La família d’Isabel Sarrà i Carbonell (Sabadell, 1935) es va exiliar a Xile l’any 1939, quan ella tenia només tres anys. Era filla d’Emília Carbonell i Espau i de Salvador Sarrà i Serravinyals, regidor de Cultura de Sabadell entre el 1933 i el 1939. Aquesta tardor, la Isabel ha passat uns dies a la ciutat natal, entre altres activitats per acabar de fer donació de l’arxiu personal del pare a l’Arxiu Històric de Sabadell. En total, hi haurà dipositat vuit-centes cartes que Sarrà i Serravinyals s’havia escrit amb unes cent vuitanta persones, a més de salconduits, impresos... i un fragment de la flassada amb què en Salvador procurava abrigar-se al camp de concentració d’Argelers durant l’hivern gèlid del 1939.
“El pare era molt metòdic i tenia l’arxiu perfectament ordenat. Em sap molt greu desprendre-me’n, però sé que és el millor que puc fer, perquè no he tingut descendència i estic convençuda que aquí estarà molt ben custodiat”, assegura la Isabel. De fet, està molt agraïda per l’atenció que li han dispensat els treballadors del museu i de l’arxiu municipals: “M’han atès amb una professionalitat, una amabilitat i una delicadesa exquisides! Fins i tot m’han programat una visita a cinc espais de Sabadell relacionats amb el pare!”, fa. I afegeix: “Ell va conservar el tracte amb altres catalans per carta, es preocupava molt pels amics”. L’epistolari mostra la relació que Sarrà va mantenir amb Conrad Crespí –supervivent dels camps de Mauthausen i Dachau–, Fidela Renom –primera regidora de l’Ajuntament de Sabadell–, l’inventor i industrial Ferran Casablancas o el filòsof Josep Ferrater Mora, però també amb Josep Carner, Pau Casals, Pere Català Roca, J. V. Foix, Joan Fuster...

Resseguint l’exili de l’any 1939
Tanmateix, hi ha un altre motiu pel qual la Isabel ha vingut ara a Catalunya. Es tracta d’un viatge que han fet pel setembre del 2023 reproduint la ruta de l’exili que l’any 1939 van seguir el Salvador, l’Emília i els quatre fills. “Vam llogar una furgoneta on anàvem quatre nebots, les seves parelles i jo; nou persones! Vam recórrer 2.900 quilòmetres en quatre dies, de Sabadell fins a La Rochelle, passant per Prada de Conflent, Tolosa de Llenguadoc, Orleans... Van ser unes deu hores de cotxe diàries”, explica la Isabel. Tot va començar perquè prèviament ella havia escrit unes memòries de la vida del pare i de l’exili a fi que les llegissin els nebots, per la qual cosa les va escriure en castellà, per assegurar-se que efectivament les llegirien (“però m’hauria sigut més fàcil redactar-les en català”, confessa). Això i el setantè aniversari d’un nebot que viu a Sant Cugat va propiciar aquest intens viatge; “vaig rememorar molts moments i fins i tot vaig fer de guia”, comenta.
La Isabel, que parla en català amb una fluïdesa insòlita, no ha tingut mai la nacionalitat xilena, sinó que ha conservat únicament la que ens correspon com a catalans del Principat. “És a Catalunya on tinc el cor, perquè a casa van mantenir sempre els valors d’aquí; són els que ens van ensenyar els nostres pares i amb els quals vivíem”. “Els meus germans Claudi, Arnau i Salvador, i jo mateixa, vam entrar a l’escola xilena sense saber ni un borrall de castellà, encara que el vam aprendre de seguida, naturalment”, diu. De fet, confessa que sap ballar sardanes perquè en va aprendre al Centre Català. “L’estima per la sardana era llavors força intensa a Santiago i hi havia molta joventut que n’aprenia”, explica, malgrat que ara li faria molta vergonya ballar-ne, “per falta de pràctica”. Però el seu primer record vital és el del dia que van pujar al vaixell que els duria a l’exili, quan ella tenia tan sols tres anys.

Sabadell, a Xile
Un cop a Xile, passaven moltes tardes de dissabte amb la família de Josep Esteve i Aguiló, l’amic sabadellenc pel qual Sarrà va tornar a entrar al camp d’Argelers un cop se n’havia escapat...! Però hi havia altres sabadellencs que vivien a prop, com ara Joan Oliver i Francesc Trabal, “un grup que eren una mica orgullosos...”, insinua. També van conservar molta amistat amb Xavier Benguerel i es veien amb l’actriu Margarida Xirgu. “Tots els catalans vivíem en barris senzills i propers”, aclareix.
Un cop mort el pare, la Isabel va poder estudiar i treballar –que és el que hauria volgut fer de jove...–. Així, els últims 25 anys de vida laboral va fer feines diverses a la fàbrica Muebles Sur, creada per Cristian Aguadé i per Claudi Tarragó, la que va comercialitzar la cadira La Catalana, dissenyada per Germà Rodríguez Arias per a una casa de Pablo Neruda. Ara reconeix que li queden uns deures per fer: relatar la ruta que ha seguit el setembre del 2023 amb els nebots, perquè la puguin tenir present. Però dubta de si fer-ho en català –el que li surt del cor– o en castellà –l’idioma amb què més fàcilment ho llegirien els nebots–. Ara rai, que ja tradueixen les màquines...!

De Xile a Catalunya
Durant l’exili, ha visitat Catalunya en cinc ocasions. La primera, el 1965, just després de la mort del pare. El 1967 va venir a Barcelona a estudiar disseny. Però no havia tornat des del 1978. Aquesta darrera visita ha sigut molt productiva; els temps han canviat i, gràcies a l’interès actual per la memòria històrica, diferents mitjans l’han entrevistada. A més, ha pogut gaudir d’estones amb la família del nebot Claudi i ha conegut una cosina segona, Rosa M. Prat Serravinyals. “No havia estat mai tan a prop d’un Serravinyals, el segon cognom del pare!; tens els ulls blaus i t’assembles molt a l’àvia!”, afirma tota emocionada. Activa i curiosa, no s’ha deixat perdre Romeu i Julieta –l’obra amb què s’ha estrenat la temporada d’òpera a Catalunya–, ben agombolada per dues cosines, Anna M. i Muntsa Carbonell. “Aquesta és potser l’última vegada que visito Sabadell, que continua sent la meva ciutat”, apunta. Els seus pares haurien pagat el que fos per poder tornar, però ella aclareix: “Jo ara no podria viure aquí, perquè tinc la vida feta a Xile...”. Paradoxes de la vida; històries de l’exili.