vegades superior al dels Consells comarcals i genera una diferència de tracte abismal.
Per als municipis vallesans que hi són inclosos –Montcada i Reixac, Ripollet, Cerdanyola, Sant Cugat, Castellbisbal, Badia i Barberà– deu ser una sort, doncs.
Com a màxim és una sort relativa perquè també dins de l’AMB hi ha diferències. No és el mateix estar en una banda de Collserola que a l’altra; els que estan en l’àmbit d’on arriba el metro i els busos de TMB respecte dels que no. Els de la perifèria paguen el tribut metropolità però no tenen els serveis de Barcelona. Es beneficien, això sí, de la zona tarifària que finança l’ATM, és a dir tots els catalans. Allò que aporten amb diners de pressupost municipal ho acaben recuperant. La seva pertinença a l’AMB té un efecte una mica neutre, però amb més tràmits. Dins de l’AMB també hi ha queixes dels municipis de Besòs –Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià– que diuen que els del Baix Llobregat tenen una atenció superior. És un panorama que convindria ser replantejat.
Tradicionalment, l’empresariat quan reivindicava infraestructures volia dir el Quart Cinturó i carreteres. Ara què demana?
Ara la visió és més àmplia perquè en el si de Fem Vallès s’han acabat demanant ferrocarrils, treballant per l’eix mediterrani i per l’estació intermodal de la Llagosta per a mercaderies, per una xarxa d’autobusos, etc. Sobre el Quart Cinturó hi ha més diferències però el debat ja no està polaritzat sobre això. Amb tot el debat aportat des de Fem Vallès hem demostrat que la problemàtica és molt més àmplia.
I Manel Larrosa personalment, què en pensa a hores d’ara?
El Quart Cinturó en el format del ministeri és una aberració, que el portaria a construir una autovia de les que fa al mig de l’estepa. També veig lògic que cal un complement de la xarxa viària secundària, perquè al Vallès tenim les velles carreteres al costat de l’AP7 i la C58, en una dislèxia entre xarxa vella i nova que cal replantejar en conjunt. Aquesta és una competència de la Generalitat i caldria un consens entre la Generalitat i els agents del Vallès amb una visió de conjunt. Aquest treball no s’ha fet en el Pla Específic de Mobilitat del Vallès. Un document fet pel ministeri en exclusiva portaria moltes distorsions i el que cal és una discussió conduïda per camins raonables.
En tot cas, la prioritat no passa pel Quart Cinturó?
La prioritat és l’eix mediterrani, vehicular les mercaderies i el transport públic, això està clar. Hi ha, però, un problema a la xarxa viària, que cal millorar, encara que en bona part disminuiria amb la creació d’una bona xarxa ferroviària i una visió conjunta de la mobilitat.
Si la lluita contra el canvi climàtic va de debò, s’hi ha de notar, no?
És evident. A Fem Vallès hem preparat diversos treballs amb acord i consens amb una gran quantitat d’entitats que són molt diferents –algunes amb l’ADENC, amb la Plataforma pel Transport Públic, amb Unió de Pagesos...– amb l’objectiu de fer un discurs ampli, amb una base de treball que fos molt unitària. En això hem avançat molt i si no hem fet més feina és perquè l’administració no s’ha posat a la taula.
Una Àrea Vallès serviria per endreçar creixement urbanístics desbocats?
Últimament el creixement urbanístic és més puntual i molt més acotat. Allò de fer plans parcials i urbanitzacions de muntanya una rere l’altra s’ha acabat fa temps. És cert que a vegades els ajuntaments encara volen pessigar una mica més del seu territori de rodalia, però no estem en la situació de fa uns anys. Ara el que caldria és molta més rehabilitació urbana, tant als espais residencials com als industrials, perquè està ple de polígons industrials abandonats, a cavall de dos termes municipals que no mereixen l’atenció de ningú. Una governança vallesana hauria de posar ordre a aquests polígons, els donaria accessos, en milloraria la urbanització i els modernitzaria. Ara tenim uns nuclis envellits que ja no són els vells centres de les poblacions sinó els polígons industrials.
Quines serien les mesures prioritàries a aplicar en una mirada integral a les necessitats del Vallès?
La primera seria una actuació potent a la xarxa ferroviària i d’autobusos. Les mateixes línies d’autobusos que tenim, posades al seu lloc, donarien uns serveis molt millors; ara no existeix ni un plànol dels busos del Vallès. S’haurien de fer algunes inversions ferroviàries en nodes, amb estacions de baix cost. També caldria emprendre accions per preservar els espais agraris, una mirada a fons sobre el conjunt del sòl industrial i revisar els colls d’ampolla a la xarxa viària
Empara?
El S
No hi estic gaire avesat, no.
Podem fer una mica com si anéssim amb cotxe, si et sembla...
Sí, i tant. El cotxe té una cosa màgica, que és que, com que no et mires directament, no hi ha aquella intromissió del periodista, sinó que van sortint els temes i, de mica en mica, es presta a poder parlar tranquil·lament.
Un cotxe, de per sí, és un gran espai d'intimitat i de confidències, oi?
Sí, sí, i també quan tens fills –d'aquella edat dels meus, de 22, 20 i 17 anys– i que a vegades costa de trobar el moment de parlar, si no és a taula, a casa, a les hores dels àpats... El cotxe és un lloc on surten i es comparteixen coses.
És el moment que us expliqueu la vida?
És el moment de saber alguna cosa d’ells, que costa molt, eh!
