Plomeros des de 1846

La paraula "plomero" fa referència a una unitat de mesura de l'aigua, que era diferent segons el municipi. Quina era la seva funcionalitat? Com eren? Eren torres d'una mica més d'un metre quadrat de planta i l'alçada normal estava entre els quatre i sis metres, però sempre superior a les cases a les quals subministrava l’aigua, per aprofitar la força de la gravetat. A dins, hi havia una canonada a través de la qual l'aigua arribava d'una manera constant. Aquí, al costat d'una plataforma, hi havia un recipient amb ranures de diverses dimensions que deixava passar el líquid a uns calaixos o bossetes més petites, des d'on sortien els tubs que duien l'aigua a les cases dels clients. La ranura variava en funció de la quantitat de plomes contractades. Molts cops, l'aigua que anava cap al client es podia tornar a repartir des d'una torre encara més petita, generant tot un circuit. L'us del totxo és una de les seves característiques, i la forma de minaret una altra. Era normal la decoració d'estil neoàrab. El primer es va aixecar el 1846, moment d'una primera embranzida industrial. La gran majoria de repartidors els signava com a arquitecte Joan Baptista Feu i Puig, per la qual cosa totes seguien uns mateixos patrons.
Un segon nom associat als plomeros és el de Melcior Vinyals, fonamentalment per la seva participació en l'ampliació del de la Clínica del Remei, el més excepcional de tots.
El 1966 els repartidors abastien encara seixanta-tres veïns de Terrassa. Val a dir que els clients contractaven una quantitat d'aigua a perpetuïtat. L'aigua era d'ells i dels seus successors. D'aquesta manera, l'empresa tenia una hipoteca vitalícia però aconseguia capitalitzar-se. Normalment es contractaven 250 litres diaris, o 500 si les famílies eren nombroses.
En un primer moment, l'aigua procedia de les mines i dels pous de captació, atès que l'arribada de les aigües del Llobregat es va retardar fins a la dècada dels anys quaranta del segle XX.

La torre d’aigua de de l'antiga Clínica del Remei.