“Estàvem tan acostumades a la vida en silenci que a Puiggraciós, al començament, no sabíem ni parlar tot dinant”. Així, i tot rient, s’explica Maria Teresa Solà, que el 7 de setembre de 1973 –ara ha fet cinquanta anys– va ser una de les sis monges benedictines que es van establir al santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós. Originàries de diversos punts dels Països Catalans, procedien del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona i hi arribaven volent fer d’aquell lloc sagrat a un extrem dels Cingles del Bertí, llavors deshabitat, un espai de culte permanent, basant-se en l’acollida i la pregària inspirades per la regla de Sant Benet.
Hi van arribar la vigília de la festa de la Mare de Déu de Puiggraciós, acompanyades de les altres seixanta monges del monestir mare de Barcelona, portades per un intrèpid autocar que va endinsar-se com va poder pel camí costerut i tan poc fressat en aquells temps que hi duia. Tota una gesta, com la primera missa que hi van celebrar, en un ambient gairebé de catacumbes. Aquell dia, ja s’hi van quedar les sis que l’abadessa Clara Palomares havia elegit entre les que s’hi havien ofert voluntàries. Puiggraciós seria casa seva per a un temps de durada incerta, que en el cas de la germana Rosa Julibert –que va morir el 25 de juny passat, als noranta anys– va arribar a ser de quaranta-sis anys. Ella va ser la més longeva a la comunitat vallesana, de la qual va ser priora més de quaranta anys, i va ser un referent per a molta gent que anava al santuari. “La Rosa recordava que els monestirs han d’estar arrelats als pobles per donar fruits i també deia que si les monges eren acollidores és perquè la gent els n’havia ensenyat”, indica Roser Caminal que, juntament amb Maria Teresa Botey, són les dues germanes que actualment viuen al santuari.
Construït a principis del segle xviii i obert al culte el 1711, el santuari va ser cremat i destruït durant la Guerra del 1936. L’any 1957 va ser restaurat –sota la direcció de l’arquitecte Lluís Bonet, deixeble d’Antoni Gaudí–, fet que va reactivar-hi els aplecs dels pobles del voltant: Figaró, la Garriga, Bigues i Riells...

Experiència contemplativa
Durant els anys seixanta va estar guardat pels masovers de la masia propera de Can Sous, que hi van regentar un petit restaurant fins a primers dels setanta, quan va quedar en desús. L’interès dels capellans de la zona, que van proposar a les benedictines de crear-hi una petita comunitat, les hi va acabar portant, després que ho decidissin per votació, reunides en Capítol, i que ho acceptés el cardenal arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany.
Ramon Buxarrais, llavors rector de Sant Esteve de Granollers, va ser qui va suggerir-ho, mentre que Joan Vallicrosa, rector de Llerona, i Joan Bellavista, liturgista ametllatà, van ser els encarregats de plantejar-los-ho.
Després d’haver refusat pocs anys abans de fundar una comunitat benedictina a l’Amèrica llatina, la resposta de les monges no va ser immediata. “Vam estar-ho discernint un temps llarg”, recorda Montserrat Mercadé, que va ser la primera priora de Puiggraciós i que amb noranta-nou anys és la més veterana de la comunitat de Sant Pere de les Puel·les. Per prendre la decisió van “resar-hi molt” i durant mesos van estar “cantant un cop a la setmana els goigs de la mare de Déu de Puiggraciós davant del Santíssim”, com recorda Maria Teresa Batallé, llavors la més jove de les monges que es van establir a Puiggraciós i que s’hi estaria quaranta anys. El compromís inicial amb el bisbat va ser per tres anys però la proposta va arrelar fins al punt que hi han superat les cinc dècades, al llarg de les quals hi han passat disset religioses.

Un canvi de vida
Si en començar-hi l’estada amb prou feines sabien parlar tot dinant és perquè al monestir de Barcelona dinaven escoltant lectura, mentre que a Puiggraciós van parlar durant l’àpat “per sentir-se més acompanyades”, de la mateixa manera que van canviar l’hàbit negre per un de gris clar, “menys rigorós”, per a “una millor adequació al lloc i al contacte amb la gent”, tal com diu Maria Teresa Batallé.
Tot plegat responia a l’intent “de fer unes comunitats més petites i obertes i de vida més senzilla”, explica Catalina Terrats, d’acord amb els aires d’obertura a l’església catòlica propiciats pel Concili Vaticà II, impulsat pel Papa Joan XXIII i culminat l’any 1965. Un temps d’obertura que va coincidir amb el tardo-franquisme, en què sectors de l’església catalana van marcar camins d’oposició a la dictadura. El compromís catalanista i antifranquista era ben viu al monestir de Sant Pere de les Puel·les, que imprimia d’amagat publicacions clandestines a la seva impremta i que era vigilat per la policia franquista. Així havia passat l’any 1968 quan van acollir-hi la vetlla del fèretre de l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré, procedent de l’exili. Els grisos, armats, van encerclar el monestir muntats a cavall.