Comencem per l’inici: d’on li ve a un noi de Sant Esteve de Palautordera, al cor del Montseny, la passió per la comunicació?
Suposo que em ve d’intentar observar l'entorn. Hi ha una cosa que sempre hauré d’agrair molt als meus pares i és que, des ben petit –des dels tres anys i fins que en vaig tenir vint i vaig decidir anar amb els meus amics–, cada estiu viatjava amb ells i món germà, que en som dos. Carregaven una tenda canadenca al darrere del cotxe i ens n’anàvem a l'aventura per Europa, per tots els països. Aquesta capacitat de conèixer món marca; el privilegi de conèixer altres cultures i gent, d'haver-te d'espavilar i no saber on dormiràs ni on dinaràs avui... Tota aquesta aventura vital et porta, d'alguna manera, a la inquietud de saber coses. Coneixes molta gent, moltes històries humanes, et trobes amb 50.000 coses... i a mi això em va atrapar. Crec que em ve d'aquí i que m'ha portat a acabar fent aquesta feina. Perquè jo, com tants nens, volia ser futbolista, que era el meu somni.
“La premsa comarcal és la meva escola i és la gran escola; imprescindible per saber qui som i d'on venim."
I és al final del batxillerat que t'encares cap a Ciències de la Comunicació?
Sí, jo quan estudiava no tenia mai clar què volia fer, però sí que m'atrapava molt tota la comunicació: sempre escoltava la ràdio –sobretot els esports, amb aquella ràdio sempre posada dels diumenges a la tarda i m’empassava totes les retransmissions de l'esport que fos. Admirava molt la gent que tenia la capacitat de narrar, d'explicar-te allò que estava passant. D'alguna manera m'hi vaig anar trobant i un bon dia vaig decidir que faria periodisme, després de saber que era una carrera en què feies mil coses: història contemporània, economia, cinema, publicitat... Tocaves molts elements que sempre m'han interessat molt. I de seguida em vaig posar a treballar, perquè és una feina que s'aprèn treballant.
Vas començar a El 9 NOU del Vallès Oriental.
Sí, fent de corresponsal d’El 9 NOU al Baix Montseny, la meva zona més immediata, la d'allò que tinc més a prop i que és el periodisme més difícil.
Ho feies bo i estudiant?
Sí. Abans de començar la carrera ja feia de corresponsal. Anava amunt i avall intentant explicar tot el que passava i després havia de trucar a la redacció i vendre els temes. Tocaves de tot, des de plens municipals –i per tant feies informació política– fins a informació esportiva, cultural...
La premsa comarcal és la teva escola, eh?
I tant, és la meva escola i és la gran escola; la premsa comarcal és imprescindible per saber qui som i d'on venim. I, a més a més, és la més difícil en aquest ofici. Perquè si tu fas de corresponsal als Estats Units difícilment et trucarà Joe Biden o algú del seu gabinet per dir-te que aquella informació que has fet no és del tot correcta. En canvi, aquí et trobes pel carrer els regidors, l'alcalde, el president de l'equip de futbol i els responsables de les entitats. Per tant, això dona una valentia i un rigor perquè t'obliga que allò que dius estigui molt contrastat, perquè si no tindràs un problema i et trucaran a casa, molt probablement a la porta de casa, i et diran que què carai dius.
A la pastisseria Vila, de la teva família, també hi deus haver fet alguna coca i algun tortell...
Sí, hi he fet força coses, però a casa sempre em fan la conya que jo soc l'ajudant tonto. Hi vaig algunes diades, sobretot a fer mones per Pasqua, que és quan mon germà –que és qui la porta– hi té més feina. Per Reis, quan vaig tenir fills, ja me’n van disculpar i em van dir que estigués a casa amb els regals. En això, hi ha una cosa molt curiosa: el meu pare, fill de Camprodon, era pastisser i se'n va anar a Barcelona a fer de pastisser, tot i que per circumstàncies de la vida es va acabar dedicant a una altra cosa. Quan vam venir a viure a Sant Esteve, va muntar un obrador de pastisseria al garatge de casa: un marbre amb un forn i una pica i amb allò el pare feia de tot. Allà no hi vaig aprendre a fer de pastisser, però sí el rigor en la feina. Em deia: “eina feta servir, eina neta”. I, quan intentava ajudar-lo, sempre em deia que netegés això o allò, amb la idea de l’aprenent d’abans, fins que me’n vaig cansar perquè només servia per netejar. Hi vaig aprendre aquesta cosa tan positiva de “quan remenis coses, eina feta servir, eina neta”.
“Les societats es transformen i són vives i està bé que vingui gent de fora que facin veure maneres de fer diferents”
Vens de família emprenedora, eh.
Sí. Admiro molt el meu pare perquè, de feina, a la seva vida ha fet de tot. A Camprodon treballava a Can Birba, de les galetes, i feia de pastisser els caps de setmana i de barber entre setmana. Va anar a Barcelona, on va conèixer la meva mare, que procedia de Sant Sadurní d’Anoia i havia estudiat Magisteri, per ser mestra. La mare va fundar a Barcelona una escola catalana i laica l’any 1964, que ensenyava en català quan encara no es podia. Allò era fer resistència total i absoluta, amb una idea molt clara de com havia de ser l'educació al país, que volia recuperar l’escola del temps de la República. Necessitaven un cuiner i el meu pare també feia de cuiner a l'escola. Llavors, un pare de l'escola va muntar una empresa de circuits impresos i li va demanar si l'ajudaria i es va posar a treballar en dels circuits impresos.
La teva primera infància, doncs, és a Barcelona.
