Obligats a contaminar-se per no perdre la feina

Les primeres queixes per contaminació provocada per la fàbrica de la Uralita van tenir lloc el 1911, poc després d’instal·lada la factoria a Cerdanyola, quan els veïns de la zona de Can Tiana van detectar que les aigües residuals de Manufacturas Roviralta embrutaven el torrent de la Beguda. Davant la manca absoluta d’una normativa que guiés la solució del problema, l’Ajuntament de l’època va concedir “obrir una rasa en el torrent … per donar pas a les aigües de la cloaca de la fàbrica de Roviralta”. I aquí pau, i després glòria! Poca cosa més que donar sortida a unes aigües brutes que, tot i aleshores es desconeixia el seu potencial contaminant, anaven farcides de fibres d’amiant.
Més endavant, a mitjan anys cinquanta, es van produir queixes per la brutícia i les pudors a l’estiu de les aigües del riu Sec, contaminades per les aigües residuals de laUralita. Òbviament, aquesta situació era possible perquè en l'Espanya franquista no hi va haver cap norma reguladora de les activitats molestes, insalubres i perilloses fins el 1961. Aquestes queixes van continuar fins fa poc més d’una dècada.
Ramon Rodríguez, gerent de Vallès Manteniments (empresa que, entre altres, té una secció dedicada al desamiantatge), assegura que “a Uralita molts dels treballadors sabien més o menys el que passava”, i dóna la pauta per saber perquè callaven: “necessitaven els diners i no es podien permetre perdre el lloc de treball”. La seva diagnosi coincideix, bàsicament, amb les declaracions del pneumòleg Josep Tarrés en una entrevista concedida poc després de publicar-se l’estudi que va coordinar sobre els afectats per l’amiant al Vallès, on desvela la vessant social d’aquesta història de pa per avui i gana per demà. “Era habitual”, explica, “que 10 o 12 persones d’una mateixa família treballessin a la fàbrica, i quan una emmalaltia i denunciava que era per culpa de l’empresa, els altres nou ... li deien: ‘no fotis, tu, que ens deixaràs sense pa a tots els altres per aquesta tonteria”, o “això que tens és pel tabac”. Resumint, “es tractava als malalts com si fossin desagraïts que atacaven a l’empresa que havia donat treball a tota la família”.
La situació que comenta Tarrés va començar a canviar conforme l’empresa va entrar en crisi i, sobretot, quan va tancar, el 1997. Amb tot, continuava existint “una mena de gratitud [a la Uralita] pels serveis que havia donat a la població”. Poc a poc es va anar construint un corpus legal que va permetre anar regulant la protecció dels treballadors exposats a l’amiant. Tot i així, l'Estat espanyol ha estat, sens dubte, un dels més permissius en l’ús de l’amiant, juntament amb Eslovàquia, Grècia, Portugal i Luxemburg.

La factoria, en ple funcionament. Foto: Fons MAC.