La creació de Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac es va establir l’any 1987, sota l’impuls de la pressió ciutadana que volia evitar els projectes urbanístics demencials que havien imaginat les autoritats franquistes. No s’entendria la força popular que va tenir aquella lluita sense la forta tradició excursionista mantinguda pels clubs del Vallès i del Bages que havien fet d’aquest massís muntanyós casa seva, i per als quals tenia i té un gran pes sentimental. Els escaladors i els espeleòlegs, peces clau del món excursionista, hi trobaven una aula de pràctiques reconeguda internacionalment.
L’escalada i l’espeleologia són dues disciplines que es fonamenten en l’exploració i la conquesta del medi rocós. De penya-segats, monòlits, avencs i coves no en falten pas al massís de Sant Llorenç del Munt i, de fet, la primera menció específica al seu patrimoni geològic es troba al Pla Especial del Parc del 1998, on es consideren fins a dinou elements geològics d’especial interès diferents, que, bàsicament eren quinze cingleres i agulles rocoses d’interès geomorfològic i quatre cavitats d’interès espeleològic.
En aquell temps s’obviava qualsevol altre interès com ara l’estratigràfic, el sedimentològic o el paleontològic, qüestions que són molt rellevants, i perquè aquests altres aspectes fossin tinguts en compte va caldre esperar a l’any 2001. Aquell any la Generalitat i la Universitat de Barcelona van presentar l’Inventari d’Espais d’Interès Geològic de Catalunya (IEIGC) en el qual s’identificava Sant Llorenç i l’Obac com a la Geozona 223, que se superposava en gran part amb els límits del parc d’aleshores, actualment ampliat. Aquesta geozona inclou, a més a més, cinc geòtops. Més tard, l’any 2015, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac va encarregar un inventari propi que va identificar trenta-un llocs d’interès geològic de tot tipus (amb valor geomorfològic, estratigràfic, hidrogeològic...).

Com es va fer Sant Llorenç
Per explicar la formació de Sant Llorenç, la llista de punts és massa llarga com per poder-la desgranar amb detall. Hi ha molta geologia per explicar. Però, per centrar-nos, aquest patrimoni ens ajuda a entendre d’on va sortir la matèria primera i després com s’ha modelat per donar lloc a aquest paisatge peculiar.
Cal retrocedir en el temps i remuntar-se a entre 72 i 41 milions d’anys enrere. Aleshores la Península Ibèrica era una illa separada d’Europa i l’espai que hi havia entremig era ocupat per un mar obert a l’Atlàntic. Més tard, entre els 41 i els 36 milions d’anys, la península es va anar acostant cap a Europa. Aquest acostament va provocar l’emersió progressiva dels Pirineus i el mar profund ja esmentat es transformava en un braç de mar obert a l'Atlàntic. Aquest braç de mar ara es correspon aproximadament a la Conca de l’Ebre, i tindria dues costes: al nord, amb uns joves Pirineus i al sud i l’est, les actuals Serralades Ibèriques i les Serralades Costaneres Catalanes.
Amb un mar encerclat de serralades joves, el lògic era que també hi hagués rius que baixaven de les muntanyes cap el mar, que, en arribar-hi, dipositessin la seva càrrega de sediments formant deltes. I així va ser com es va formar Sant Llorenç i l’Obac, encara que en sentit estricte no eren deltes com ho és el del Ebre, sinó quelcom més específic anomenat en geologia “ventalls al·luvials costaners”.
I és que es tractava de rius que en un clima tropical i sota un règim de pluges torrencial salvaven desnivells de 2000 metres en menys de cinquanta quilòmetres. Això més que rius són torrents amb una dinàmica bastant violenta. Com les rieres del Maresme, però multiplicades. Tanta energia a torrentades el que va acabar originant són dipòsits de material molt groller enganxat a la costa. En aquest cas es van acumular uns mil metres de grava i més grava. I aquesta és la grava que, un com cimentada amb el pas del temps, forma l’arquetípic conglomerat de Sant Llorenç i l’Obac, que es pot reconèixer a tota la part sud del parc, la part vallesana.
Del Montcau enllà, Mura, per exemple, és a la zona més allunyada de la terra ferma del ventall. Les rierades perden ener­gia en allunyar-se del punt de descàrrega, els costa transportar rocs grossos i porten més sorra i argila. I una mica més enllà, del Pont de Vilomara cap el nord, ja som dins el mar i la cosa canvia totalment. Però allò ja és el Bages. Centrem-nos en el Vallès i en què li ha passat al conglomerat.

La presa de forma
Vist des del Vallès, Sant Llorenç té una aspecte esglaonat: puja suau des de la plana, després hi ha un cingle, continua pujant suau, després ve un altre cingle... Això es deu al fet que la grava esmentada no sempre era de la mateixa mena i va donar dos tipus de conglomerats. On el relleu puja suau el conglomerat és vermellós, amb molta sorra i l’erosió l’ataca fàcilment. On hi ha els penya-segats el conglomerat és gris, amb molt de carbonat de calci i a l’erosió li costa més desgastar-lo; de fet es comporta igual que una roca calcària com les que forma el Garraf, per exemple.
Aquest comportament diferent fa que, per exemple, entre una capa de conglomerat calcari –a sobre– i una de conglomerat sorrenc –a sota– es formin les balmes. O que en retrocedir els penya-segats per l’erosió quedi un monòlit amb un barret de roca resistent que li fa de paraigües, separat de la cinglera, com una fita d’on havia arribat en el passat. O que en els conglomerats grisos s’hi formin coves i avencs igual que es formen coves i avencs al Garraf.