Rius del temps, altres ribes
Rieres, rius, gorgs i, en general, els usos de l’aigua que contenen ens informen del tipus de vida que es duia a terme al seu entorn
Francesc Roma
(text)
Al principi, Déu va crear el cel i la terra, i la llum, i va fer tot d’altres coses fins que el setè dia va descansar. Llavors ve tot allò del paradís i de l’expulsió, i comencen els mals de panxa i avortaments per castigar la dona. La pèrfida de la serp és condemnada a arrossegar-se ran de terra i, temps més tard, Déu s’emprenya un altre cop i decideix castigar tots els humans excepte Noè i la seva família. I ja sabeu que el càstig és una gran inundació, un diluvi: el diluvi universal.
I diu la llegenda que antigament el Vallès havia estat un gran estany que sobreeixia per la banda de Sant Cugat. Però un dia un pastor va agafar el seu bastó i va obrir un rec entre el turó de Montcada i la serralada de Marina. Les aigües del llac varen anar a parar al mar i la terra s’anà dessecant progressivament fins que el darrer punt d’assecar-se va ser Gallecs.
Així ho va recollir Joan Amades d’una publicació sabadellenca dels anys vint del segle passat. Avui dia, tot i els esforços, ben poca cosa en queda, de tot plegat. I és que ja fa molts segles que els humans hem tingut una mena d’aversió històrica als espais humits, que ens hem imaginat com ciutats mortes, llocs de càstig o cataus de tota mena d’éssers sobrenaturals. Tampoc el mar no es va escapar d’aquesta tendència, però va arribar un moment que es va posar de moda i els primers turistes el varen començar a reivindicar, en nom de la salut. La mateixa salut en nom de la qual encara se seguirien dessecant espais humits, com el llac que hi havia a Santa Maria de l’Estany, dessecat amb una impressionant galeria subterrània i convertit en camps de conreu.
En comparació amb els mars i les platges, els espais d’aiguamolls varen haver d’esperar encara algunes dècades més perquè algunes veus demanessin la seva rehabilitació. De fet, segurament devia ser amb els primers signes de vida de la moderna ecologia. Fins llavors no havien estat altra cosa que aigües mortes, producte de la confusió divina en el moment inicial, que no va ser capaç de separar correctament les aigües i les terres.
El paganisme –o potser millor, alguns predicadors que pretenien eradicar-lo– va situar bona part de les coses dolentes o potencialment dolentes en aquells espais humits, sobretot si els semblaven insondables. I ja sabem que la distància entre el bé i el mal acostuma a ser tan prima que no sempre és clar que la maldat sigui dolenta i la bondat, el que se li suposa que ha de ser.
Espais de mitologia
El Vallès és una placa tectònica enfonsada, diu una mitologia moderna que avui dia ningú s’atreveix a qüestionar. Als seus rodals han quedat alguns torrents i rieres que mandrosament o esveradament es precipiten cap a la plana, i que, de tant en tant, s’engolfen en forats profunds que semblen no tenir fons. Són els gorgs negres, espais on apareixen els Pokemon de la nostra mitologia, aquella que no necessita cap telèfon per ser revelada.
Al gorg Negre de Gualba es deia que apareixien terribles i diabòliques visions, com ara bruixes i bruixots que hi anaven per dansar i ballar, i adorar el dimoni. Si s’hi llençava algun objecte amb forma de creu, les aigües començaven a bullir i expulsaven de nou aquell objecte beneït. Però també es deia que l’amo de can Prat s’hi havia trobat una encantada, de la qual es va enamorar i va aconseguir casar-s’hi amb la condició que mai no li retrauria el fet que fos una dona d’aigua. Com us podeu suposar, un dia es barallen, ell li diu “dona d’aigua” i ella desapareix per sempre més. Però segur que no devia ser del tot mala mare , perquè a les nits tornava per cuidar els seus fills, que diu que eren preciosos.
