Can Montcau és una masia notable que està tapiada enmig d’un gran complex logístic construït sobre bona part de les terres que fins no fa gaires anys produïen aliments. El més greu de tot és que els masovers en van ser expulsats quan es va posar en marxa la venda de parcel·les i el desenvolupament del projecte urbanístic. Tot i els anys que han passat des d’aleshores, el seu sentiment en veure com s’ha tapiat i com s’està deixant caure és de gran tristesa.

Una casa important
Es diu que els primers Montcau que van assentar-se en aquest indret ho van fer al segle xvi i venien de la masia del Montcau de Tagamanent, una casa important, amb aigua abundant i terres fèrtils, que va passar a ser una masoveria al segle xix, quan la pubilla es va casar amb un Rovira del Villar de Llerona. Al principi del segle xx hi va entrar la família de l’Assumpta Regales, que ens acompanya a la visita. Recorda que quan ella va néixer, passada la guerra, a la masia hi vivien deu persones, entre les quals els avis, els pares i les tietes, que hi van estar fins que es van casar, i dos mossos. La taula grossa del menjador s’omplia a tots els àpats. Com us podeu imaginar, una casa on hi vivien tantes persones ha de tenir unes dimensions considerables, i al seu voltant s’hi agrupen diverses construccions annexes destinades a guardar el tractor i el bestiar.
Ens apropem a la casa fins a la que havia estat la portalada principal del barri de la masia. Una porta metàl·lica custodiada amb pilars amb guarda-rodes a sota ens impedeix el pas, però no la visió de part de la façana de la masia, que no deixa indiferent a ningú pels diferents finestrals gòtics que conserva. El central és el més notable, geminat i d’arcs lobulats, amb un treball de la pedra molt acurat, amb un escut i cares o màscares esculpides. Molt destacables són també les altres finestres del pis, d’arc conopial i la pedra profusament decorada, com la que té dos angelets que sostenen uns escuts a les impostes. Amb certa dificultat, podem veure per l’escletxa de la porta el portal adovellat, que també té un escut a la clau, i els pedrissos que encara hi ha a banda i banda, on s’asseien tot sovint. L’Assumpta, que hi vivia amb tota la família, recorda l’empedrat semicircular que antigament hi havia davant del portal principal, que va ser arrencat pel seu pare després que la mare hi caigués i s’hi trenqués la cama.

Records del que va ser
A la mà, l’Assumpta hi porta un plec de fotografies fetes quan encara vivien a la casa, a la dècada de 1980. M’ensenya l’entrada, que ocupa la part central de la casa i que té les parets pintades amb blauet, un pigment molt utilitzat a les cases de pagès com a desinfectant. Al costat hi havia l’estança de la pastera, on antigament s’hi havia fet el pa i que feia les funcions de rebost.
Al costat hi ha la cuina, amb el foc a terra al fons, d’aquells que tenen una campana tan gran que t’hi pots posar a sota. En aquest espai és on es feia més vida de la casa. També tenien una cendrera, tot i que quan l’Assumpta era petita ja no s’hi blanquejava la roba. Però d’entre tots els moments viscuts a la cuina n’hi havia un que tenia una rellevància especial en la vida del mas. Era el dia de la matança del porc. Venien les germanes de la iaia, entre elles la tieta Laieta, que va morir ara fa poc amb cent sis anys i que era la mocadera. El ritual començava a fora, on treien el porc i, mentre les criatures li subjectaven la cua, el matador li clavava un cop de maça. Aleshores la mare collia la sang amb un gibrell d’alumini per fer la botifarra negra. Recorden com no els feia cap angúnia de veure-ho, perquè en una casa de pagès era normal veure matar conills i pollastres. No es matava per gust i s’aprofitava tot. La mocadera s’encarregava de netejar els budells, i la resta de la família s’aplegava entorn de la taula de la cuina tots a treballar, a tallar la carn i a fer les botifarres. La matança es va fer a Can Montcau fins que l’avi va morir, l’any 1995. Eren dies de reunió familiar, com el Nadal i la festa major del poble, al setembre, i venien tots a dinar, perquè a pagès tot s’acabava en àpats.
A la part de dalt de la casa hi havia el graner, on s’hi guardava el blat. També hi havia el graneret, que era com una habitació on guardaven les faves. Al gran hi posaven els melons, que es colgaven amb el blat i així es podien conservar fins Nadal. També els feien un enreixat i es penjaven a l’entrada, de manera que es conservaven molt bé. “Era com un envelat de melons!”. No era l’únic que es penjava del sostre, ja que, com en totes les cases de pagès, les bigues eren plenes de claus per penjar-hi llonganisses. I entre el clau i la llonganissa hi havia un platet que es col·locava per evitar que les rates se les poguessin menjar. També hi penjaven coixinets, que era un tall de cansalada viada que es doblegava amb pebre i sal a dins i es cosia donant-li forma de coixinet, es deixava curar i quan era sec es podia menjar. Ho recorden com una delícia que no han trobat enlloc més.
Fent el volt per l’entorn del mas arribem a l’era, on l’Assumpta encara hi havia vist batre. Quan ella tenia uns dotze anys van venir les màquines de cossetxar i l’era va deixar de complir la seva funció. A la llunyania encara es pot veure on hi havia el regadiu en el qual hi cultivaven patates, blat, mongeta del ganxet; també farratge del bestiar. A casa, el torn per regar els tocava de nit, així que als camps hi anaven amb el llum de carbur, i sovint aprofitaven el moment per anar a buscar cargols.
Des de l’era també m’ensenya on hi ha la bassa amb el safareig, força apartada de la casa. La bassa s’utilitzava per guardar l’aigua sobrant del rec, i així poder regar quan no et tocava. Al costat de la bassa, enganxat, hi havia el safareig on rentaven la roba. Els dilluns era el dia que tocava fer bugada. A l’estiu s’hi banyaven i el pare els portava a coll per nedar. Prop de la casa hi havia un altre safareig que s’omplia de la font, que estava situada dins el barri i havies de baixar unes escales per arribar-hi. Del propietari en tenen pocs records, llevat que quan venia de visita li havien de fer l’amistat, és a dir, fer-li un petó a la mà. A prop de la font també hi havia una fogaina, amb una caldera molt grossa on s’hi feia la calderada per als porcs i les conserves de tomàquets.
Darrere la masia encara s’hi pot veure el cup, que comunica amb el celler. Recorden com venien amb els carros amb portadores plenes de raïm, que descarregaven al cup. Allà hi havia unes fustes, i un cop descalços i amb els pantalons arremangats el trepitjaven. Quan van deixar de fer vi, durant uns anys van aprofitar el cup per guardar-hi oli, que el pare duia de la Franja i venia en bidons.