Sí, els primers anys. Els pares s'estableixen a Sant Esteve l’any 1978 i jo tenia sis anys quan hi venim. Per tant, el gros de la infantesa la vaig viure aquí, on fa quaranta-quatre anys que hi visc. Llavors era un poble que no arribava als mil habitants i recordo que quan vam arribar-hi es va celebrar. Avui ja som més de 3.000 i anem creixent i sort que som al límit del parc natural del Montseny i que no es pot construir tant com alguns voldrien.
Com portes el creixement del poble?
El poble l'he vist créixer i ho porto molt bé, crec que és normal que la gent vulgui venir a viure aquí, perquè és un lloc meravellós i tothom hi tenim dret, no?; el dret d’anar a un lloc on s'hi viu molt bé. Com sempre i com a tot arreu, el repte és trobar l'equilibri perquè el creixement no sigui bestial. Em sembla que hi ha hagut un creixement bastant controlat fins ara i esperem que així continuï. És veritat que és un lloc on hi ha molta demanda i poca oferta, i, per tant, els preus es multipliquen. Estem en una zona del Vallès –Sant Esteve, Vilamajor, Cardedeu...– que és molt cara i el gran problema és saber què farem amb els nostres fills; els fills que són d'aquí i que potser no es poden permetre viure aquí.
La vostra família devíeu ser dels primers d’establir-vos-hi als anys setanta.
Als anys setanta Sant Esteve era un poble d'estiueig on la gent de fora només hi venia a estiuejar, però no a viure, i això s'ha revertit. Hi ha molta gent que hi ha vingut a viure posteriorment, fins al punt que també molts fills dels estiuejants han acabat quedant-s’hi. Eren de Barcelona i com que allà els preus són impossibles, molts s’han instal·lat a la casa d’estiueig. Hi ha hagut una gran incorporació de gent de fora i jo m'estic començant a trobar que a Sant Esteve hi ha molta gent que no conec. Tens la sensació que quan hi ha alguna festa o alguna activitat, encara que siguem 3.000, hi ha els 400 de sempre. Això és normal a tot arreu. S'ha incorporat tota una sèrie de gent –moltes parelles joves amb fills– i algunes han agafat el tarannà cultural que té Sant Esteve i són molt actives i estan impulsant iniciatives molt interessants. Això és molt xulo i és un error pensar que ells no són els d’aquí. Les societats es transformen i són vives i està bé que vingui gent de fora amb maneres de fer diferents, sempre i quan s'ho estimin. I a Sant Esteve està passant això; la gent que ve s’ho estima.
“On estic bé és on el paisatge humà m’acompanya, on hi ha la meva gent"
Fa poc, en un article, lloaves una iniciativa de veïns nouvinguts –Poètica de la memòria– per recuperar la memòria col·lectiva del poble, les arrels...
Sí, sí. Han fet entrevistes a persones de diferents edats per recuperar el passat i saber d’on venim. I saber, per exemple, que, encara que ara no hi hagi ni una vaca, aquest era un poble ramader, cosa que molta gent que viu aquí no sabia. Jo recordo perfectament quan anava a buscar la llet a masies, cosa que avui ja no es pot fer. O rememorar la mena d’infantesa que es vivia cent anys enrere.
Tenen sentit aquest exercicis de memòria popular, oi?
Tenen tot el sentit del món. És una feina com la que feu a Vallesos, que ens permet saber qui som a través de les històries humanes dels que habitem el Vallès. Ens cal saber qui érem, com ens guanyàvem la vida, com érem feliços o infeliços, a través de les vivències de la gent.
A Sant Esteve hi balles gitanes i no se si hi has jugat a handbol, que són dos grans estendards del poble.
De gitanes, ja en ballava de petit, però a l’handbol no hi jugava, perquè llavors no érem prou nens per fer un equip. Només hi havia el juvenil i el primer equip i ara n’hi ha quinze o setze. Jo jugava a futbol, però, efectivament, l’handbol és l'esport del poble. Els que van treballar per impulsar-lo, fa molts anys, van fer les porteries amb troncs d'arbres que ells mateixos van tallar. Així van començar. Els meus fills sí que hi han jugat, des de ben petits.
L’artífex de la recuperació del Ball de Gitanes a Sant Esteve i el Baix Montseny va ser el gran ballador Joan Serra, originari de Rubí, amb el qual precisament vam dissenyar el primer número de Vallesos.
De fet, jo visc a Sant Esteve pel Joan Serra, perquè quan vam venir a viure aquí ho vam fer per la feina del pare, que treballava en una empresa de circuits impresos de Santa Maria de Palautordera i vivíem a la mateixa fàbrica. Era molt bonica, de disseny molt innovador i amb lloc per a viure-hi. Però un bon dia els pares van dir que ens havíem d'integrar a un poble i que calia buscar-ne un dels voltants. Vam passar per Sant Esteve de Palautordera i al carrer Major, davant de l'Ajuntament, hi havia un grup de nens que ballaven, amb en Joan Serra al capdavant. La mare sempre explicava que en un moment donat va dir al pare: ens hem de quedar a viure aquí, perquè aquí els nens ballen i es fan feliços. Per això estem aquí; una casualitat ben bonica. El ball de Gitanes és la gran festa popular de Sant Esteve. Tot el poble surt al carrer i celebra ballant un ‘som d'aquí i som d'aquesta manera’ i no hi ha res més bonic que això. Ho fem omplint la plaça de colors amb tres-centes persones ballant, que és una bestiesa. El Ball de Gitanes és la mostra d’identitat d'un territori, que es va perdre durant un temps i que el franquisme va aniquilar i que es va recuperar per tradició oral. La gran riquesa és que les gitanes de Sant Esteve són diferents de les de Santa Maria de Palautordera, amb qui estem enganxats, de les de Llinars, Sant Celoni o Granollers.
