“Les coves s’omplien de llum quan hi naixia una nova vida”
La llevadora sabadellenca Francesca Solas va atendre parts a les coves del Ripoll
Francesca Solas va exercir de llevadora a Sabadell durant més de quaranta anys. És impossible fer el recompte de criatures que van arribar al món ajudades per la seva mà experta. Nascuda a la ciutat el 1935, va atendre el seu primer part amb només 18 anys, acabada de sortir de l’escola de llevadores de l’Hospital Clínic, i ben aviat es va iniciar professionalment fent substitucions i treballant majoritàriament en el que aleshores a Sabadell es coneixia com a barriades. L’avisaven sovint perquè anés a atendre les parteres que vivien a les coves del Ripoll. Aleshores el més normal era parir a casa i no en un hospital o clínica.
En el seu recull de records titulat Cinc pessetes (inèdit), Solas dedica força espai a explicar les seves vivències com a llevadora a les coves, una experiència que la va marcar i que recorda amb molta intensitat. “Les coves estaven distribuïdes de forma tan desordenada i eren tan iguals que no t’adonaves si passaves per un mateix lloc vàries vegades. Normalment intuïes que ja havies arribat al lloc correcte perquè al voltant s’hi concentrava un grup de gent que, imagino, venien a donar un cop de mà”, relata a Cinc pessetes. Les dures condicions de vida de les persones que hi habitaven contrastaven amb la calidesa i generositat amb què Solas era rebuda. “Eren gent amable, agraïda, solidària, es notava que apreciaven el que podies fer per a ells. En acabar el part, t’oferien galetes, alguna beguda calenta, potser dues, tres o cinc pessetes... El poc que tenien t’ho donaven”.
El primer part que va atendre a les coves no l’ha oblidat mai. “La primera vegada que vaig entrar en una cova vaig haver de fer un esforç per adaptar la vista a aquella foscor només trencada per la llum de carbur”, recorda. “Era un espai petit, amb la cuina, el llitet de la canalla, un braser per escalfar-se una mica a l’hivern... Sobre el llit de la partera havien posat la poca roba que tenien (jaquetes, jerseis, abrics) per fer una mica de gruix i “para empapar” (com deien ells). Al damunt jo els deia que em calia un llençol blanc net. Parien al llit on dormien, esclar”. Era tan jove quan va atendre el seu primer part a les coves que la partera, quan la va veure, de sobte va començar a cridar “¡Dios mío, nos han mandado a una nena!”. Solas creu que, efectivament, el pentinat de cua de cavall i serrell tampoc no ajudava a fer-la semblar més gran dels 18 anys que tenia, però que, lluny de sentir-se condicionada pel comentari, es va col·locar els guants esterilitzats i es va disposar a fer arribar la criatura amb tota seguretat. “És indescriptible el que vaig sentir, venint de fora i essent una desconeguda per a ells, vaig passar a convertir-me després en algú molt proper”. Aquelles coves fosques, on les condicions de vida no podien ser més miserables, “s’omplien de llum quan veien néixer una nova vida”.
La seva tasca la cobria la Seguretat Social i no s’acabava el dia del part, sinó que la llevadora havia de fer el seguiment del puerperi, és a dir, tenir cura de la partera (revisar els punts de l’episiotomia que els havia practicat) i també curar el llombrígol del nadó fins que queia. Solas anava, doncs, a les coves cada dia després del part per veure com seguien mare i nadó. “Els deia que em tinguessin a punt un pot amb aigua bullida per poder rentar la partera, després arreglava el melic de la criatura. Si era una primípara hi havia d’anar uns set o vuit dies, però si la dona ja havia parit altres vegades, amb quatre o cinc dies n’hi havia prou”.
Solas recorda que eren els marits de les parteres els qui l’anaven a buscar a casa –vivia a la plaça de Barcelona– quan semblava que començava el part i que, un cop acabat tot, l’acompanyaven de tornada. De vegades tot anava molt ràpid, “però també hi va haver parts en què passaven moltes hores esperant una dilatació que no arribava mai. Alguns parts han estat més complicats que altres, però de tots n’he après alguna cosa, tant humanament com professional”. De vegades podia tornar a casa amb taxi, d’altres ho feia asseguda al quadre d’una bicicleta, amb el feliç pare del nadó o algun altre parent com a conductor.
No tot va ser fàcil, de vegades hi havia parts que es complicaven i aleshores calia sortir corrents cap a l’hospital. “Una vegada em vaig trobar que el fetus venia de cara. Un part de cara no saps mai com pot acabar... Vaig dir que havíem d’anar corrents a la Clínica de la Santa Fe. De parts en què el fetus ve de peus també n’he viscut. En algun moment m’havia trobat que arribava a atendre la partera i veia que sortia un peu. Aleshores havia de posar la mà dins i maniobrar per mirar de treure l’altre peu”, explica Solas.
Des de 1953 i fins més enllà de 1962 Solas va atendre molts parts a les coves del Ripoll, a banda dels que feia en altres zones de la ciutat. Quan les famílies que vivien a les coves van ser reallotjades en pisos de Can Puiggener, la Plana del Pintor, Torre-romeu, Ca n’Oriac..., ella va continuar sent la seva llevadora. S’havia trenat una relació de confiança. Per a Solas, la feina de llevadora ha estat totalment vocacional i s’hi ha entregat amb passió. Ho descriu així: “Ajudar a néixer una criatura és una situació emocional molt intensa, un part és la cosa més maca del món. Has de tenir molta empatia, has de saber tractar les dones amb molt d’afecte i comprensió. He gaudit moltíssim amb la meva feina”.
Una imatge actual de Francesca Solas. Foto: Anna Cabeza.
Carpeta Tornar al riu
