Quan l’any 1892 Antoni Bori i Fontestà va publicar el llibre El trobador català, segur que no s’esperava que Assumpció Gràcia Maresma, nascuda ara fa exactament cent anys, ens rebés a casa seva recitant amb perfecció meticulosa allò de “Xauxa és el país més gran, i bonic per excel·lència, allà es neda en l’opulència, i de pobres no n’hi han...” El poema ‘Terra de xauxa’ és, per a ella, com una mena de penyora del moment gairebé mític en què les paraules van començar a resseguir tota la seva vida. “Sempre m’ha agradat llegir i els llibres m’han acompanyat molt”, diu.
Nascuda a Sant Andreu de Palomar l’any 1923, l’Assumpció va aficionar-se a la lectura a l’escola Balmes del barri on la mestra “tocava el piano i ens feia recitar poesia”. Allò li va agradar molt perquè abans, fins que va fer la comunió, havia anat a una escola de monges on “només ens feien cosir calces!”, explica, sorneguera. De fils i teixits ja en tenia prou a casa: el Guillermo, el seu pare –que havia vingut de Saragossa–, era sastre i la seva mare, la Laura, treballava a Companyia anònima filatures Fabra i Coats –empresa resultant de la fusió, l’any 1903, de la històrica empresa dels germans Ferran i Romà Fabra i Puig i l'escocesa J&P Coats– i “cobrava igual que un home”, diu amb satisfacció.
A Sant Andreu mateix hi va passar la Guerra Civil i els anys de penúries que va comportar. “Recordo que, durant la guer­ra, van fer una barricada just davant de casa: jo la veia perquè, tot i que els veïns estaven ben amagats, nosaltres teniem la porta oberta de bat a bat...”, rememora amb fermesa. Recorda que durant tota la guer­ra, ella anava amunt i avall buscant menjar, decidida i valenta com era. Aquesta valentia li venia de l’àvia Maria “que una vegada va trobar un lladre que s’havia amagat a casa i li va clavar quatre bufetades”, diu rient. D’aquell temps, però, i de la precarietat de l’alimentació també en té un mal record: les guixes, que es menjaven massa constantment per compensar la falta d’altres provisions la van aixafar i va patir una paràlisi muscular, associada al consum d’aquest llegum i que va esdevenir una malatia comú en aquells moments de precarietat. Gairebé epidèmica. Més tard, l’àvia Maria, que es cuidava de la casa i que comprava les mongetes a Santa Coloma a sacs per tot l’any, les hi va fer avorrir al pare de l’Assumpció, que deia “a duro, haurien d’anar les mongetes, que així no en compraria tantes!”, i s’enriola.
Aviat, ella també es va posar a treballar a la fàbrica Fabra i Coats i, com sol passar, es va enamorar i es va casar. Amb en Marcelino, “el Lino, li deia jo”, diu.

De Sant Andreu de Palomar a Palau-solità i Plegamans
“El Lino es volia casar el dia de la Mare de Déu de la Mercè, però no va poder ser”, explica, i es van casar uns dies més tard. I ben aviat, van arribar els fills. Primer, el Jordi a qui, com que ella treballava, el cuidava una senyora que es deia Tereseta. Va ser quan va venir la segona filla, la Laura, que ja va deixar l’empresa i va començar a cosir a casa mateix pel petit negoci que va muntar amb el seu marit. “Cosíem camises, calçotets i treballàvem molt però, quan podíem, també anàvem al cinema i a ballar, que ens agradava molt”, explica. Eren una parella balladora que feia goig.
Tot aquest lliscar per la vida es va entrebancar quan, a mitjans dels anys seixenta, van haver de deixar la casa de Sant Andreu. La immobiliària que va comprar totes aquelles cases els va comminar a marxar i ells, que ja coneixien Palau-solità i Plegamans, van haver canviar l’ambient bigarrat urbà per un de nou, rural i tranquil. “Com que alguns diumenges ja veníem a la Pineda, aquí a Palau-solità i Plegamans, ja ho coneixíem i ens agradava”, rememora. Fet i fet, les sortides dominicals a la Pineda amb el biscúter i tota la família, van portar a assentar-s’hi, tot i que també coneixien prou Riells del Fai de les estades estivals a una pallissa de la Madella. “Oh, a Riells del Fai hi havia molta aigua i s’hi estava molt bé!”, recorda. Així, l’any 1967 van venir a viure a Palau-solità i Plegamans.
“Quan vam venir a viure Palau-solità era un lloc molt tranquil i vam començar a treballar per la casa Jané, que feia cotxets per a la canalla”, recorda l’Assumpció. La família, amb el Jordi i alguns treballadors del poble, tallaven les peces dels cotxets, de plàstic, i cada dia transportaven la feina a la casa Jané, a Barcelona. Així doncs, el Marcelino Farró i l’Assumpció Gràcia van ser de les primeres famílies que, vingudes de Barcelona, es van establir a Palau-solità i Plegamans, al barri del Castell. “Ja hi havia els Clavé, que van ser els primers, però que només venien els caps de setmana”, diu l’Assumpció, sempre atenta. “Eren descendents d’en Clavé, el dels cors”, puntualitza.
Quan van arribar, no hi havia llum elèctric i van haver de fer mans i mànigues per poder escalfar la casa que, tot i ser petita, acollia el pare, la mare, els fills, l’àvia i un cosí de l’Assumpció. I tots “ens vam sentir ben acceptats per la gent”, tot i que el canvi, com sempre passa, costava. L’Assumpció, amb la proverbial discreció que sempre ha tingut, quan anava a comprar a la Tenda Nova escoltava amb atenció, i sense posar-hi mai cullerada, totes les facècies que li explicaven sense massa prevencions perquè “com que era de fora...” I tota aquesta confiança que desprenia la família va fer que els dipositessin les claus de tot el veïnat del barri perquè, com que eren els únics que hi vivien tot l’any, quan calia fer alguna reparació o el que fos, citaven els operaris a casa seva.
L’any 1994 se li va morir el Lino. “Em va demanar que li pugés les ulleres i quan hi vaig arribar, ja era mort”, diu, compungida. I tot i que els fills ja no vivien amb ella, a casa seva sempre hi hagut espai per nets i per qui ha calgut. “No sé què ho fa, però sempre m’han explicat moltes coses”, diu. Potser pel seu caràcter ferm i discret. Potser que, com diu Antoni Bori i Fontestà a ‘Terra de xauxa’: “Tothom troba el que demana; i per contentà a qui es vol, cada dia surt el sol”.