És curiosa la gran atracció d'artistes que ha tingut Sant Esteve, des dels Marduix al Circ Cric, passant pel Doctor Soler, els Galindos... Com te l’expliques?
A Sant Esteve hi havia l’artista Joan Baixas, de la companyia La Claca, que va parir amb el pintor Joan Miró un espectacle, Mori el Merma, amb uns titelles dissenyats per Miró, que les va venir a fer aquí. Llavors també es van instal·lar al poble els Marduix –la Joana Clusellas i en Jordi Pujol, que ja estiuejava aquí des de petit. Aquí arrancava aquest pòsit cultural al qual s’hi va anar afegint altra gent: en Tortell Poltrona, amic dels Marduix, el Doctor Soler, els Escarlata Circus, amb la Bet Miralta, que és filla del Jordi i la Joana. Així va anar creixent aquesta aureola de poble d’artistes. Va haver-hi un punt d’inflexió a finals dels setanta, en què es va fer una Festa de Tardor una mica com a alternativa de la Festa Major més clàssica. L’Associació Cultural i un grup de joves i de persones amb inquietuds van organitzar una festa diferent on hi van venir Els Comediants. Van fer una cercavila pels carrers que va ser un esclat de festa innovadora molt potent que, d’alguna manera, va començar aquesta relació de Sant Esteve amb el món de la cultura i dels artistes. Sempre ha estat un poble molt vital. S’hi fan i s’hi han fet moltes iniciatives, amb una Taula de Cultura en què tothom hi pot participar.
No t’ha temptat mai anar a viure a Barcelona, que sembla que hagi de xuclar tot l’star system de la comunicació i la faràndula?
No, anar a viure a Barcelona, no, mai. El que vull és poder continuar vivint a Sant Esteve, fer vida aquí i que els meus fills creixin aquí. El que em fa molt feliç és que diguin que aquí hi estan molt bé i que no en voldran marxar mai. Jo tampoc no m’he plantejat mai de marxar-ne per feina.
I cada matí encara hi fas la passejada ben d’hora abans d’anar a treballar?
Sí i des que tinc diabetis encara ho faig més, això de caminar. De llevar-me d’hora, ho faig des de sempre, normalment a les sis del matí, que és el que el cos em demana, perquè tinc la sort de dormir molt bé. Ara la caminada a vegades és a la tarda, quan arribo de treballar. Si puc, tres quarts o una hora cada dia. Una altra cosa que faig cada dia és anar al bar del poble. A vegades hi estic cinc minuts i d’altres mitja hora, però trobes a l’un i a l'altre, xerres de com estàs i saps tot el que ha passat. I això és vida de poble; és el meu món i el que m'agrada.
Aquesta és ben bé la teva pàtria xica, eh!
Sí, és el meu món, on em sento bé, on vull viure i on hi ha la meva gent. De fet, de tota la vida, m'enamoro dels paisatges. I m'agrada molt la Terra Alta i el secà, el Delta de l'Ebre i Camprodon, on tinc les arrels, però on estic bé és on el paisatge humà m'acompanya. És on hi ha la teva gent, on hi ha la gent que coneixes, on hi ha la gent que et respecta i que respectes, admires i amb qui comparteixes una sèrie de coses. Tinc la sort de tenir-lo, com tanta i tanta gent. A vegades hi ha llocs on no aniries a viure mai i, en canvi, hi ha qui no en vol marxar. Per què? Perquè allí hi ha gent collonuda i la gent és el paisatge humà. Això és el que em passa a Sant Esteve. Perquè hi he crescut, m'hi he fet gran, hi he tingut fills..., perquè al final hi fas totes aquelles coses que tenen més valor a la vida.
Com veus el Baix Montseny en el context vallesà?
El Vallès té tanta riquesa que té mons absolutament diferents. A mi m'agrada molt mirar la relació que els pobles tenen entre sí en un territori i constato, per exemple, que amb una part preciosa del Vallès, com la de Sant Feliu de Codines, la gent del Baix Montseny no hi tenim cap vinculació. El territori té una pròpia llei que funciona per si mateixa i nosaltres estem més arrelats a la banda de Sant Celoni. Granollers ens ha exercit de capital i cada vegada l’exerceix més, però amb una certa distància. És una referència, però tampoc hi hem tingut una relació gaire intensa.
“El trauma col·lectiu que suposa una guerra és immens. Me n'he adonat treballant la Guerra Civil"
El Baix Montseny hauria de ser alguna cosa més?
A mi tant me fa. Que el Baix Montseny fos comarca em semblaria perfecte, però m’és ben igual Aquestes organitzacions polítiques són discutibles. Més que una identitat de Baix Montseny, el que tenim és una relació intensa amb el Montseny, amb la muntanya que tenim al costat, però fins al punt que això hagi de determinar una comarca no ho sé... Si hi fos, fantàstic, però no em posaré pas a reivindicar-la, perquè aquestes formes d’organització política són relatives. Les nostres relacions baixmontsenyenques ja les fem en el nostre dia a dia.
A vegades es creen estructures fictícies...