Acollides per la gent
Fer una fundació a Puiggraciós va suposar una alenada d’aire fresc per a una comunitat que feia poc que havia deixat enrere el règim de clausura obligatòria. “La gent va fer molt perquè ens quedéssim al santuari i de seguida ens vam sentir molt ben acollides”, explica Montserrat Mercader. “Havíem d’atendre molt les persones, amb una acollida molt oberta, com correspon a un santuari”, explica Maria Teresa Batallé, que sosté que “els aplecs van facilitar molt que ens coneguéssim”.
“Llavors, en ple postconcili, les parròquies eren molts més vives i implicades i a Puiggraciós hi pujava més gent i més jove”, constata Griselda Cos, que recorda que “en les vetlles de la Mare de Déu, Nadal i Pasqua hi havia l’església i el cor plens”. La Griselda recorda que “el santuari es va obrir molt al poble i les famílies hi venien molt a compartir el que vivien: si els havia nascut o se’ls havia mort algú”.
Fidels a la norma benedictina d’ora et labora han combinat la vida de pregària amb feines diverses per al seu sosteniment. Els primers anys van encapsar cintes de casset, muntar magnetòfons i altres aparells electrònics per a l’empresa Sony. Quan el contracte va ser interromput sense avís previ, van espavilar-se a trobar altres ocupacions com muntar icones, pintar estovalles i ornaments religiosos, transcriure música per ser impresa, cosir per a una empresa de roba infantil...

Hostatgeria
L’hostatgeria va ser un servei que de seguida van obrir per facilitar que, qui ho volgués, pogués passar uns dies amb elles, en un ambient de silenci i reflexió. I és a Puiggraciós, sent-hi hoste uns dies, on l’abadessa actual, Esperança Atarés, va descobrir la comunitat en la qual dos anys després ingressaria. “Vaig anar a Sant Pere de les Puel·les després d’haver conegut la comunitat a Puig­graciós”, explica l’abadessa, decidida que al santuari s’hi pugui mantenir la presència de monges “fins que es pugui”, sabedora de la “realitat fràgil” de la comunitat d’avui. I és que les dues úniques germanes que hi ha actualment a Puiggraciós –de les setze, majoritàriament d’edat avançada, que formen la comunitat de Sant Pere de les Puel·les– contrasten amb les seixanta-sis que eren cinquanta anys enrere.
“La vida monàstica està en un moment de crisi, però el que creiem i vivim ho fem esperançades i no angoixades, perquè està en mans de Déu”, diu l’abadessa, que sosté que a Puiggraciós “s’hi ha pogut fer una vida més simple que a Sant Pere, encara que avui la vida al monestir és més oberta, amb una fraternitat de laics que hi participa, viu i celebra amb la comunitat”.

Espiritualitat de Km 0
Des d’aquest punt encimbellat del Vallès, Roser Caminal i Maria Teresa Botey són les sentinelles del santuari “amb el desig d’oferir una espiritualitat de Km 0” a la gent de la comarca. En ocasió del cinquantenari, hi llueix una pancarta que és tota una divisa: ‘Cinquanta anys de vida i acollida amb els pobles de l’entorn’. I és que, segons elles, “Puiggraciós no són les monges, sinó les monges amb el poble, que és el que el fan possible i el que reivindiquem”, tal com diu la Roser, que precisa que “un santuari no és un monestir; és un lloc per anar-hi en determinats moments per adorar la Mare de Déu, per gaudir del lloc privilegiat o pel que sigui i Puiggraciós és un tresor a compartir i un lloc obert a creients i no creients, on tothom és acollit”. Paradoxalment, constata: “els hostes que participen més de les pregàries diuen que no són creients i els que sí que en són no hi venen tant”.
Això ho atribueix al fet que “hi ha una set espiritual de gent en recerca, encara que avui ser creient no sigui un fet social com ho era quan tothom anava a missa”. Semblantment, Maria Teresa Botey observa que “hi ha una edat –entre els 40 i els 50 anys– en què les persones es fan preguntes existencials i pel sentit de la vida” i en aquest sentit afirma que “Puiggraciós s’ofereix a qui no té lloc, però sí ganes de fer camí”.

El santuari, cap al futur
Les activitats al santuari s’impulsen amb l’anomenat Grup d’Enllaç, successor de l’antic Consell Pastoral, format per representants de pobles de l’arxiprestat. També hi ha altres grups de persones que hi organitzen activitats en quatre àmbits que han identificat com a prioritaris: espiritualitat, natura, cultura i país i solidaritat. El compromís amb el país i amb el món d’avui és present al santuari amb actes i pregàries com els que s’han fet pels presos polítics de l’1 d’octubre o la trobada festiva de les benedictines catalanes, el 19 d’octubre passat, en els cinquanta anys de la comunitat de Puiggraciós, que va esdevenir una pregària conjunta contra totes les guerres, arran del nou esclat bèl·lic entre Israel i Palestina.
“El projecte de present i futur del santuari és que juntament amb els laics es pugui oferir aquest espai privilegiat i que els pobles de la comarca l’utilitzin pel que considerin”, indica Roser Caminal, que sosté que volen que “Puiggraciós segueixi viu encara que un dia no hi hagi monges o que no hi siguin imprescindibles”. El seu desig és que “a Puiggraciós s’hi puguin afegir a viure altres persones, que no cal que siguin monges, sensibles a la set d’espiritualitat i d’acollida”, sintetitza.
“El ritme natural de la persona és caminar i per això pot contemplar, però avui l’anar tant de pressa ens ho impedeix”, reflexiona tota poètica Maria Teresa Botey, que conclou que “per això espais com Puiggraciós són tan necessaris en la societat”.