Volta el món i torna al Born. Això és el que ha fet Miquel Torres, mític nedador del Club Natació Sabadell (CNS) als anys seixanta del segle passat que, després de viure a les Canàries i Madrid i d’exercir desenes de càrrecs diversos, ara bo i jubilat presideix el seu club de tota la vida.
Miquel Torres i Bernades, nascut el 24 de gener de 1946, va començar a nedar als 9 anys, quan els pares el van dur al Club juntament amb el seu germà Ton –campió d’Espanya de boxa– i la seva germana Maria Carme. El 10 de juny del 1956 el van fer soci del CNS, on va aprendre ràpidament la tècnica de l’esport dins l’aigua. A més, practicava la bicicleta de carretera, però l’entrenador ben aviat el va encaminar a entrenar només a la piscina: primer natació i, en acabar l’entrenament, waterpolo. I no es va equivocar. Al cap d’uns anys, Torres es va convertir en el primer nedador d'Espanya que guanyava una medalla europea: va ser el 1962 a Leipzig, on va quedar subcampió d’Europa de 1.500 m de crol individuals.

Esportista popular
Torres té un palmarès extraordinari, bàsicament aconseguit en la dècada del 1960. Va ser tres vegades olímpic (Roma 1960, Tòquio 1964 i Mèxic 1968), medalla d’or dels Jocs del Mediterrani el 1963, millor esportista espanyol 1962-1963 i un seguit de marques que el van convertir en l’esportista peninsular més conegut al costat del tennista Manolo Santana. Preguntat per la popularitat, defensa que en aquesta vida és molt important formar-se, conèixer i respectar. Els seus valors són els que envolten l’equip. “Un esportista sol no aconsegueix res. És la suma del treball col·lectiu el que assoleix èxits esportius. I això és el que fem al Club i ho defensem com un valor propi”, explica.
Afirma que quan un nedador s’està hores i hores seguides dins l’aigua només pensa en el present: la braçada, com ha de ser el viratge següent, com estén el braç, com passa l’aigua si té la mà a tants graus... Està, de fet, concentrat en tots els moviments que fa a cada moment per tal de millorar. “Això és el que converteix l’entrenament diari en una activitat que et manté viu i despert. I fent d’entrenador he vist que això és exactament el mateix que fan tots els bons esportistes: tenir un control constant del teu propi cos, braçada a braçada”, afegeix.

Olimpisme
Miquel Torres es va casar amb la també nedadora olímpica Maria Ballesté i va treballar al Club fins a la temporada 1969-1970, quan se’n va anar a la Unión Deportiva Canarias quatre anys i mig a fer d’entrenador. Va marxar perquè a Sabadell era de la casa, li deien Miquelet i ell volia professionalitzar-se. Més endavant es va traslladar a Madrid a fer de director tècnic esportiu de la selecció espanyola de natació. Més tard va tornar a Catalunya i fa ver de director esportiu del Club Natació Barcelona durant dos anys i del Montjuïc, dos anys més. El 1987 es va incorporar a l’equip que preparava els Jocs Olímpics de Barcelona, on va començar a dur a terme tasques de gestió. “Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser impecables a tots nivells. Vam ser els primers a arxivar i documentar exactament tot el que es feia. Encara ara ens vénen a veure responsables d’altres ciutats olímpiques perquè els expliquem com ho vam fer”, diu. A partir d’aquell moment, va ser director de la Fundació Barcelona Olímpica, on va posar en marxa el Museu Olímpic i de l’Esport que hi ha a Montjuïc. I va cultivar la gestió esportiva i cultural fins que es va jubilar.
El 2011 va sortir elegit president del Club Natació Sabadell. I li ha tocat organitzar la celebració dels cent anys del club. Està orgullós de com ha anat el centenari, perquè han organitzat molts actes i han convertit el tradicional sopar restrictiu de celebració en un acte obert i participatiu al Teatre La Faràndula. A parer seu, el futur del CNS és combinar els èxits d’alt nivell esportiu amb amb la pràctica de l’esport com a activitat de lleure. “La meva intenció és que hi hagi pau social, que lluitem tots pel mateix. Perquè avui som un club poliesportiu que té una oportunitat per créixer, si fem nostres aquests tres valors: esport, salut i ciutadania”, sentencia.

Afany de coneixement
Miquel Torres confessa que de petit pensava ser urbanista i advocat. És llicenciat en educació física, però encara ara es fixa molt en els aspectes relacionats amb el dret i l’urbanisme, com a simple afany de coneixement i amb sensibilitat. Tot i això, es considera satisfet de tot el que ha dut a terme durant la seva carrera esportiva i professional i no en canviaria res.