La vegetació de ribera, element cabdal del paisatge vallesà
El bosc de ribera més característic de la plana del Vallès és l’albereda, amb arbres molt alts i de sotabosc ric
Andreu Salvat Saladrigas
(text)
L’aigua és vida i a una terra mediterrània com el Vallès aquest fet encara resulta més evident. El poblament vegetal ho mostra amb claredat i prop dels rius les plantes creixen de forma exuberant. La vegetació de ribera, és a dir, aquella relacionada amb els espais fluvials, és un element cabdal del paisatge vallesà perquè constitueix boscos i arbredes de port elevat i disposats de forma longitudinal als fons de vall. També perquè està dominada per vegetals de fulla caduca, que ens permeten adonar-nos dels canvis d’estació, i perquè a l’estiu, quan la resta del territori esdevé ressec, manté la seva verdor.
Els rius són ecosistemes dinàmics que experimenten grans canvis en funció del règim de pluges i de la morfologia del terreny. Gràcies a aquesta variabilitat el nombre d’espècies de fauna i flora que els habiten és extraordinari. En aquest sentit, la diversitat de boscos de ribera del Vallès és molt elevada i comprèn bona part dels existents a tot Catalunya. L’aigua és el principal condicionant de la vegetació, no només per la seva disponibilitat, sinó també per la seva força en moments de revinguda. És important, però, no confondre els boscos autòctons amb les arbredes. Aquestes corresponen a plantacions d’espècies o varietats exòtiques de creixement ràpid com els plàtans, els pollancres híbrids o les acàcies.
Entre les formacions vegetals autòctones amb majors requeriments hídrics hi ha la verneda, que presenta un sotabosc fresc i ombrívol dominat per grans herbes com les cues de cavall o els penjolls, de llargues fulles encintades. Les vernedes més extenses del Vallès es troben al Montseny, tot i que també n’hi ha de notables a la Serralada Litoral, com és el cas de Fuirosos, Vallgorguina i Ardenya. Les salzedes també es fan a tocar de l’aigua i en les darreres dècades han colonitzat moltes lleres de la comarca, especialment les del riu Mogent. El salze blanc, inconfusible per les seves fulles lanceolades i platejades, en seria el principal protagonista. Els verns i salzes estan adaptats a les revingudes i rebroten amb gran facilitat. Aquesta dependència de l’aigua, però, fa que siguin molt vulnerables a la sequera. La vimetera és una espècie de salze plantada des de temps antiquíssims per obtenir-ne vímets per fer cistells.
En zones frescals de capçalera, on el curs d’aigua pot ser intermitent, predominen les avellanoses i gatelledes, amb un sotabosc espectacular poblat per grans falgueres. A més, a la vall del Congost excepcionalment hi ha freixenedes de freixe de fulla gran, un tipus de bosc propi dels fons de vall del Pirineu.
Alberedes i bosquines de ribera
El bosc de ribera més característic de la plana del Vallès seria l’albereda, amb arbres molt alts que creixen on la força de l’aigua en cas d’aiguat no és tan intensa. El sotabosc és molt ric, amb un gran nombre d’espècies d’arbustos, lianes i herbes. A més de l’àlber a l’estrat arbori hi poden haver pollancres, freixes de fulla petita i oms. Aquestes dues darreres espècies resisteixen episodis puntuals de sequera, i per això són les que poden sobreviure més lluny de la llera, tot constituint omedes o freixenedes. Quan es parla de les alberedes cal fer-ho en passat, atès que actualment resta menys d’un 1 per cent de la seva superfície original. Per aquest motiu, els petits rodals que hi ha escampats pel territori haurien de ser protegits íntegrament. Una de les alberedes més notables del Vallès es troba a la riera de Sant Ponç de Sant Fost de Campsentelles.
Finalment hi hauria les bosquines, formacions vegetals més humils però no per això menys interessants. Estan dominades per espècies ben adaptades a la força dels aiguats i també, de forma oposada, a la sequera estival. Això els permet colonitzar aquells indrets on no poden créixer arbres grans. És el cas de la sarga, el tamariu i l’aloc. La bosquina més extensa i singular del Vallès es troba a la Parellada, prop de Santa Agnès de Malanyanes. Malauradament no gaudeix de cap protecció legal ni urbanística.
El coneixement és el primer pas per poder preservar i millorar aquest patrimoni tan valuós, atès que no totes les espècies de ribera poden viure a tot arreu. A més de seu valor intrínsec, el bosc de ribera ofereix nombrosos serveis ecosistèmics a la societat, entre els que es poden destacar el fet que millora el comportament hidràulic del riu en cas d’avingudes i que intervé de forma activa en la depuració natural de l’aigua. Per la seva disposició allargassada als fons de vall també té una gran importància com a connector ecològic.
Quan menys és més
Prop dels rius no sempre hi ha una vegetació exuberant. Els codolars i sorrals són terrenys on el sòl no reté l’aigua, i a vegades només hi poden viure plantes que toleren la sequera com la ginesta o la farigola. No per això són menys interessants i, per exe?mple, poden ser hàbitats molt rics en orquídies!! Al Vallès els codolars i erms en bon estat de conservació són escassísims. Cal, per tant, conservar-los i evitar la temptació de voler-hi plantar arbres i arbustos. El codolar més extens i ben conservat és el de la riera de les Arenes a Matadepera. Malauradament, en ple segle xxi alguns codolars i erms fluvials de gran interès ecològic han estat alterats, com els que hi havia als marges del riu Congost al pla de can Terrers de la Garriga i al Falgar de Llerona.