A Vallderrós (Riells del Fai) va passar una cosa semblant: un dia que el marit és fora, una bruixa fa esclatar una tempesta, i davant del perill de perdre-ho tot, la dona d’aigua fa segar abans d’hora. Quan torna l’home, es discuteixen i li diu els mots que tenia prohibits.
Normalment, aquesta mena de llegendes acaben sempre parlant de coses més materials, com en el cas de Gualba, on es diu que les llàgrimes que queien dels ulls de l’encantada quan anava a visitar els seus fills es tornaven perles. I és que les encantades feien –o podien fer– ric. Això quan no eren directament bruixes, a les quals s’exorcitzava, com és en aquest cas, que encara avui està flanquejat per sengles creus de ferro. Tot plegat, coses del dimoni en una cultura bipolar com havia estat la nostra.
Els usos de l’aigua
Històricament l’aigua havia estat un element públic, que tothom podia utilitzar, però amb el feudalisme, els senyors i les senyores feudals se la varen fer seva. I, potser per gelosia, la corona va provar de fer el mateix. De manera que on hi ha aigua, hi ha vida, sobretot per als qui se la consideren seva.
Fins al segle xix, els diversos usos de les aigües depenien de la voluntat dels propietaris eminents del terreny, o sigui, dels senyors feudals, que acostumaven a establir-les a canvi d’alguna contrapartida en forma de cens. En alguns casos, això va quedar com una mena d’acte simbòlic en què el cens va esdevenir una tassa d’aigua: una tassa d’aigua cada any a canvi de poder conrear un hort o de poder explotar un molí. Una tassa d’aigua enverinada per les relacions socials de tipus feudal, que no només eren econòmiques, sinó també simbòliques.
Desarticulat tot l’entramat jurídic de l’antic règim –que pràcticament va durar deu segles– l’aigua passaria a ser propietat de l’amo o la mestressa de la terra on aquella nasqués o entrés, però no del jornaler que hi deixés l’esquenada, tal com recollien els costums que va publicar la Mancomunitat de Catalunya l’any 1921, que deien que “qui conra terra d’altri no es fa seva l’aigua”.
Aquesta aigua era emprada amb diferents finalitats fent ús indistintament de les seves propietats físiques i químiques, i aprofitant qualsevol dels tres estats en què es pot presentar.
Un cop al terra, l’aigua circula buscant el màxim pendent, fet que vol dir que a vegades s’endinsaven a l’escorça de la terra. El cas més espectacular que es troba al Vallès és el probable curs subterrani de les aigües de la riera d’Avencó (entre Tagamanent i Aiguafreda) que van a brollar a la riera del Tenes, en terme de Bigues, tal com suggereixen el company Ferran Cardona i altres col·laboradors seus. Aquí la imaginació popular ha bastit una de les llegendes més interessants de la comarca.
Les aigües han estat aprofitades, des de temps immemorials, per als camps, les bèsties i les persones. El primer ús que ens ve al cap segurament sigui el regatge, que ja era ben establert abans de l’edat mitjana i segurament de l’ocupació romana. Aquests recs, que tenim documentats abans de l’any 1000, permetien regar horts, canemars o llinars, espais agraris que permetien l’alimentació i el vestit de les persones de l’època. Ja l’any 915 es té una referència a la villa Linares, actualment Llinars del Vallès, com va documentar Jaume Vilaginés. I al darrer quart del segle xix encara es va escriure que el conreu del cànem era un dels més importants del pla del Vallès, on es recollia un cànem famós a tota Europa.
El cànem i el lli necessitaven importants quantitats d’aigua, sobretot en els passos anteriors al procés de filat, quan havien de ser amarats, o sigui, submergits en aigua que era recollida en basses o estanyada amb petites rescloses dins del llit dels torrents. Aquest procés donava lloc a importants problemes de salut mediambiental, que es varen intentar solucionar amarant el cànem en aigües corrents, fet que seguia produint la mort dels peixos de la zona.
