Amiant, la mort blanca
El Vallès encapçala el rànquing d’afectats per patologies relacionades amb aquest mineral manipulat a la fàbrica de la Uralita de Cerdanyola
Agustí Jiménez
(text)
“¿En qué momento se jodió el Perú?”, es pregunta Zavalita, inoblidable protagonista de la monumental novel·la del Nobel Mario Vargas Llosa Conversación en La Catedral. De la mateixa manera, els residents en una àmplia àrea del Vallès, amb l’epicentre a Cerdanyola i Ripollet, es van poder interrogar un dia sobre el moment en què la fàbrica de fibrociment ubicada al primer d’aquests dos municipis vallesans limítrofes havia deixat de ser un element de progrés i prosperitat per esdevenir un rastre de desolació en forma de greus impactes sobre la salut de residents a les localitats afectades. Perquè aquest producte, avui ja obertament considerat cancerigen, pot provocar, en casos extrems, la mort. Una mort que s’ha acabat coneixent com “la mort blanca”, en al·lusió al color de les partícules d’amiant (una mena de pols blanca) en suspensió en l’aire.
A principis del segle xx, a l’empara dels principals països productors d’amiant a quatre continents, es van anar construint factories que elaboraven fibrociment, una barreja de ciment i amiant molt utilitzada en sectors industrials com ara la construcció, el tèxtil o la indústria automotriu, entre d’altres. Una d’aquestes, Uralita, es va instal·lar a Cerdanyola del Vallès l’any 1907 i va canviar, per sempre, la fesomia i els hàbits del poble, i, malauradament, a llarg termini, la salut de molts habitants d’aquesta vila vallesana i d’altres de la comarca. Així, de Sant Quirze a Santa Perpètua, de Sant Llorenç Savall a Cerdanyola i Ripollet, un degoteig d’afectats per Patologies Relacionades amb l'amiant (PRA) s’han anat comptabilitzant any rere any, segons un estudi epidemiològic fet a dotze localitats vallesanes per un grup de metges liderat pel pneumòleg cerdanyolenc Josep Tarrés. A dia d’avui aquest estudi constitueix la més completa font d’informació sobre les conseqüències que l’amiant ha produït a la salut dels habitants d’aquesta àrea. Les localitats estudiades són Badia, Barberà, Castellar, Cerdanyola, Palau-Solità i Plegamans, Polinyà, Ripollet, Sabadell, Sant Quirze, Sant Llorenç Savall, Santa Perpètua de Mogoda i Sentmenat. En algunes d’aquestes localitats no s’hi ha diagnosticat cap pacient de PRA.
Deia Woody Allen que alguns matrimonis acaben bé i d'altres duren tota la vida. La unió entre Uralita i Cerdanyola/Ripollet va ser llarga, molt llarga, i va acabar com el rosari de l’aurora. De fet, no ha acabat, només ha canviat d’escenari. La fàbrica va tancar definitivament l’any 1997, però representants legals de l’empresa i afectats per patologies relacionades amb l'amiant es continuen trobant als tribunals, amb sorts diverses.
Uralita, progrés i tragèdia
Com altres localitats vallesanes, Cerdanyola va entrar al segle xx com un poble dedicat a la pagesia, especialment al conreu de les vinyes. Tenia 928 habitants i una morfologia molt diferent de la que va començar a presentar les dècades immediatament posteriors: dos nuclis urbans clarament separats, el de Dalt i el de Baix, vertebrats per tres vies de comunicació: les carreteres de Barcelona a Terrassa i de Cerdanyola a Sant Cugat, i la línia ferroviària Barcelona-Manresa. La instal·lació d’una fàbrica de fibrociment i d’altres indústries a la vila va venir a trastocar, en bona mesura, aquest statu quo que s’havia mantingut al llarg de dècades.
