Els safareigs públics són unes construccions generalment de parets d’obra i de forma rectangular, que s’omplien d’aigua i servien ordinàriament per a rentar-hi la roba. Alguns també havien tingut usos anteriors o coetanis com el d’abeurador per als animals o dipòsit d’aigua per al reg.
En el darrer segle i mig, aquests espais han tingut tot el seu recorregut vital: han viscut la creació, l’apogeu i el desús, que ha acabat derivant en l’oblit. Al llarg del segle xix i les primeres dècades del xx es van construir la majoria de safareigs, seguint els moviments higienistes promoguts per Pasteur i Koch per evitar la propagació de les epidèmies del moment (verola, diftèria, xarampió). Van seguir alçant-se fins a mitjans de segle xx, amb l’arribada de les rentadores a les cases. Com a elements arqueològics i culturals han estat sovint ignorats o relegats a un segon pla en la història de Catalunya, per dos motius sobre els quals cal reflexionar: per haver estat estructures d’ús exclusivament femení i per ser d’origen humil. Això els converteix en unes construccions extraordinàriament singulars. Fins no fa més de cinquanta anys, aquests espais aquàtics havien estat fonamentals per a les tasques de rentat de roba, i actualment ofereixen una riquesa informativa considerable sobre la vida quotidiana i les dinàmiques de gènere en la societat catalana dels últims segles.

Arquitectura popular
En l’imaginari col·lectiu d’aquests espais existeix un tipus de safareig universal: de planta rectangular i de pedra. Aquests tendeixen a ser els més comuns; tanmateix, la realitat revela la pluralitat d’estils i tipologies arquitectòniques que existeixen a Catalunya, en funció de la zona, les possibilitats econòmiques, les necessitats del moment… Els safareigs públics a Catalunya constitueixen un element destacat de l'arquitectura popular contemporània, tant urbana com rural. Més enllà de ser una font primària per a conèixer les tècniques de bugada, tenen un valor antropològic, arqueològic i històric significatiu. En aquest sentit, mostren l’interès dels ajuntaments en diferents moments i contextos polítics per oferir una millora de la qualitat de vida de la població. Els testimonis i l’escassa documentació conservada ens mostren aspectes de la vida de les dones, ja que eren elles les que feien ús habitual del safareig, que era un espai de socialització mentre es feia la feina, feixuga, sotmesa a les inclemències meteorològiques i infravalorada –fins al dia d'avui. 

A la Garriga i Caldes, termals
Al Vallès hi ha hagut sempre presència abundant d’aigua, tant al Vallès Oriental amb la conca del Congost-Besòs, la riera de Caldes i el Tenes, i la conca de la Tordera, amb la riera de Gualba; com al Vallès Occidental: amb el Llobregat, que rep la riera de Rubí i el Besòs, que rep el Ripoll i la riera de Caldes. Per tant, no és estrany veure la quantitat de safareigs que hi ha al territori i la seva diversitat tot i la seva proximitat. Tant a la Garriga com a Caldes de Montbui tenen la sort de tenir aigües termals naturals, fet que facilitava molt rentar la roba. A Caldes, l’imperi romà ja va aprofitar l’abundant aigua termal del poble per a fer-hi un centre termal medicinal, i desenes de segles més tard, al segle xix, seguia sent una estació termal rellevant amb un total de set balnearis i dos hospitals, i va arribar a haver-hi sis safareigs públics. Actualment, és l’exemple viu del que es pot arribar a fer quan es valora el patrimoni de l’aigua. El Museu de Thermalia ha fet una magnífica feina, ha restaurat i es poden visitar tres d’aquests sis antics safareigs: l’imponent safareig de la Portalera (de setze metres de llargada), el safareig de la Canaleta (construït per l’arquitecte modernista Manuel Raspall, habitant i urbanista de la Garriga), i el safareig dels Calciners (antic safareig on les dones anaven a rentar la roba dels malalts, rep aquest nom per la calç que s’hi afegia per desinfectar-la). Els dos primers encara estan habilitats per a l’ús públic i alguns dies entre setmana s’hi poden veure famílies rentant grans peces de roba –com ara catifes–, i dones d’una certa edat que troben que la roba queda més bé al safareig que amb la rentadora.  
No tenen la mateixa sort safareigs d’altres municipis, que han caigut en l’abandonament tant d’institucions públiques com de particulars, deixant una trista empremta del que havia estat la feina de fer la bugada a la zona. Un d’aquests casos és el safareig de Castellbisbal, també anomenat la Font del Rossinyol, ubicat al costat de l’actual urbanització de Can Senteugini, l’únic que ha quedat dempeus al poble. No se’n coneix gens d’informació, només apareix en unes fotografies del 1914 recuperades de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i està aïllat entre vegetació salvatge. Com aquest, són centenars els casos. També es poden veure safareigs al mig de pobles com un bolet, sense cartell amb informació, ni tan sols una senyalització. Malauradament, també n’hi ha molts que ja no ho explicaran, perquè s’han destruït a causa de l’abandonament o per fer-hi construccions posteriors, com ha estat el cas d’Horta a Barcelona. 
Tot i que la majoria de safareigs són públics, també en trobem de privats. A l’àmbit rural, les famílies amb masies i terrenys se’ls feien construir a prop per estalviar el desplaçament. A Rubí, hi ha un safareig singular per la construcció amb maons que el caracteritza, en comptes de la pedra/ciment habituals: el de Can Xercavins. Gràcies als escrits històrics que la família va recuperar, un dietari atribuït a Pere Xercavins Ambrós, es va poder datar la construcció del 1852, en aquell moment anomenat safareitx gran, tal com ha documentat Enric Escofet Xercavins. També es constata que la construcció d’un safareig tenia un cost elevat i no era una obra senzilla; hi ha una llista detallada de les despeses que va costar construir-lo, el cost total dels materials i la mà d’obra: 3.967,32 rals. Cal destacar que es van contractar dones per recollir pedres per als fonaments i en comparació amb el cost dels manobres i les jornades de les mules, estaven molt mal pagades. 