Absolutament. Es creen coses molt fictícies i un dels problemes que hi ha –i que em posa molt nerviós– és la tendència a la burocratització per com s'han de fer les coses, tot tan pautat i marcat. Soc una mica més anàrquic i m'agrada més el desordre que s'ordena sol. Però aquí sembla que ens espanta molt i que tot ho hem de classificar en petits calaixets.
De fet, a la revista Vallesos ens diem així –Vallès en plural–, per reflectir que és un territori de pluralitat, que el Vallès és un i molt més de dos (Oriental i Occidental), perquè hi ha molta diversitat al seu sí.
Ben cert. La banda del Vallès Occidental és molt interessant. Sembla que només el tenim conceptuat com a molt industrial i amb una doble capitalitat molt marcada entre Sabadell i Terrassa quan també té zones rurals fantàstiques molt desconegudes.
Fa tres anys et van diagnosticar la malaltia de la diabetis. Com t’ha afectat?
M'ha marcat per a bé, en el sentit que has de fer una feina apassionant per conèixer-te a tu mateix com a persona i conèixer el teu cos i el que provoca. Jo disfruto quan vaig a la meva metgessa i li faig cinquanta mil preguntes. M’ha permès conèixer com funciona el meu cos. Entenc la importància del perquè ens puja el sucre, quan passa i què pot provocar, com es pot cremar, com cal que el cos estigui en equilibri o saber que estar bé de vitamines en minimitza els efectes. El coneixement global del cos humà a partir d'una experiència pròpia és molt interessant. La vida et canvia al primer moment i tens una patacada, però m'agrada dir que tinc diabetis i no que soc diabètic, perquè jo no soc un malalt; tinc una malaltia que intento portar al dia i que em permet viure amb normalitat. Ens creiem immortals –potser no és ben bé la paraula...– i fem el dia a dia sense gaire preocupacions i de cop et foten el clatellot de dir-te que tens una malaltia crònica, amb la qual has de conviure i cal un procés d'acceptació, que vaig fer bastant ràpid. Quan m'ho van diagnosticar, encara vaig marxar de la consulta amb un somriure als llavis, però l’endemà vaig passar el dia sencer plorant. El següent dia, però, ja m’estava preguntant què caram havia de fer per superar-ho. I ha de ser així perquè, si no, no podríem tirar endavant.
Has descobert que, un cop saps com tractar-te, pots fer vida normal?
Sí, no m'estic de res gràcies a la medicina, que et permet tenir la malaltia molt controlada i et dona confiança. Saps que tens un risc vascular –d’ictus i d’infart– més alt que els altres, perquè la diabetis el provoca i fa que es taponin benes. Per tant, vius en una situació de més risc del qual n’has de tenir consciència. Però no et queda cap més remei que tirar endavant i acceptar. De tota manera, un d’aquests processos d'acceptació jo ja el vaig haver de fer quan, d’adolescent, la meva mare va estar molt malalta i va acabar fent un trasplantament de fetge, que va esperar durant set anys. Li van fer el trasplantament quan jo tenia vint anys, però el vaig viure des dels meus tretze, amb situacions de vida o mort. Afortunadament, després va viure vint-i-sis anys més. El trasplantament li van fer amb 50 anys, l'edat que tinc jo ara. Llavors ja vaig acceptar que les coses de salut venen com venen. Ara m’ha tocat d’acceptar-m’ho a mi.
Una vegada vas alarmar tothom amb unes declaracions en què vas dir que et semblava que havies de morir jove.
No, tot això és mentida, el problema són aquests digitals que trien una frase cridanera perquè hi facis clic i sumi visites.
Ai, els periodistes!
Jo estava parlant amb Roger Escapa en una entrevista a Catalunya Ràdio i em preguntava per la diabetis. Vaig dir que m’agrada poder parlar de la mort, cosa que fa que sigui més fàcil assumir-la, perquè no em fa res parlar d’això i de qualsevol altra cosa. En aquell context vaig dir: “jo, que potser em moriré jove, perquè tinc més risc...”, però no vaig pas afirmar: “em moriré jove”. Segons com ho titules, pots capgirar-ne el sentit. L’àmbit digital és molt perillós i, com diu l’admirat Ramon Besa, amb les xarxes socials la velocitat ha matat el rigor. Això està passant massa en la nostra feina.
Tu, de la velocitat, te n’escapes, perquè el teu és un periodisme a foc lent...
És un periodisme que d’entrada no té pressa, però si m’hagués de guanyar la vida en digitals intentaria fer-ho amb el màxim de rigor. No ho menystinc, ni molt menys, i hi ha gent que fa bé la seva feina, allà i en tots els àmbits. Jo em dedico a intentar explicar històries humanes a través de l'entrevista i d'altres tipus de programes en què tinc la sort que no hi ha pressa.
El programa Al cotxe ha donat molt de sí. Com va sorgir?
Al cotxe va començar fa sis anys i hi havia diversos programes televisius internacionals que havien fet coses en cotxes. Hi havia un format als Estats Units que encara funciona, el Carpool Karaoke, de James Corden, un gran showman que porta estrelles mundials de la cançó al cotxe i canten. Corden és cantant de musicals i canta de nassos; és una bèstia. Fa un espectacle on sobretot canten i parlen poc, té poc contingut de fons, però és un programa excel·lent. A TV3, quan ens vam plantejar fer alguna cosa amb el cotxe, vam optar per fer una conversa honesta i sincera, en la qual jo sé moltes coses del personatge, però no porto cap guió.
Molt informalment, però a vegades surten coses ben profundes...
