Quaranta anys de la vaga de Sabadell de 1976
La confluència de lluites veïnals en la primera protesta política general a la ciutat va fer caure l'alcalde franquista José Burrull i guanyar els primers drets
Teresa Mira
, Montse Mateu
, Josep Alavedra
(text)
, Arxiu Històric de Sabadell (fotografies)
Fa quaranta anys Sabadell va quedar en silenci. Va ser la primera vaga general política de la Transició després de trenta-vuit anys de dictadura. Durant gairebé una setmana, del 23 al 27 de febrer, la ciutat va quedar paralitzada i hi van aflorar els conflictes ofegats pel règim franquista: falsificació de dades sobre l’extensió de la meningitis; conflictivitat laboral a moltes empreses; pressió a les entitats i associacions; persecució de professorat; molta infància sense escolaritzar; problemes sanitaris greus als barris nous i amb segregació social; manca d’infraestructures i de subministraments bàsics. Van ser actuacions populars il·legals, ja que la participació política i els drets a reunió i a la llibertat d’expressió estaven prohibits. A base de protestes, la gent posava en risc la seguretat, ja que la dura intervenció policial hi estava assegurada.
El 13 de febrer una nova manifestació a favor de l’ensenyament públic havia acabat amb ferits i detinguts. Al cap d’una setmana es convocava una altra manifestació en protesta per l’actuació policial que encara va ser més dura i va ocasionar ferits i detinguts, entre els quals treballadors i representants obrers i veïnals. Unitat Hermètica es va declarar en vaga i el moviment es va estendre a d’altres empreses de la ciutat. El dilluns 23 moltes empreses i comerços dels barris amb més mobilització veïnal i obrera van tancar portes i el dia 24 s’hi van unir els treballadors i comerciants del centre de la ciutat i dels transports públics.
Legalitat contra legitimitat
El governants eren polítics que negaven la política: eren comissaris del règim franquista agonitzant, una classe política molt desprestigiada, amb corrupcions de tot ordre i abusos de poder també a escala local. Des de la constitució de l’Assemblea Democràtica de Sabadell el 27 d’octubre de 1974, les diferents entitats que fins llavors havien anat fent discussions separades van aconseguir una síntesi que va aglutinar totes les lluites. Trenta-quatre entitats exigien democràcia, drets humans, amnistia general, entre les quals Òmnium Cultural.
L’alcalde José Burrull Bonastre, que ho era des de 1965, no atenia els seus conciutadans i el dia de fi d’any de 1975, situat en les tesis de la legalitat franquista, era incapaç de llegir les noves premisses com allò que havia de marcar el futur. La seva ciutat era la segona ciutat de tot Catalunya amb més manifestacions i moviments de protesta de tot Catalunya, just després de Barcelona, ja que entre 1975 i 1980 va registrar el 45% de les manifestacions de més de mil participants i rebia les més dures intervencions governatives.
L’alcalde va encarar la vaga amb una posició clarament desacreditada pel cúmul d’esdeveniments que van ser ignorats pel seu consistori, ja que el dia 18 de febrer es van començar a recollir massivament signatures per demanar la seva dimissió.Fins i tot el món empresarial va acabar considerant la vaga un tema polític. Burrull, desprestigiat per les protestes, intentava iniciar les negociacions per posar fi a la vaga. El 25 de febrer milers de treballadors van concentrar-se a la Rambla i allà mateix es va anunciar una gran reunió al Pavelló d’esports, on van arribar a reunir-s’hi entre 8.000 i 15.000 persones que van decidir que la vaga seria indefinida fins que els detinguts no tornessin a casa i fins que l’assemblea fos representativa de tota la població de la ciutat mentre no hi hagués un ajuntament escollit democràticament.
El dijous dia 26 diversos col·lectius de treballadors van dirigir-se cap a les pistes d’atletisme de Sant Oleguer i s'hi van concentrar més de 30.000 persones: l’assemblea no es dissoldria si els presoners no eren alliberats. Al final d’aquest mateix dia el governador civil de Barcelona, Sánchez Terán, va ordenar la llibertat dels detinguts. El mes següent l’alcalde Burrull abandonava el consistori, forçat pels esdeveniments. La legitimitat popular s'havia materialitzat en aquells grans actes col·lectius.
