Sembla un miracle que als nostres rius hi torni a haver peixos, eh?
Sí, ho sembla, però no ho és. És el fruit d'una feina molt ben feta, basada en la tenacitat d'uns polítics i d'uns tècnics que hi van creure. Va caldre arribar a una entesa amb tots els municipis de la conca, visitats un per un, explicant on podríem arribar si anàvem junts. També calia tenir fe en la paraula dels tècnics en gestió ambiental –biòlegs, ecòlegs, geògrafs– que ens deien que si no defallíem, en quinze anys podríem veure peixos als rius, tal com ha estat. Ens ho deien experts tan destacats com Oriol de Bolós, Narcís Prat, Ramon Margalef o Salvador Llobet.

Vostè havia tingut botiga, un negoci de bugaderia, on també tenyien roba. Allà va agafar consciència de la necessitat de depurar les aigües?
No, no va ser per això, però és veritat que a la tintoreria havíem arribat a estar a 42 graus, amb aquelles planxes de vapor i una gran caldera de llenya que escalfava els tubs, que era tota una bomba, en unes condicions ambientals que avui afortunadament no es tolerarien.

Com va començar el seu interès, doncs?
En començar el mandat de regidora de Sanitat vaig demanar als tècnics que volia veure la depuradora de Granollers, situada prop de Palou. I va resultar que estava mig abandonada i que era del tot insuficient. Era per a un poble de 3.000 habitants, com la que tenia l'Ametlla del Vallès, però que no servia per a una ciutat de 45.000. A més, no hi havia reglament d'abocaments a Catalunya ni hi havia ordenances municipals que permetessin posar multes. Era espantós: un escorxador hi abocava la sang dels animals i les indústries no la feien servir, perquè veien que més amunt i més avall tothom embrutava.

I vàreu començar a activar el Consorci...
Va ser cosa d'uns quants ajuntaments, que vam engegar la comissió el 1981. A més de Granollers, s'hi van implicar a fons els de Santa Coloma de Gramanet, amb la tècnica Pilar Puig, i el de Parets del Vallès, amb la Rosa Martí com a alcaldessa, que va ser molt enèrgica. Les cantava clares i va seguir tots els ajuntaments fins a Balenyà per convèncer-los que s'hi havien de posar. A la segona reunió ja érem 13 municipis i quan vam constituir el Consorci érem 35. Els polítics s'hi havien de comprometre, però calia crear els instruments legals necessaris, amb el suport dels tècnics ambientals. Vam denunciar al Parlament Europeu el cas deplorable del riu Besòs i més tard vam amenaçar la Generalitat que si no complia amb el Pla de Sanejament, els ajuntaments no pagaríem el cànon d'aigües.

L'impuls del Consorci va venir de dones, eh?
Sí, mira... La Rosa Martí s'hi va abocar molt. I és que a Parets la situació del riu realment feia plorar. Una vegada, en una visita amb tècnics a peu de riu, va portar una peixera amb peixos vius, la va buidar i hi va posar aigua del riu. Els peixos van morir a l'acte. Allà podien veure ben clar com n'era de bona la nostra aigua!

Prova ben contundent. I vostè devia recordar el riu net, de quan era jove...
Sí, i tant. Els nois hi anaven molt a jugar i les noies no tant, però el passàvem amb passeres i l'aigua era ben neta. Com que llavors no hi havia fàbriques... Amb la industrialització dels anys seixanta es va anar a fent malbé i allò no podia ser.

Veure que la gent ara hi passeja i que és ple de fauna i flora...
És fantàstic, és com veure un somni fet realitat. Ara s'hi fa la ruta del colesterol i s'hi fa salut. I és bonic veure que ha arribat a ser possible perquè els alcaldes, regidors i tècnics hi van treballar molt i amb unitat. Perquè el medi ambient no té fronteres, ni muralles, ni portes on tancar-lo i tots som receptors del seus efectes i defectes.

Certament.
Això ens ho va ensenyar el catedràtic de botànica Oriol Margalef, que també ens deia que "calia insistir en l'educació dels pobles per frenar la marxa boja de la nostra societat cap a la ruïna de les riqueses naturals de què encara disposa".

I ara que cal fer, doncs?
Ara que la recuperació és un fet, cal continuar. S'haurien de formalitzar els Amics del riu, una organització de voluntaris per a la preservació -amb un centre unificat o potser per pobles- que vigilin i denunciïn atacs que el malmetin, perquè no pugui tornar a passar. Cal una nova empenta perquè la gent estimi el riu i se'n preocupi.