Surten coses, sí. A vegades vas molt a fons, però intento no preguntar directament res, sinó anar a parar als temes que em poden semblar interessants. El que més m'interessen són qüestions universals: el fet de fer-se gran, de ser pare, l'èxit, el fracàs; tenir els pares grans... Les xafarderies no m'interessen. Es tracta d’escoltar i xerrar. No em pensava pas que anés tan bé. Vam començar el programa amb entrevistes que duraven deu o dotze minuts –i en fèiem tres a cada programa de tres quarts d’hora; després en fèiem dues i ara només una de mitja hora.
En trenta anys d’ofici, la teva trajectòria ha estat molt diversa, tocant tota mena de tecles. Amb què et quedes?
He tocat moltes tecles i he tingut la gran sort de treballar molt el guió, molts anys amb Toni Tortajada en programes de divulgació històrica; treballant també en la creació d'un format com El convidat, conjuntament amb l’Albert Om, que és la persona de qui més he après en aquesta feina. L'Albert és el meu gran referent professional, de llarg. A més, hem treballat amb equips petits i molt de bracet. He tingut la sort de treballar en un tipus de temàtiques que m'han interessat, de les quals no en soc un especialista, però que te’n converteixes o t'hi pots arremangar a base de fer guions i d'experiència. Són programes de divulgació històrica i cultural –com This is opera i This is Art, que vam fer amb Ramon Jané.
La història t’atrapa singularment, eh?
Sempre m'ha atrapat molt la història. Vam fer 300, una sèrie sobre els últims tres-cents anys de la història de Catalunya, des de la derrota del 1714, mirant què ens ha definit com a país en temes –la identitat, la llengua, l'economia...– que ens permetien intentar entendre també qui som els catalans i com hem evolucionat.
En la Guerra Civil t’hi has especialitzat amb els espais Trinxeres i Quanta guerra. Tants anys després, com marca encara, eh?
Les guerres són una bestiesa molt gran, com la que ara es viu a Palestina i a Israel, a Ucraïna... No som conscients del que passaran aquesta gent, per més anys que faci del conflicte entre Israel i Palestina. El trauma col·lectiu bestial que suposa una guerra és immens. Me n'he adonat treballant la Guerra Civil. Perquè nosaltres som els nets dels avis que van anar a la guerra i tenim necessitat de saber-ne coses, perquè hi ha silencis, infelicitats i pors que s'acumulen col·lectivament. Fins que aquests traumes no es parlen i no es coneixen no es fa net. Darrere de cada porta de casa d’aquest país hi ha una història relacionada amb la guerra, unes de més dramàtiques que d’altres, però tothom porta el pòsit de ‘nen, no et posis en política’ o dels silencis i pors de qui no sap on són enterrats els seus avis, encara no trobats. Això, socialment, és un desastre, un dol etern.
Al Quanta guerra combineu la part documental amb la vivència de qui reconstrueix la vida del seu avi. Cal fer teràpia?
El que cal d’entrada és saber i després la teràpia cadascú se la fa pel que necessita. Col·lectivament necessitem saber. La història està escrita, hi ha molt coneixement del que va passar. Nosaltres som periodistes i fem servir la historiografia per contextualitzar-la en la història d’una persona. Al final, cadascuna d’aquestes històries concretes són històries de tots, dels nostres avis i de les nostres àvies. El pas del temps sempre és molt important en aquest tipus de traumes col·lectius. La gent va callar per por, per vergonya, per mil coses, i s’arriba a un punt que, generacionalment, ja estem més preparats per explicar-ho. Amb tot, encara ens enfrontem socialment; a uns llocs s'impulsen lleis de memòria històrica i es doten pressupostos per obrir fosses i programes d'ADN per localitzar cadàvers i, en d’altres, no.
“Que el Baix Montseny fos comarca em semblaria perfecte, però m’és ben igual”
Tu tens un estil molt teu; fas programes molt d’autor: molt documentats, però amb molta empatia personal.
Bé, som un equip petit, collonut, que tenim molt clar que volem fer recerca històrica des del rigor. A l'equip, per exemple, hi ha el Toni Tortajada, que ha presentat molts programes de televisió, que conduiria el Quanta guerra de nassos, però és capaç de dir que la persona ideal per fer-ho és l'Eloi i resulta que es tria l'Eloi perquè consideren que té empatia per parlar amb la gent. Faríem un programa igual de bo si no el conduís jo i estigués al darrere fent guions o el que sigui, però ha anat així. Ho fem tant bé com podem i amb tanta honestedat com podem.
I quan veus, amb les guerres incessants, que el món està allà mateix...
No entenc res i és una decepció de la condició humana. També és veritat que, probablement, si estigués a Israel o Palestina i visqués aquell conflicte directament, seria molt complicat de reflexionar-hi. Penso que estem bojos, que no té cap sentit tot plegat. Matar-se per qualsevol cosa, qualsevol idea, qualsevol tros de terra..., no té cap sentit.
I la indústria d’armament no para de créixer.
Al final, hi ha molt poca honestedat. Tots volem la pau, no volem que la gent es mati, però això és mentida. Les relacions internacionals estan establertes entre els països en funció d'uns interessos i d’uns equilibris de poder. Ens omplim la boca de pau al món, però, al final, què fem?
T'imagines cobrint un conflicte així?
M'agradaria molt anar de corresponsal de guerra; sempre ho he dit. Però no per l'adrenalina que genera sinó pel pòsit d'històries humanes tan bèsties que hi ha per explicar. Perquè és a través seu que podem conèixer el món i les realitats. Però ja hi ha la Txell Feixes i el Manel Alias i molta gent que ho fan molt bé. En televisió mai no he fet informació pura i dura.
