Francesc Orella

Molt més que merlí, el peripatètic de Sant Cugat

David Ramon (text i fotografies)

L’escenari on passen les coses sol ser Barcelona. Els vallesans ho sabem, sovint ho patim, i cohabitem amb els avantatges i els inconvenients de ser a les bambolines del país. Però la gent de teatre sap prou bé que el més important és el que passa a l’ombra dels focus.
Francesc Orella, barceloní de naixement, viu a les cametes del país, a Valldoreix, entitat municipal descentralitzada de Sant Cugat del Vallès. Les carenes de la serra de Collserola són el punt estratègic per descansar i preparar-se per saltar a escena. O bé passejar, peripatêín, allò que feia Aristòtil mentre impartia lliçons als alumnes, els peripatètics. Orella és ara sota els focus: ja sigui a la palestra del teatre Goya, on representa la comèdia Art, o bé il·luminant les pantalles de casa com a protagonista del Merlí de TV3, el professor de filosofia del que ja prepara una tercera temporada.
“Ara farà 20 anys que estic instal·lat aquí a Valldoreix, però hi tinc vincles des de fa molt més. Aquesta és la casa d’estiueig de la família, que eren de l’eixample barceloní. El meu pare va fer-la quan jo tenia un any i hi he vingut tota la vida, des del 1958. Hi tinc molts records… El 1997 vaig fer reformes i m’hi vaig establir”. Valldoreix és un entorn tranquil: “S’ha mantingut tot amb cases baixes, amb arbres,... la qualitat de vida és molt elevada”. Ni després de les funcions nocturnes a Barcelona li fa mandra enfilar cap al Vallès: “M’hi he acostumat molt. Aquí s’hi dorm molt bé”.
Francesc Orella és ara el Marc de la comèdia Art, de Yasmina Reza, un escèptic que acusa el seu amic Sergi –el sabadellenc Lluís Villanueva– de malgastar diners en una obra d’art “sense valor”. El valldoreixenc s’endinsa en un paper còmic que feia temps que no havia fet en teatre, sense menystenir Aire de família, Antaviana, La botiga dels horrors, etc. El gènere comèdia té l’injust estigma de la banalitat, però en aquest cas hi ha un subtext transcendent: “Bo i rient, Yasmina Reza ridiculitza tres homes burgesos per parlar de l’art contemporani, del valor de l’art,... però sobretot tracta l’amistat. I la gent s’acaba reconeixent amb els personatges i les relacions d’influències i poders entre amics. Surt molta merda i a estones és àcida”.
Al llarg de la carrera veiem Orella associat a personatges centrals, com Falstaf, Macbeth, L’enemic del poble, L’auca del senyor Esteve, el monòleg La Caiguda...: “Sobretot darrerament he fet més protagonistes, però això va com va. No m’obsessiona”. Amb prop de quaranta anys de trajectòria, sorprèn que Francesc Orella mai no hagi volgut seure a la cadira de director (excepte en un curtmetratge): “Has de ser conscient de per què serveixes i fins ara no m’hi he vist. No ho descarto, però ho has de saber fer”.
Un dels personatges que ha marcat Orella és el Jean Baptiste Clamence de La caiguda, dirigida per Carles Alfaro: “Tant per ell com per mi, va ser un muntatge molt especial. Particularment, el personatge de Jean Baptiste Clamence va significar un aprenentage important: un salt qualitatiu com a actor. El text d’Albert Camus em va arribar a l’estómac, i treballar amb el Carles va ser extraordinari. És el Fabià Puigserver de València. De fet, ja hem fet sis coses plegats”. Ho tornarem a veure? “Sovint ho comentem, i no ho descarto”. I cinema? Orella reconeix que té pendent fer un personatge més central per al cinema: “No he tingut encara l’oportunitat de fer una bona pel·lícula, no cal que sigui una gran producció ni el personatge principal, però que tingui ganxo. És el que volem tots els actors”.