El patrimoni de la bugada
D’aquesta activitat diària, no n’han quedat només els espais sinó que també han perviscut centenars de dites i expressions que s’utilitzen encara i que s’han integrat en el folklore català. La més coneguda arreu és la de fer safareig, utilitzada com a sinònim de converses íntimes i xafarderies. Una altra expressió ben coneguda és hi ha roba estesa, per a assenyalar la presència d’infants o de persones que no volem que participin de la conversa que s’està tenint. Cal destacar l’alt percentatge d’analfabetisme femení que hi havia al segle xix, als voltants del 85% a tot l’estat espanyol l’any 1860 (respecte al 48% masculí); és evident doncs que els safareigs eren també espais de transmissió de coneixements per a les dones, no tan sols de com rentar sinó també de com cuinar, curar, fets quotidians… segur que també s’hi parlava de temes sexuals i íntims. Mentre els homes gaudien de la taverna i la barberia com a espais d’oci (i de xafarderia també), l’espai de les dones era un espai socialitzador forçat, relegades a fer una feina dura i de manera gratuïta (exceptuant les bugaderes professionals, que tampoc tenien grans jornals). Nombroses testimonis, per altra banda, asseguren que al safareig hi anaven per feina, no tenien temps a perdre amb la quantitat d’altres tasques que tenien de la llar (especialment a pagès).

Passat, present i futur
El treball femení ha estat invisibilitzat durant molt de temps; de manera gratuïta, les dones hem hagut de fer malabars amb el nostre temps i energia per a dur a terme totes les tasques de neteja, alimentació i cures de la família i l’entorn proper. Amb expressions burlesques i restrictives s’ha intentat sempre infravalorar aquesta feina; trobem un gran mostrari a la nostra llengua que incideix en la propagació de prejudicis tradicionalment associats a les dones (Si plou quan tens bugada, senyal que no ets ben casada). El sistema patriarcal en el qual vivim s’ha recolzat i constituït en gran part sobre tota aquesta feina femenina no remunerada: toca canviar el paradigma. Reivindicar els safareigs com a patrimoni oblidat és reivindicar la nostra història i la de tantes dones que van anar a fer la bugada. 
D’aquesta manera s’haurien d’incloure els safareigs en els inventaris de patrimoni, en les rutes històriques i protegir-los amb mesures legals com declarar-los Bé Cultural d’Interès Local, per tal de frenar la seva progressiva destrucció, així com aturar l’esborrat de la memòria històrica de les dones treballadores. Així doncs, quan visiteu un poble, a banda de visitar el castell o l’església, afegiu el safareig a la passejada.