La informació d'actualitat et queda lluny?
Sí. La segueixo i m'agrada, però se'm faria una muntanya seguir-la cada dia. La informació diària és un esclavatge i hi ha gent que té aquesta raça de periodista informatiu que està sempre a l'última hora de tot.
Què et queda per fer en el camp de la comunicació?
No ho sé, no m’imagino res, de debò. M’agradaria poder continuar fent aquest tipus de programes que em permeten aproximar vides i històries humanes, pausadament, a través de formats televisius o radiofònics. El que vull és guanyar-me la vida amb el que sé fer.
Amb tantes coses no et deu vagar d'escriure literatura, com havies fet...
No tinc temps. Estic pensant de posar-me a fer alguna coseta, però no de ficció. Vaig fer un parell de novel·les i el que he fet després són més històries periodístiques, que és per on continuaré, treballant històries de vida que han sorgit a través del Quanta guerra, de gent que m'ha contactat i m'ha explicat la seva història vital. De fer literatura no en tinc ganes, no em ve de gust. Demana molta feina, llevar-se a les quatre del matí i un moment personal que no tinc, suposo.
“Els catalans estem tocats sempre, mai estem enfonsats”
Com veus el món comunicatiu català? Què hi trobes a faltar?
És molt necessari protegir TV3, Catalunya Ràdio i els mitjans en català. I aquí ens fotem pinyes per tot i ara se’ls fan moltes crítiques i hi ha com una mena de voluntat d’autotrinxament que tenim tantes vegades els catalans, que no m’agrada. Cal que protegim TV3, que és la nostra gran eina, i Catalunya Ràdio i també RAC1. Reflecteixen una manera de veure del món en la nostra llengua que no podem perdre. Ara hi ha una mica la sensació d’autobombardeig. Això els catalans ho fem molt. No ens hem barallat prou amb tot el procés, nosaltres mateixos i uns partits contra els altres! Sembla que en això fem el mateix i no aprenem res. I ens hem de donar suport per fer-nos més indestructibles. Perquè, si no, som molt fràgils i no ens n'adonem. Ara, el 3Cat ens permetrà produir més continguts i més diversos en català i posarà a l’abast més de 270.000 hores de material audiovisual amb la nostra visió del món que hem de defensar, utilitzar i ser-hi.
I el país com el veus ara? Amb el procés ha quedat desorientat?
M'agrada pensar que, després de la decepció del que vam viure del post 1 d'octubre i de tot el que ha passat, el punt de partida cap a la llibertat del país és un altre. Que partim d'una base més ferma, d'on érem i d’on som. Vull pensar que, sabent on érem i on som, el camí cap a la independència serà més ràpid, amb més consens. Que després de les trompades n’haurem après, però encara ens queden uns anys per seguir. Com és possible que durant deu anys un vint per cent de la societat catalana estigués permanentment mobilitzada per una causa? Això cap país del món no ho pot dir. La decepció ha estat gran i s’ha fet palesa la capacitat repressiva immensa que té l'Estat espanyol, que potser la vam menystenir. És immensa i implacable, malauradament. El 2010 ens vam trobar reclamant la independència en una manifestació perquè ens havíem trinxat un estatut d'autonomia. En aquella manifestació, de cop, comença un crit d'independència que no sé fins a quin punt era sòlid, de creença absoluta. Els polítics van tirar endavant una mica sobrepassats per l’onada de la gent i acaba tot com acaba i anem a parar a l'1 d'octubre. Cal recordar que aquí van venir els cossos policials de l'Estat espanyol i ens van fotre el cul com un tomàquet; a la gent que només volíem votar. La frase ‘ni oblit ni perdó’ té molt sentit. Ara és el punt de partida. A partir d'aquí parlem, parlem de tot. Parlem i consensuem i és evident que per poder tirar endavant la independència hi hem d'estar d'acord un percentatge elevadíssim del país. Però ni oblit ni perdó, catalans!; que van venir a picar a tothom que se’ls posés al davant tant si tenien quaranta anys com si en tenien vuitanta o noranta.
Estem tocats però no enfonsats?
Els catalans estem tocats sempre, mai estem enfonsats. Si no, no seríem aquí.
Al Vallès hi ha algunes singularitats culturals pròpies com les colles del ball de gitanes; l’organització en vegueria vallesana dels grups excursionistes i de teatre locals al si de les respectives federacions catalanes. També la coordinació entre els centres d’estudis locals i entre entitats ecologistes...
Certament, hi ha una base cultural que relliga de forma natural aquest territori, però el problema és que l’àmbit polític institucional no atén aquesta demanda. Des del món productiu, de campanya se n’ha fet i molta.
Els polítics no es mouen si la ciutadania no empeny.
Els ciutadans ens estem movent i ens continuarem movent. En altres llocs, menys mobilització ha estat capaç de tenir més ressò. A banda dels polítics que no ens volen escoltar, hi ha determinats sectors que ens neguen directament quan diuen que prefereixen ser segona corona metropolitana que no pas tenir identitat de Vallès. Els municipis que s’han aliat per formar l’arc metropolità estan dibuixant un mapa que parteix el Vallès pel mig. Va passar el mateix quan es va crear l’associació B-30, al voltant de l’AP7, que no plantejava qüestions d’identitat ni governança. Això porta a una dinàmica municipalista a la contra d’un plantejament d’escala comarcal, més integrat. Aquesta negació del Vallès també apareix quan l’AMB no vol parlar d’una governança més àmplia en el si del Pla Estratègic de Barcelona. Diuen que cal parlar de la Barcelona dels cinc milions però no s’hi avança. Hi ha unes inèrcies de facto que consisteixen a negar una regió metropolitana constituïda en districtes. Opten per negar el fet comarcal enfront del metropolità, quan el fet metropolità hauria de sumar comarques i no negar-les.
