La mateixa etimologia del nom “Mollet” ens porta al terreny de l’aigua. Tant Joan Coromines, a l’Onomasticon Cataloniae –la gran obra de referència de la toponímia i l'antroponímia dels Països Catalans– com d’altres autors que han estudiat l’etimologia d'aquest i altres territoris amb el nom de Mollet coincideixen en el significat d’aquesta paraula, derivada del llatí mollis, que significa terra humida, blana i fèrtil.
En relació al “Mollet” vallesà, en una publicació del 2016, l'historiador Jaume Vilaginés apuntava que la localització primigènia d'aquest topònim hauria sorgit en l'indret on més endavant hi hauria la masia de Can Mollet, ara desapareguda dins el polígon industrial de Can Magre. Més endavant, el topònim es va associar a la parròquia de Sant Vicenç –abans coneguda amb la doble advocació de Sant Vicenç i Santa Leda– i després va esdevenir el referent de tot el municipi i també un cognom.

Sempre al redòs de l’aigua
El nucli històric de Mollet –l'antiga sagrera medieval– es desenvolupà a redòs de l'església parroquial, situada en una petita elevació, propera als punts d'aigua i les terres fèrtils però a recer de les inundacions. Can Mollet i totes les masies històriques seguien la mateixa pauta. A llevant de Can Mollet i la parròquia de Sant Vicenç –en direcció al Besòs i el Tenes– terres absolutament planes, fèrtils i amb aigua abundant; a ponent –en direcció a Gallecs– terrenys ondulats on l'aigua ja escasseja.
L'abundància d'aigua de la plana molletana rau en la seva situació geogràfica, per ocupar –conjuntament amb la Llagosta i Montcada– les cotes topogràfiques més baixes de la conca del Besòs, on conflueixen les aigües fluvials i també les subterrànies. Sense aquestes aportacions res seria com és. Els rius, torrent i rieres no només aporten aigua sinó, encara molt més important, terra i matèria orgànica que es transforma en fertilitat, gràcies a la dinàmica secular de les avingudes. Les aigües subterrànies són el gran reservori que va permetre l'auge de l'agricultura de regadiu a partir del segle xviii i una veritable revolució industrial a finals del xix i principis del xx.
Les terres de regadiu tindran dos grans protagonistes de qualitat excel·lent i reconeixement europeu: primer el cànem (de finals del s. xviii a principis del xx) i, més tard, les patates (dècades de 1920 i 30). L'expansió i l'èxit d'aquests conreus no hauria estat possible sense l'existència d’un extens sistema de mines i recs.

Mines i recs de l'antic Mollet agrícola
Cal sostreure’s de la influència de l’actual Mollet urbà, per retrobar el Mollet agrícola del segle xix i principis del xx. Un territori pla i fèrtil amb una important infraestructura hidràulica que permetia i garantia la prosperitat d'uns conreus amb un gran requeriment hídric. La plana molletana estava solcada per una extensa xarxa de mines i recs. Cal aclarir que, en el territori, ambdues paraules s'utilitzaven i s’utilitzen molt sovint com a sinònims, amb un clar predomini d’ús de la paraula “mina”. Així s’anomena mina a molts trams que estrictament no ho són.
Les mines –enteses com a unitats hidràuliques– tenien un recorregut molt important –que en la majoria de casos ultrapassava el municipi– i estaven interconnectades entre si, que manera que formaven una gran xarxa d'abast baixvallesà, amb procedència o continuïtat cap als pobles veïns (Parets, Montmeló i la Llagosta). L'origen de les captacions era sempre a partir de les aigües subàlvies del Besòs, el Tenes i, fins i tot, el Congost. Les captacions no es feien directament de les aigües superficials d'aquests rius sinó a través de galeries subterrànies, situades sota la llera, que captaven les aigües dels al·luvions. D’aquesta manera es garantia la màxima productivitat, fins i tot en períodes d’estiatge, quan en superfície pot no circular aigua. La captació subàlvia també millora la qualitat de l’aigua, atès que els al·luvions actuen de filtre. Per cotes topogràfiques, l’aigua sempre viatjava de NE a SW, és a dir paral·lela i en el mateix sentit que les aigües del Besòs. En força casos, les mines, després de recórrer tot Mollet, continuaven i regaven les terres de la Llagosta, on fins i tot arriben a ultrapassar la riera de Caldes.
La xarxa de mines i recs es complementava amb multitud de basses –amb funcions d’emmagatzematge i regulació– i pous, que contribuïen a alimentar el sistema en èpoques d’estiatge. Moltes d’aquestes basses eren canemeres, tenim documentades les de Can Cruz, Can Mulà, Can Flequer, Can Pujol, Can Magre i Can Magarola. Tot sembla indicar que hi ha una estreta relació, funcional i cronològica, entre el conreu i la manipulació del cànem i la xarxa de mines i recs. Aquestes i altres evidències documentals de caire cronològic permeten apuntar, com a molt probable, que la majoria de mines i recs es van construir o ampliar durant el segle xviii o principis del xix, sense descartar que algunes tinguin el seu origen en època medieval.
En contraposició, la productivitat de les mines de Gallecs era molt inferior, per això aquest territori mai va poder disposar d’unes terres de regadiu comparables a les de Mollet.