La Pepita Baró Oliveras, amb cent anys acabats de fer, esfilagarsa els seus records amb tota precisió. De batzegada, somriu i sense pensar-s’ho massa, engega: “M’havia agradat molt anar al col·legi i jo sempre deia que, a mi, també m’hagués agradat ser mestra com la tieta, però tot va anar del revés”.
La Pepita havia nascut el 21 d’octubre de 1916 a can Brunomestre, a Santa Eulàlia de Ronçana i aquest lloc de neixement ja feia preveure alguna cosa sobre aquesta seva fal·lera. “La casa es deia així perquè l’home era el marit de la mestra, que era la padrina de meu pare i que, a més, tenia una altra germana mestra que s’estava a Bigues ”. Eren anys en què l’ofici de mestre començava a guanyar prestigi amb iniciatives com el Curs Internacional Montessori, celebrat a Barcelona del febrer al juny de 1916, dirigit per la mateixa doctora Montessori. Justament durant aquells anys la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya havien iniciat un desplegament de l’educació subratllant la importància de la instrucció per a nens i nenes. A Santa Eulàlia de Ronçana mateix, aquest interès general es va concretar amb la inau­guració de les escoles del poble, l’any 1915. Construïdes amb l’esforç de l’ajuntament encapçalat per Josep Riera i Camp, de can Puig de la Vall, el consistori les va encarregar al mestre d’obres Miquel Puigdomènech, justament de can Mestret!

A ca la Mestra, a Bigues
Entretant, la Pepita, que va tenir una colla de germans i germanes petits ­–el Pepet, la Lluïsa, el Joan, l’Anna, la Maria i l’Asunción– va canviar aviat de poble i va anar a viure a Bigues, a ca la tieta, que també era mestra. La qüestió és que la tieta ­–que n’era del seu pare– i el seu marit havien tingut un fill que se’ls va morir. Aquesta tragèdia, juntament amb el fet que la mare de la Pepita anés atabalada de feina i que aquella nena tan trempada els feia retornar la il·lusió va fer que anés a viure a ca la Mestra, a Bigues. “Jo comprenc ben bé que els anys que vaig estar a Bigues m’han servit molt. Perquè la tieta era una persona molt eixerida i tothom la volia molt”, diu, esmolant els ulls. S’hi va estar fins als dotze anys i, durant aquell temps va ser “la reina de la casa”. Aquí va ser on es va adonar que l’ofici d’ensenyar li agradava i també va descobrir que això dels estudis li feia profit.
“Als onze anys ja feia quebrados, i no n’hi havia cap que en fes!”, diu, fent notar el que havia de passar anys endavant quan a can Ferrer ella es va fer càrrec de tota la facturació del taller: els números, els feia anar amunt i avall, la mar de bé. A Bigues també va saber que la feina ben feta demanava atenció i traça. La seva tieta, la mestra, també ensenyava les nenes del poble a cosir i a brodar i sovint les labors no estaven ben enllestides. “La tieta em deia a mi que les desfés i les tornés a fer-les bé, i és que les seves mares havien pagat per fer aprendre les nenes a fer tachados o brodar unes lletres, i no se’n sortien”, diu riallera. Els tachados eren uns quadres on hi havia dibuixades làmines de Sant Josep o de la Puríssima i que les nenes havien d’omplir fent punt. Ella hi tenia traça. “Encara ara cuso, faig ganxet i faig anar els boixets per fer puntes”, explica. Al col·legi, a Bigues, tot i que era prou espavilada i treballadora, mai no va poder ser la primera de la classe perquè, com que era l’afillada de la mestra, la seva tieta no volia que ningú pensés que la tractava millor que a les altres. I quan la feia enfadar, la tieta li deia que anés a netejar el donpedro i després el tornés al lloc. “Això del donpedro un dia ho van preguntar al programa Saber y ganar i ningú va saber què era. I jo els deia, de casa estant: és la gibrelleta!”.

Projectes desfets
Passa, però, que sovint el que havia de ser es torça. I aquesta vida a Bigues, la seva vocació de mestra i els seus projectes es van esvair ben de cop. “Un dia la meva mare es va posar malalta i vaig haver de tornar. Tenia dotze anys”, explica. Així, la Pepita va tornar i es va haver de fer càrrec de la casa i dels germans i germanes. No hi eren tots: un dia que havia anat a rentar roba amb la mare a un rentador de prop de casa seva, l’Asunción –que tenia dos anys– va anar amb elles i, quan li van etzibar que tornés cap a casa, que allà no hi podia ser, la nena va anar-se’n fent el ronso. Després, a l’hora de dinar, no la trobaven: havia tornat al rentador i havia caigut a l’aigua. Es va ofegar.
Pocs anys després, a la guerra, van matar el seu pare. “El meu pare portava la llet amb el camió cap a Barcelona i, per enveja, algú es va cuidar de denunciar-lo amb malícia i el van matar”. En aquest temps tan fosc van ser prou espavilats per, amb el seu germà Pepet –que tot just tenia setze anys–, colgar el motor del camió a sota els ponedors de les gallines i quan van venir a requisar-lo, no van trobar res. “Les monedes les vam amagar en un pot i vaig posar-lo a dalt de la teulada. Amb aquells cèntims que ens donaven per la ració només podíem comprar a Santa Eulàlia i en canvi amb els que vaig guardar, quan es va acabar la guerra, sort en vam tenir per poder anar a comprar menjar”, explica.
Passades amb penes i treballs les esgarrinxades de la guerra, la Pepita es va casar amb el Miquel Barbany i va anar com a jove a can Ferrer on, a més del seu marit, hi vivien els pares d’ell i els seus cinc germans. “Sort que sempre m’ha agradat treballar”, diu. A can Ferrer hi havia molta feina i, a més de portar el bestiar i fer menjar per a tothom, feia les factures del taller i, fins i tot, “un dia amb el Sagalés vaig anar a Barcelona a buscar un joc de boixes que pesaven prou”. Mare de quatre fills, a la Pepita també se li va morir una cinquena filla a qui havia posat Asunción, com la seva germana ofegada al rentador.
Li ha agradat molt llegir i viatjar. I sí: ha llegit molt i ha viatjat per tot arreu. No ha pogut fer de mestra, això no.