Resulta innegable que la instal·lació a Cerdanyola de Manufacturas Roviralta (el primer nom de l’empresa que va acabar esdevenint Uralita S.A.) va ser percebuda d’acord amb la idea vuitcentista de progrés, en la cerca d’una perfectibilitat i un benestar cada cop majors. La factoria, construïda l’any 1907 al carrer de Sant Josep (el nom que rebia la carretera de Barcelona a Terrassa al seu pas per Cerdanyola) pels germans Josep Maria i Manuel Roviralta, va començar a créixer des del mateix moment de la seva implantació. Del 1911 al 1915 va anar afegint noves naus, que en la denominació interna de l’empresa eren conegudes com a “blocs”.
La dècada dels feliços vint, Manufacturas Roviralta va atraure molta mà d’obra que, procedent d’Almeria i Múrcia, s’havia establert a Cerdanyola i a d’altres localitats veïnes, i l’empresa va doblar la plantilla d’obrers –de 350 a 700– entre els anys 1925 i 1930. Els productes estrella de l’empresa eren, sens dubte, les plaques o planxes i els tubs de fibrociment, que, poc després i amb l’adquisició de nova maquinària, es van anar ampliant amb els dipòsits, jardineres i un ampli assortiment de peces especials.
Temps convulsos
La dècada esmentada i també la dels anys trenta van veure sorgir el moviment sindical a Catalunya. Força actives, les seccions locals d’UGT i la CNT van protagonitzar freqüents protestes i vagues. Amb les naus més modernes ja esteses al terme de Ripollet, la important empresa dels Roviralta va viure plenament l'embranzida sindical, encara que les vagues es van tancar amb acords. En aquesta època es van produir també fets remarcables com la incorporació a la fàbrica de noies pageses de Cerdanyola i Ripollet, el canvi de nom de l’empresa a Manufacturas Eternit (el 5 d’abril de 1933) i, durant la Guerra Civil, la col·lectivització de l’empresa per part de la CNT-FAI.
Finalitzada la contesa bèl·lica, va començar el que l’escriptor gallec Celso Emilio Ferreiro va definir com la “longa noite de pedra”. En aquest nou context, els germans Roviralta, malvistos pel règim franquista i acusats de maçons i col·laboradors amb la República, van veure’s empesos a malvendre l’empresa al financer Joan March. Així, doncs, canviava la propietat i l’estil empresarial: es passava del patró paternalista a un empresari més especulador. La fàbrica va continuar creixent les dècades dels quaranta als setanta (amb canvi de nom inclòs –es va anomenar Uralita, S. A a finals dels quaranta) i la construcció d’una fàbrica de teixits industrials el 1946. L’empresa va contribuir generosament a la remodelació de la zona on s’ubicava, inclosa l’ampliació del clavegueram, va rehabilitar espais d’esbarjo, com la font d’Adam i Eva –on es van construir uns arcs i un acabats per donar ombra- i va construir instal·lacions esportives per als treballadors, que incloïen camps de bàsquet i de futbol –els anys cinquanta l’empresa va tenir un equip inscrit a la Federació Catalana que, segons documents de l’època, jugava en un camp “de gespa”. Però les aigües industrials, blanquinoses per l’amiant que contenien, van contaminar el riu Sec, l’aigua del qual s’utilitzava per regar nombroses hortes.
Esclata l’asbestosi
A partir del 1977, amb la recuperació de la democràcia i dels partits polítics i sindicats, els treballadors afectats per malalties derivades de l’amiant –principalment, l’asbestosi- van començar a fer sentir les seves queixes, tot i els intents dels serveis mèdics de l’empresa –que el 1973 comptava 1.375 empleats– de deturar l’oficialització d’aquestes patologies. Poc a poc, però, la legislació va anar incorporant normatives que reconeixien el perill de l’exposició a l’amiant i el 31 de març de 1997 les darreres màquines de fabricació de fibrociment es van aturar definitivament a Cerdanyola. L’any 2000 el Banc Sabadell va adquirir els terrenys que ocupava Uralita, S.A. (més de 50.000 m2), que coincideixen aproximadament amb l’actual barri de La Farigola. Els malalts, però, continuen entre nosaltres i Grupo Uralita, que ha anat canviant de presidència i accionariat, és una multinacional que ha reorientat les seves àrees de negoci i opera a 35 països.
Carpeta La mort blanca