“M’assemblo al Merlí”
El valldoreixenc, però, pot dir que no li ha faltat mai feina en 40 anys: “He tingut molta sort. Les etapes d’atur han estat curtes. Aquesta professió és molt injusta i cruel. Hi ha gent bona que treballa poc, i els perquès són molt diversos i inexplicables.” Sense anar més lluny, el Merlí és fruit de les dèries de la fortuna. Inicialment Orella tenia l’encàrrec de fer el paper de director de l’institut (ara, Pau Durà), mentre que el protagonista era per a Lluís Homar. Aquest ho va descartar i Orella era l’altra opció: “He de dir que quan vaig llegir els guions vaig veure que jo m’acostava molt al Merlí”.
A la televisió hi ha poc temps per treballar el personatge, i per això sol passar que els productors trien actors amb tarannà proper als personatges. I de fet Merlí també evoluciona: del mascle Alfa de la primera temporada veiem com “a la segona li passen coses que provocaran que es posi a prova en altres aspectes que no es van veure tant a l’inici”.
Et consideres un seductor? “És possible que ho hagi estat una mica durant uns anys. De més jove potser és més important ser atractiu, tant per les dones com per la feina. Però no ha estat amb una voluntat explícita. No em considero especialment un seductor, ni m’hi dedico.”
Els propers passos del peripatetikós (passeig) professional de Francesc Orella consisteixen en anar allargant l’estada d’Art al Goya i després començarà la gira pels escenaris catalans. Entremig, el rodatge de la tercera temporada de Merlí li ocuparà tres mesos. A mig termini “hi ha coses, però tot està poc lligat i no puc dir res”. El que sí que veurem en poc temps són estrenes de pel·lícules ja rodades com La millor opció, i dos thrillers: Contratiempo d’Oriol Paolo –codirector amb Manuel Huerga de la sèrie Nit i Dia– i El guardián invisible, que és l’adaptació de la primera novel·la de la trilogia de la Dolores Redondo.
Francesc Orella ha manifestat en alguna ocasió que li agradaria fer un Ricard III, però de moment ni ho busca i no ho creu oportú: “Aviat l’estrenarà el Lluís Homar i haurem de deixar un temps”, bromeja. L’actor té bones amistats al món del teatre, però de la mateixa manera que s’allunya de la capital, també procura distanciar-se’n: “És una feina molt absorvent i endogàmica que et porta a fer molts amics o col·legues, i en tinc, però també és bo cuidar les amistats de fora”.
Francesc Orella

Francesc Orella a casa seva, a Valldoreix.

Gent jove. Una de les experiències del Merlí ha estat el contacte amb el jovent, els protagonistes de la sèrie: “Ha estat un descobriment conèixer aquests joves. Són disciplinats, intuïtius, ràpids mentalment, i molt disposats a aprendre. Uns quants ja treballen en teatre. En Carlos Cuevas (Pol), Albert Baró (Joan), l’Elisabet Casanovas (Tània) o el Pau Poch (Ivan) ja tenien experiència anterior. L’Adrien Grössen (Marc) debuta, però ha crescut molt a la sèrie. El David Solans (Bruno), és actor i ja havia sortit a Hijo de Caín, però li interessa més posar-se darrere de la càmera. A la Laia Manzanares (Oksana) també li auguro carrera i Júlia Creus (Mònica) també està fent coses. La Candela Antón (Berta) té altres inquietuds, com el Marcos Frank que és músic i ha tret un disc”. Amb el Pau Poch, de qui diu que té molta vocació, Francesc Orella va coincidir al telefilm Les veus del Pamano. El personatge del Valentí Targa, és un dels que també estima especialment : “Aquests personatges malparits, m’han agradat sempre. Els de ficció. A més, vàrem rodar al Pallars, que és d’on ve el meu pare i hi tinc família. És de les coses que més he disfrutat en televisió. La novel·la de Jaume Cabré ja és extraordinària, i la direcció de Lluís Maria Güell va estar molt bé.”

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara