De pont a pont. La riera del Tenes a Santa Eulàlia

No publiquem el romanço sencer, només un recull

Neixes, riera del Tenes,
que ets gairebé un rajolí,
a la font de ca l’Antoja,
més amunt de Castellcir.

Tu, tant si plou com si neva,
sempre vas rostos avall
saltes marges i rescloses,
per cingleres i algun fai.

Deixes Riells, deixes Bigues
i encara et queda il·lusió
quan entres a Santa Eulàlia
just pel pont de ca l’Unyó.(...)

Ets riera, femenina,
i ets el Tenes, masculí:
sempre has tingut dues cares
quan has passat per aquí.

A vegades vens pacífic,
tranquil, lluminós i clar,
però d’altres, quan t’esvalotes,
no hi ha qui et pugui aturar.

Tu ja saps que els rius són vida,
tant si són petits com grans:
tu aixoplugues i alimentes
arbres, bestioles i humans.

Als teus voltants proliferen
arbres i plantes, arreu,
i arbustos de tota mena:
només qui s’hi fixa els veu

Hi ha l’àlber i hi ha el pollancre,
l’om, el vern i el plataner,
també hi ha el saüc i el salze,
el gatell i el lledoner.

I encara el roure i l’alzina
i, està clar, també hi ha el pi
i l’acàcia o bé “escàcia”
que en diuen la gent d’aquí. (...)

Tant les bogues com els salzes
són d’un interès molt viu:
les arrels fan una xarxa
que fixen el llit del riu.

Hi ha unes aus que, a la riera,
veure-les no és gens estrany:
l’ànec i la polla d’aigua
són les que hi viuen tot l’any. (...)

De granotes i d’anguiles,
n’hi ha hagut sempre, a discreció,
com també de barbs i bagres
i ara n’hi ha d’importació.

Perquè algú hi ha tirat carpes
i també s’hi han fet molts crancs
però no són com els autòctons,
són més grossos que els d’abans (...)

Adéu, riera del Tenes,
segueix el teu camí en pau,
aquí al pont de Santa Justa
et diem adéu-siau.

Que tinguis un bon viatge
i que trobis el repòs
quan siguis a mar oberta
amb les aigües del Besòs