Gabi Moto Nsá és un vallesà arribat de lluny, nascut l’any 1950 a Guinea Equatorial, en una petita tribu de l’ètnia fang, i viu des de l’any 1976 a Granollers, on ha dut a terme una intensa activitat en el camp esportiu i associatiu i com a responsable tècnic del Patronal Municipal d’Esports durant vint anys. Va arribar a l’Estat espanyol amb disset anys el 1967, a la ciutat de Salamanca, on es va desplaçar per motius d’estudis, just un any abans que el seu país deixés de ser una província espanyola. Arribava així al país dels qui havien colonitzat la seva terra centre-africana el 1778 “amb la força de la creu, l’escopeta i el garrot”, tal com ell diu.
A Salamanca hi havia de completar la formació religiosa que el preparava per ser germà de la congregació de la Salle, dedicada a l’ensenyament. Amb la independència de Guinea, però, va perdre, de cop, la nacionalitat espanyola que tenia des de naixement i es va convertir en un sense papers. A partir de llavors no perdria l’estatus legal d’apàtrida fins que el casament amb una noia oriünda de Zamora, Conchi Barba, la seva esposa, li va permetre obtenir la nacionalitat espanyola l’any 1975. “La independència de Guinea Equatorial es va fer de la pitjor manera i Espanya no en va voler sentir parlar mai quan als anys seixanta s’independitzaven Gabon, Camerun, Senegal, Costa de Marfil...”, afirma dolgut, lamentant que el seu país d’origen des de llavors “ha continuat sotmès a un règim despòtic i corrupte”, que va portar a la llarga dictadura de Teodoro Obiang.

Un negre privilegiat
Gabi Moto parla fang i espanyol des d’infant, i també català després d’haver plantat arrels a Granollers, on ja van néixer i d’on són la seva filla i el seu net. I, a diferència del que li passava quan va arribar al Vallès, ara fins i tot pot parlar amb regularitat la seva llengua minoritària i minoritzada –sense tradició escrita– amb guineans que viuen aquí.
Se sap “un privilegiat” entre tants milers de vallesans d’avui procedents d’arreu del món que no han tingut les mateixes oportunitats que ell per prosperar en l’àmbit laboral i formatiu, treballant primer com a monitor poliesportiu i professor escolar d’educació física, i després com a tècnic superior d’esports, amb una llicenciatura universitària per a majors de 25 anys.
Certament, el seu ascens social no és el més comú entre les persones de raça negra que han arribat amb la immigració. Recorda que l’any 1994, en la Festa de l’Arbre del Dia del Medi Ambient, li van encarregar de coordinar com a tècnic municipal la plantació del que avui és l’arbreda esponerosa que hi ha al costat del camp de futbol municipal del Primer de Maig. “Mentre plantàvem els arbres no podia deixar de pensar en les antigues plantacions d’esclaus negres al Mississipí, però llavors, a Granollers, el capatàs d’aquella plantació era jo, un negre que manava una quinzena de blancs”, explica tot rient. També recorda “molt honorat” que durant dos mandats va formar part del Consell de la Ciutat, un organisme assessor de l’Ajuntament en qüestions ciutadanes.
Quan va arribar a Catalunya l’any 1972, per treballar a un col·legi de la Salle, a Premià de Mar, Gabi Moto estava en procés de reflexió personal sobre la seva vocació religiosa, que finalment va abandonar. A cavall entre Premià, Barcelona, Platja d’Aro i el Berguedà, va fer tot de feines diverses: de mestre, de cuiner, de mosso de magatzem, de responsable de casa de colònies..., fins que aquesta darrera ocupació el va connectar amb el monitoratge esportiu que requeria l’Ajuntament de Granollers, que el coneixia i el va reclamar.
En aquells anys de la fi del franquisme, la diversitat racial i ètnica a Catalunya era pràcticament inexistent. Actualment, però, per més multicultural que sigui la nostra societat no deixa de considerar-se “un negre en un país de blancs”. Li queden lluny les trucades racistes patides anys enrere, les pintades de “fora negres” a prop de casa seva o els problemes amb què es topava la seva pell, els primers anys, quan volia llogar un pis. “Em sento un ciutadà de ple dret, però no puc oblidar que això no és així per tothom, perquè el racisme i la desigualtat encara existeix”, afirma. Un racisme com el que pateixen la seva mateixa filla i el seu net, catalans de ple dret, pel sol fet de ser mulats. “Et sembla lògic que a una discoteca de Mataró no deixin entrar el meu net perquè és negre?”, es pregunta, ferit.

Compromís social i polític
És per lluitar contra discriminacions d’aquestes que l’any 1992 van ser fundador de l’associació Amics de l’Àfrica del Vallès Oriental –juntament amb la llibretera Rosa Viñallonga–, amb l’objectiu d’ajudar a la integració dels africans acabats d’arribar, amb la qual van impulsar classes d’alfabetització i altres iniciatives de suport.
En paral·lel ha mantingut viu el compromís polític contra la dictadura al seu país d’origen, com a dirigent del Partit del Progrés, la gran formació d’oposició a Obiang, que va liderar el seu germà Severo Moto, president del govern guineà a l’exili. Als anys noranta, Gabi Moto fins i tot va ser el ministre de la presidència d’aquell executiu a l’exili, establert a Madrid, que es preparava intensament per derrocar el dictador. Un intent frustrat que no va comptar amb el suport esperat d’Espanya. “Els espanyols són els principals còmplices de la dictadura d’Obiang”, assegura, decebut amb l’actitud dels països europeus “que no tenen cap interès d’implantar-hi la democràcia sinó només obrir-hi nous mercats”. En aquest sentit, sosté que “els colons blancs continuen movent els fils dels negocis a totes les ex-colònies”.
Avui, ni Severo ni Gabi Moto poden entrar a Guinea Equatorial i els seus altres familiars s’amaguen d’un cognom perseguit pel règim. Als 73 anys, i jubilat des del 2015, ara gaudeix de Granollers i rodalies amb llargues caminades diàries, tret dels dimecres, que se’l deixa “per a assumptes propis”. És pessimista davant de la possibilitat que un dia pugui tornar a la Guinea natal, però no abandona el somni. “Les arrels són en la infància i enyoro les olors i moltes sensacions”, diu, tot preguntant-se: “Si el meu pare compartia els antílops que caçava amb els veïns, per què jo no puc compartir-hi la paga de la meva jubilació”, es demana.