Hi ha greuges entre els municipis que estan dins l’AMB i els que no?
Evidentment, perquè el volum de recursos que els arriben de la Generalitat és molt més alt. Barcelona aporta diners a l’AMB, la Generalitat també –sobretot per mobilitat– que es queden només en aquell àmbit. El volum de despesa que es gestiona dins de l’AMB no té res a veure amb el de la rodalia que en queda fora. El pressupost de l’AMB és nou vegades superior al dels Consells comarcals i genera una diferència de tracte abismal.
Per als municipis vallesans que hi són inclosos –Montcada i Reixac, Ripollet, Cerdanyola, Sant Cugat, Castellbisbal, Badia i Barberà– deu ser una sort, doncs.
Com a màxim és una sort relativa perquè també dins de l’AMB hi ha diferències. No és el mateix estar en una banda de Collserola que a l’altra; els que estan en l’àmbit d’on arriba el metro i els busos de TMB respecte dels que no. Els de la perifèria paguen el tribut metropolità però no tenen els serveis de Barcelona. Es beneficien, això sí, de la zona tarifària que finança l’ATM, és a dir tots els catalans. Allò que aporten amb diners de pressupost municipal ho acaben recuperant. La seva pertinença a l’AMB té un efecte una mica neutre, però amb més tràmits. Dins de l’AMB també hi ha queixes dels municipis de Besòs –Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià– que diuen que els del Baix Llobregat tenen una atenció superior. És un panorama que convindria ser replantejat.
Tradicionalment, l’empresariat quan reivindicava infraestructures volia dir el Quart Cinturó i carreteres. Ara què demana?
Ara la visió és més àmplia perquè en el si de Fem Vallès s’han acabat demanant ferrocarrils, treballant per l’eix mediterrani i per l’estació intermodal de la Llagosta per a mercaderies, per una xarxa d’autobusos, etc. Sobre el Quart Cinturó hi ha més diferències però el debat ja no està polaritzat sobre això. Amb tot el debat aportat des de Fem Vallès hem demostrat que la problemàtica és molt més àmplia.
I Manel Larrosa personalment, què en pensa a hores d’ara?
El Quart Cinturó en el format del ministeri és una aberració, que el portaria a construir una autovia de les que fa al mig de l’estepa. També veig lògic que cal un complement de la xarxa viària secundària, perquè al Vallès tenim les velles carreteres al costat de l’AP7 i la C58, en una dislèxia entre xarxa vella i nova que cal replantejar en conjunt. Aquesta és una competència de la Generalitat i caldria un consens entre la Generalitat i els agents del Vallès amb una visió de conjunt. Aquest treball no s’ha fet en el Pla Específic de Mobilitat del Vallès. Un document fet pel ministeri en exclusiva portaria moltes distorsions i el que cal és una discussió conduïda per camins raonables.
En tot cas, la prioritat no passa pel Quart Cinturó?
La prioritat és l’eix mediterrani, vehicular les mercaderies i el transport públic, això està clar. Hi ha, però, un problema a la xarxa viària, que cal millorar, encara que en bona part disminuiria amb la creació d’una bona xarxa ferroviària i una visió conjunta de la mobilitat.
Si la lluita contra el canvi climàtic va de debò, s’hi ha de notar, no?
És evident. A Fem Vallès hem preparat diversos treballs amb acord i consens amb una gran quantitat d’entitats que són molt diferents –algunes amb l’ADENC, amb la Plataforma pel Transport Públic, amb Unió de Pagesos...– amb l’objectiu de fer un discurs ampli, amb una base de treball que fos molt unitària. En això hem avançat molt i si no hem fet més feina és perquè l’administració no s’ha posat a la taula.
Una Àrea Vallès serviria per endreçar creixement urbanístics desbocats?
Últimament el creixement urbanístic és més puntual i molt més acotat. Allò de fer plans parcials i urbanitzacions de muntanya una rere l’altra s’ha acabat fa temps. És cert que a vegades els ajuntaments encara volen pessigar una mica més del seu territori de rodalia, però no estem en la situació de fa uns anys. Ara el que caldria és molta més rehabilitació urbana, tant als espais residencials com als industrials, perquè està ple de polígons industrials abandonats, a cavall de dos termes municipals que no mereixen l’atenció de ningú. Una governança vallesana hauria de posar ordre a aquests polígons, els donaria accessos, en milloraria la urbanització i els modernitzaria. Ara tenim uns nuclis envellits que ja no són els vells centres de les poblacions sinó els polígons industrials.
Quines serien les mesures prioritàries a aplicar en una mirada integral a les necessitats del Vallès?
La primera seria una actuació potent a la xarxa ferroviària i d’autobusos. Les mateixes línies d’autobusos que tenim, posades al seu lloc, donarien uns serveis molt millors; ara no existeix ni un plànol dels busos del Vallès. S’haurien de fer algunes inversions ferroviàries en nodes, amb estacions de baix cost. També caldria emprendre accions per preservar els espais agraris, una mirada a fons sobre el conjunt del sòl industrial i revisar els colls d’ampolla a la xarxa viària
Empara?
El S