Plantes enlloc de ciment
Mitjançant les seves arrels les plantes tenen un paper molt important en l’estabilització del terreny. Si les fem servir de forma adequada, tot aplicant una tècnica anomenada bioenginyeria, a molts indrets poden reemplaçar o minimitzar l’extensió dels murs de formigó o pedra d’escullera que hi ha als marges dels rius. Els avantatges ambientals i paisatgístics d’aquesta opció són enormes. A països europeus com Alemanya, Suïssa, França o Itàlia aquestes tècniques s’utilitzen de forma generalitzada però Catalunya es troba força endarrerida en aquest sentit. El Vallès és una excepció, amb projectes que són referents al sud d’Europa com el que es va desenvolupar en cinc quilòmetres del riu Tenes a Santa Eulàlia de Ronçana. Altres municipis on s’han efectuat treballs notables de bioenginyeria fluvial són Granollers, Sant Cugat, Sentmenat o la Garriga.
Els boscos de ribera resten protegits per la Directiva marc de l’aigua de la Unió Europea de 23 d’octubre de 2000, la qual estableix que els estats europeus estan obligats a garantir els bon estat ecològic dels rius i espais fluvials. Transcorreguts quinze anys d’ençà de la promulgació d’aquesta llei és un bon moment per fer balanç. S’han corregit molts impactes i s’han dut a terme un gran nombre de projectes de restauració. Gràcies a això es pot afirmar que l’evolució de la vegetació de ribera del Vallès ha estat positiva. Encara resta, però, molt camí per córrer. La qualitat de l’aigua ha millorat ostensiblement i el nombre d’abocaments de deixalles i runes ha disminuït molt, però a molts indrets els sòls fluvials estan contaminats per, entre d’altres, un excés de nutrients. Això fa que proliferin les ortigues, els cards i altres plantes amants del nitrogen que de forma natural serien molt menys abundants. La pressió urbanística i de les infraestructures es manté i amenaça amb deixar els rius convertits en un corredor estret, desconnectat des del punt de vista ecològic de la resta del medi natural. Els projectes per recuperar zones inundables i/o permeabilitzar murs i esculleres es poden comptar amb els dits d’una mà. Per això es pot afirmar que a molts trams tindrem rius amb lleres però sense riberes!
Hostes vingueren que de casa ens tragueren
Les mesures de restauració ambiental d’algunes grans obres públiques han estat paupèrrimes. Els casos més greus són el del tren d’alta velocitat, el del gasoducte d’Enagas i el de la canonada d’Aigües Ter-Llobregat. En molts projectes de millora ambiental enlloc de plantar espècies autòctones de procedència local adequades a cada emplaçament s’han plantat espècies i varietats exòtiques o de jardineria, cosa que suposa un nou impacte ambiental afegit. Altres impactes que avui en dia afecten la vegetació de ribera són una gestió forestal sovint abusiva i executada per treballadors sense formació ambiental, la sobreexplotació dels aqüífers, la proliferació d’horts en lleres i espais públics, etc. Un darrer aspecte negatiu és que els criteris de gestió dels marges fluvials i zones verdes adjacents son heterogenis i a vegades poc coherents. Manca una gestió global i coordinada a nivell de cada conca.
Hi ha catàstrofes ambientals que passen desapercebudes i una d’aquestes la tenim davant els nostres ulls. Com es pot qualificar, sinó, el fet que a molts trams dels rius de la plana del Vallès les espècies pròpies del país han estat reemplaçades per espècies exòtiques? La canya, l’acàcia, l’ailant, el negundo, el lledoner, l’om siberià, el lligabosc japonès, la nyàmera, el raïm de moro, la pampa, la budleia, la vinya verge, la cua de rata o Pennisetum, etc., és una llista interminable que cada any augmenta. Algunes han arribat fins al nostre país de forma accidental, però la majoria han arribat pel fet d’haver estat plantades de forma irresponsable prop dels rius. Tot i que fa molts anys que els científics alerten d’aquesta greu problemàtica, els governs han actuat amb indolència i han estat incapaços de limitar el comerç d’espècies exòtiques, i ni tants sols de crear un estat d’opinió majoritari que pugui resoldre aquesta situació. Els professionals de la jardineria també hi tenen una gran responsabilitat.
Un gran projecte col·lectiu
Els fets exposats anteriorment no ens haurien de fer caure en el pessimisme, sinó que haurien de ser un al·licient per seguir treballant encara més en la millora dels espais fluvials. A favor hi ha l’experiència acumulada en nombrosos projectes de millora ambiental i de l’ús públic desenvolupats per consorcis, ajuntaments i entitats. A més, a diferència de fa vint anys, la ciutadania gaudeix dels espais fluvials i els ha fet seus. L’empenta de la societat civil s’ha plasmat en nombroses iniciatives, entre les que destaquen el Projecte Rius, de l’associació Hàbitats, i el projecte Fes reviure el Ripoll, de l’entitat ecologista ADENC. Tot plegat suposa un gran capital humà que permet ser optimistes, especialment si es té en compte que la capacitat d’autorecuperació de la vegetació de ribera és enorme, si li deixem l’aigua, l’espai i el temps que necessita.
Carpeta Tornar al riu
