Els pous de glaç de can Gurri de Lliçà de Vall
L'antiga indústria del gel per a usos alimentaris i medicinals té exponents molt ben mantinguts al poble valltenenc
Julieta Sunyol
, Pilar Collado
(text)
, Ajuntament de Lliçà de Vall (fotografies)
Abans que Lliçà de Vall fos una destacada població industrial, la zona del seu pla era una rica zona agrària de camps de conreu. Al costat del riu Tenes s'hi desenvolupava una indústria singular: la de l’obtenció de glaç, a través de pous de gel, així com de producció de cànem, d’ús molt comú a l’època per fer cistells, cordes, sàrries.... La indústria del cànem també era molt útil per a les feines del glaç, ja que calien cordes i mantes per protegir el glaç durant el transport.
No se sap exactament quan es van construir els pous lliçanencs, però ja figuren en uns capítols matrimonials de 1689 fets entre Marc Pare i Antiga Gurri. La seva explotació es va desenvolupar al segle xviii, coincidint en una època d'expansió de la indústria del glaç, que al Vallès va prendre cos a les zones altes del Mogent, del Congost, del Tenes i de la riera de Caldes fins a la plana de Besòs, que abastava la demanda de gel barcelonina, però també n'arribava a Mallorca i fins i tot a Itàlia. Al Montseny i també en algun cas a Castellterçol, el producte emmagatzemat als pous de glaç era la neu.
L'ús principal del gel produït amb aquesta indústria era per conservar aliments (sobretot a les cases riques) i per fer begudes fredes (com l’aigua de neu, feta amb llimona i mel i llimonades) o per servir vi fred a les tabernes. El glaç de Lliçà de Vall era molt ben considerat sobretot per a usos terapèutics als hospitals de Barcelona, que l'empraven per tallar hemorràgies, com a antipirètic, per a mals de panxa, contusions, etc. Hi ha documentades al llarg del temps controvèrsies entre metges sobre si s’havia de fer servir o no el glaç com a remei.
La petita edat del glaç
Entre els segles xvi i xix es va produir el que s’anomena la Petita Edat del Glaç, un canvi climàtic a l’hemisferi nord que va fer que les temperatures globals baixessin uns graus i que el fred fos molt més intens. Aquesta circumstància va propiciar la creació dels pous lliçanencs a la riba del Tenes: el de can Coll –que està documentat, però no es pot visitar– i els de can Gurri o d’en Barrera. Per poder produir el glaç, l’aigua del riu es desviava mitjançant un rec fins a les basses que hi havia al bosc de can Gurri. Un cop plenes les basses d’entre uns vint i trenta centímetres de fondària es deixava glaçar l’aigua i llavors, amb l’ajuda d’uns motlles de fusta, es serrava i se’n feien pans de glaç, unes peces d’uns 70 centímetres d’ample per uns 120 de llarg. Aquesta era la feina que feien els picadors. I amb l’ajuda d’animals de tir, aquests pans es portaven fins als pous, en aquest cas els de can Gurri.
Per la seva proximitat a Barcelona i per la seva puresa, el glaç que es feia a Lliçà de Vall era molt apreciat a la ciutat, ja que era aigua directament agafada del riu i glaçada, a diferència del que s’obtenia amb neu premsada a les zones de muntanya.
Els empouadors guardaven els pans de glaç al pou, embolcallant-los amb boll o palla perquè no s’enganxessin entre ells. Unes estructures de fusta separaven grups de capes de pans de glaç. Un cop plens els pous, es tancaven el més hermèticament possible i no s’obrien fins a l’època de desempouar i carregar-los als carros que els traginers portarien fins a Barcelona segons els contractes entre el notari Barrera, arrendatari dels pous, i les persones que hi treballaven.
Aquests contractes estipulaven tot el que feia referència a l’activitat: la mida dels pans, els quilos de llenya que hi havia d’haver fora els pous per mantenir el foc per escalfar els treballadors, els sous, els preus del glaç, l’hostal on havien de parar els traginers, l’hora d’arribada a Barcelona i les penalitzacions per merma o retard, entre d'altres coses. Està documentat que en la dècada del 1770 al 1780 se'n treien unes 1.500 càrregues anuals.
Els dos pous de glaç de Can Gurri, un dels quals es va ensorrar, tenen una part soterrada, d’uns 10 metres de fons i uns 35 metres de perímetre, i una paret vista d’on arrenca la volta. Les portes estan situades a la paret. A la part més fonda del pou hi havia el desguàs per on marxava l’aigua del gel que es fonia i que també servia per fer la neteja anual del pou. Hi ha un petit passadís que els comunica per on feien passar un nen per comprovar l’estat del glaç a l’altre pou sense haver-lo d’obrir.
El fet que la porta estigui situada a la paret en lloc de ser finestres al sostre, diferencia aquest pou dels de la resta dels pous de la comarca. Això facilitava molt les feines d’empouar i desempouar el glaç.
Els pous de can Gurri es poden visitar el dia de la Festa del Glaç que es fa cada any, a la tardor, i també sol·licitant visites concertades, per a grups o individuals, a can Magarola, seu de la regidoria de Cultura (t. 938 445 380) ja que són el tècnic de cultura i les bibliotecàries els que s’encarreguen de fer les visites guiades.
Carpeta Tornar al riu