Pins sí, fàbriques no!
El malson de la família va arribar als anys setanta, quan els van dir que haurien de marxar del mas per fer-hi un polígon industrial. Amb el lema “Pins sí, fàbriques no”, el poble va manifestar una forta oposició al projecte, i malgrat que el van aturar temporalment va acabar passant com sempre que en aquest país es projecta un pla urbanístic: la gent del lloc té poc a dir-hi. I encara hi van tenir menys a dir els masovers que havien tingut cura de la casa durant tants anys, i que l’estimaven com si fos seva. Com que el projecte no es va executar de forma immediata, en van anar marxant de forma gradual. Però hi va haver algú que s’hi va resistir tant com va poder: el pare. Es deia Antonio Regales i era fill de la Franja i estava arrelat a Can Montcau com el millor dels hereus que pot tenir un mas. De jove havia vingut de mosso a una casa de Lliçà de Vall i es va casar amb la seva mare, i des d’aleshores va viure a Can Montcau i hi va veure néixer els seus fills. Quan els van dir que n’havien de marxar, durant força temps hi anava a dinar i el que fos i tornava a dormir a casa. Anava mantenint la masia, les terres i el poc bestiar que quedava, que anava traient de mica en mica. Li va costar molt deixar-ho, “no volia”, confessa l’Assumpta. El procés de deixar-ho va durar quinze anys, perquè el projecte urbanístic estava frenat i ell no era capaç d’abandonar el mas. Va ser un dol llarg i molt dolorós, especialment per a l’Antonio, que va oferir una petita gran resistència per mantenir tot aquest llegat. Afortunadament, no va veure el projecte executat.
Encara que tardés tant de temps, finalment l’any 2010 el polígon es va construir. L’empresa Mango hi va fer una inversió de xifres astronòmiques per convertir el lloc en un dels seus centres logístics més importants del país. El projecte preveia fer oficines a la masia, que estava catalogada, i hi havia el compromís de donar-li un ús que aturés la degradació que ja patia pel fet d’estar deshabitada. Avui tot el complex és una realitat excepte en un aspecte: la masia està tapiada i en un estat molt precari, que fa pensar que si no s’hi actua urgentment acabarà caient. L’obligatorietat de rehabilitar la masia ni s’ha complert ni ningú ha vetllat perquè es compleixi. I el despropòsit encara va més enllà, ja que el març del 2022 Mango va cedir la masia i la finca a l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt. És a dir, construeixes una infraestructura de gran envergadura, omets la teva obligatorietat de restaurar la masia que hi havia i al cap d’uns anys la cedeixes a l’Ajuntament perquè afronti les despeses. Encara que la intervenció es faci amb una subvenció, com es pretén fer, no s’haurien de gastar diners públics d’aquesta manera.
Avui la masia està vivint el capítol més fosc de la seva llarga història, esperant que un xàfec no li malmeti la coberta, que no caigui un altre cobert i que la vegetació no l’acabi absorbint.