Alguns dels usos agraris de l’aigua exigien la construcció d’infraestructures que podien arribar a ser força sofisticades i que malauradament avui dia s’estan perdent per la desídia o el desconeixement. És el cas de les mines, dels recs i aqüeductes que permetien captar i conduir l’aigua fins al lloc on havia de ser utilitzada. Altres usos industrials de l’aigua passarien per la indústria de l’adobat de les pells, en adoberies però també en granoteres, edificis amb sostre i teulada que sembla que no eren el mateix que les adoberies.
La indústria de la llana també feia servir aigua per rentar la matèria primera en un procés que rebia el nom de purgat, que en alguns casos sembla que ha donat nom a indrets com el salt del Purgatori de Centelles. En un dels primers números de Vallesos ja vaig parlar del rentador de llana del Roquer, a Castellterçol.
Fer safareig
Evidentment, l’aigua també es feia servir per rentar i per rentar-se, això darrer més aviat poc, per si de cas. En canvi el rentat de la roba en safaretjos es va convertir en un dels primers mecanismes de conformació de l’opinió pública (“fer safareig”) i en un dels símbols de l’opressió femenina. I tot per la facilitat de concentrar l’aigua en un únic punt o per la dificultat de conduir l’aigua a cada casa.
El procés de producció de peces de llana, com mantes o flassades, acabava també en els nocs o molins drapers, on les peces de roba eren batanades durant hores en una mescla d’aigua i orina, que més endavant se substituiria per lleixius i sabons. Si originàriament aquest procés es duia a terme trepitjant les peces de roba amb els peus, a partir del segle xii es comencen a fer servir els batans hidràulics, una mena de molins de roda vertical que han desaparegut totalment excepte dels documents dels arxius històrics.
El món dels molins
El món dels molins és apassionant, perquè aquestes infraestructures són un dels llocs on més clarament es veu com els nostres avantpassats se les varen empescar per solucionar diversos problemes que tenien plantejats. Si comencem parlant de molins fariners, diguem que el model que ha arribat pràcticament fins als nostres dies es va configurar a partir del segle xii, i que segurament els molins anteriors eren força diferents (per exemple, no tenien bassa).
A partir d’una resclosa, un rec i una bassa (aquesta darrera no sempre present) les aigües eren domesticades i dutes a uns petits edificis on s’aprofitaven per moldre grans, però també per altres funcions. Ja hem parlat del batanat de robes, però també es varen fer servir per moldre diversos productes per a l’ús d’altres indústries com ara la calç, el guix, el roldor, etc. Altres models varen permetre la producció de pólvora, sobretot a partir del segle xvii, o l’esmolat de les eines de tall. A Caldes de Montbui, per exemple, aquests darrers els tenim documentats a partir de 1735, però segur que eren molt anteriors. L’any 1863, encara hi quedaven tres molins esmoladors que aprofitaven les aigües del rec Monar.
Mecànicament, el mateix sistema, tot i que molt més gran i reforçat, permetia posar en marxa les fargues, un dels exemplars primerencs de les quals hauria estat a Cardedeu, a principis del segle xii. Aquesta farga, però, no podia correspondre al model de l’anomenada farga catalana, perquè no devia disposar de les trompes que la caracteritzen. Les trompes de la farga són interessants perquè aconseguien que, produint un salt d’aigua, es produís un corrent d’aire continu que era insuflat al forn, de manera que augmentava la temperatura del mener que s’estigués treballant.
La mort de tots aquests molins es va produir des de dins dels mateixos molins: la utilització d’algun d’aquests espais per a la producció d’electricitat va comportar la pèrdua de competitivitat dels primers recursos. Amb l’electricitat s’acabaria l’era de l’aigua i els humans es convertiríem en amos i posseïdors de la natura, com deia Descartes i ja havia insinuat la Bíblia. Les aigües del Pirineu mourien les farineres vallesanes i tantes altres coses, allargarien els dies il·luminant les nits i matarien les pors i les encantades que havien fet somiar i aterrit els nostres avantpassats.
Carpeta Tornar al riu