Guanyar el carrer
La ciutat va començar a ser doncs un ampli escenari públic i visible de moltes lluites compartides de l’antifranquisme. Els mateixos consistoris franquistes no podien obviar la situació de degradació: ni el parc Catalunya, ni el parc del Ripoll, ni els parcs del nord i del sud, ni l’eix Macià no existien. El que avui són parcs plens de colors eren erms que esperaven ser edificats, territoris de no-ciutat, espais que separaven els barris premeditadament: la gent arribada d’arreu de l’Estat espanyol i de la Catalunya rural era emplaçada en el millors dels casos en grans blocs plurifamiliars construïts en espais perifèrics allunyats del continu central, després de passar llargues temporades rellogats amb parents, en estades, en coves al riu o en cabanes.
En una publicació de 1962, l’alcalde Antonio Llonch constatava que l’any 1960 Sabadell ja tenia 105.951 habitants i escrivia: “Donde no hay Sabadell, pongamos Sabadell y encontraremos Sabadell”. Reconeixia així la necessitat de lluitar contra la incomunicació entre barris i el “raquitismo urbanístico”. El xoc col·lectiu mortal de les riuades del 1962 encara ressonava quan, emulant el seu predecessor, l’alcalde Burrull publicava l’any 1967 un nou opuscle per celebrar l'arribada als 150.000 habitants. Hi descrivia la demanda urgent d’habitatge i reconeixia “la anarquia suburbial urbana”, una crua realitat que les riuades van posar en evidència al món i a tota la ciutadania. La planificació urbanística i la lluita per espais i equipaments també van ser motiu de lluita i reivindicació davant d’un consistori desacreditat. El debat urbanístic estava servit amb les discussions del Pla General iniciades el 1974 en reunions clandestines propiciades per tècnics redactors i entitats veïnals al marge de les institucions. Aquelles iniciatives van vehicular revindicacions veïnals de més zones verdes o la materialització de les places amb les pròpies mans per tal que no fossin edificades, com ara la Plaça del Pi a Ca n’Oriach. Els llocs del conflicte eren els espais on la ciutat es construiria a si mateixa com un espai ciutadà.
Molts protagonistes
Cal esmentar les cròniques de dos testimonis d'excepció que van voler relatar amb molta precisió els esdeveniments que es vivien i que finalment van ser publicades: les de Dionísio Giménez Plaza i de Xavier Vinader. Dues visions, la de l’home que se sentia pertànyer a la classe obrera en l’espai neuràlgic de la vaga i la del periodista que tenia consciència de la importància i la globalitat dels esdeveniments. No es pot obviar l’important paper que hi va tenir el PSUC clandestí i com aquella “escola de polítics” aconseguiria connectar les diverses reivindicacions de Sabadell: les nacionals, urbanístiques, socials i econòmiques. Amb tot, el protagonisme del moviment va ser de moltes persones de totes les procedències de la ciutat.
Tota la ciutat va esdevenir protagonista per la lluita per la seva dignitat quan la vaga general va silenciar-la. Però sense l’esforç i l’activitat clandestina i de mobilitzacions sectorials i de les persones que van arriscar la seva seguretat i la seva vida, la vaga general no hauria estat possible, les detencions no s’haurien resolt i l'alcalde Burrull no hauria plegat el 26 de febrer. Per tots els barris es van afrontar, no només les seves lluites quotidianes, sinó la de tota la comunitat que aspirava a la “llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia”, reivindicats com a consigna compartida per tots els demòcrates, amb independència dels seus orígens, la seva llengua i la seva situació social, econòmica o cultural.
Amb la democràcia actual s'ha avançat molt en molts camps, però si no arriba a ser per l'activisme democràtic de les entitats socials, culturals i veïnals no hauria estat possible sortir de la fosca nit. Sabadell va ser capdavantera i un exemple de cohesió i de solidaritat entre ciutadans de sempre i persones nouvingudes. Alguns dirigents veïnals, sindicals, socials o culturals van accedir a la política en democràcia, un dels quals l’advocat laboralista Antoni Farrés. Seria el primer alcalde de Sabadell de la democràcia i fins al 1999. Amb tot, la gran majoria de protagonistes d'aquella lluita van ser persones anònimes a les quals cal reconèixer el seu esforç i l’esperança de sortir de la dictadura. Quaranta anys després cal posar en relleu que la democràcia és fràgil, que l’exigència ciutadana no pot adormir-se. La Vaga de Sabadell va ser transversal i pacífica. Venia de moments de gran conflicte i sobretot d’un anhel de democràcia, de dignitat i de llibertat.
Patrimoni Lluites populars
