Com es veu la vida quan es torna a ser una ciutadana de carrer, després de 16 anys d'alcaldessa i 7 de consellera del Govern?
Si no t'has enfilat gaire, és més fàcil. El poeta Joan Brossa deia: "El pedestal són les sabates". I jo això he mirat de tenir-ho molt present; he mirat de no enfilar-me gaire i, malgrat tenir aquests càrrecs, seguir fent com sempre al meu veïnat i al meu entorn. No tinc la sensació d'haver hagut de fer gaires esforços per baixar del pedestal perquè havia procurat que el meu pedestal fossin les meves sabates.

De veritat que cada dia va i ve de Mollet a l'Hospital de Palamós?
Sí, sí, cada dia del Vallès al Baix Empordà, des del 18 de desembre de 2012, quan em vaig incorporar a la meva plaça de Palamós. Ara sóc adjunta a la direcció assistencial d'una organització que es diu Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, que té un hospital, diversos ambulatoris i àrees bàsiques de salut, dispensaris municipals, centres sòciosanitaris, unitats de convalescència, de pal·liatius... Una xarxa sanitària molt interessant.

I li cal fer aquesta quilometrada diària?
Vull fer-ho així, vull seguir vivint a Mollet, no vull viure en un altre lloc. Aquest és el meu lloc. Vaig voler tornar a Palamós perquè així exercia un dret laboral que tenia a una excedència per ocupació de càrrec públic. El meu retorn natural era a la meva plaça. Fins i tot vaig arribar a tenir algunes propostes que per raons ètiques i de coherència personal no vaig agafar. Em sembla que el natural i el que hauria de passar sempre és que la gent que ha ocupat un càrrec públic retorni al lloc d'on prové.

No és pas el més habitual. Ara, sense càrrec, deu veure les coses diferents...
Esclar! Per començar el que sents és un gran sentiment d'agraïment. Mentre he estat fora, en aquell hospital hi ha continuat treballant moltíssima gent i han millorat i progressat fent coses magnífiques, atenent milers de malalts, molts d'ells amb bons resultats. És cert que hi ha d'haver algú governant, manant, legislant, però també hi ha d'haver a les xarxes de serveis públics persones que executen aquesta feina quotidiana. I quan retornes al gran engranatge dels serveis públics tens una sensació d'agraïment per la sort que durant tot aquest temps hagin estat fent aquesta feina mentre d'altres intentàvem legislar, planificar, projectar futurs, que fonamentalment és al que m'he dedicat quan he ocupat càrrecs. Estic molt agraïda als meus companys per com m'han acollit i ensenyat les moltes coses que han arribat a canviar en la meva professió en aquests anys.

“Al Vallès, si no creixem demogràficament tenim la gran oportunitat de millorar allò que ja està fet."

Ara la veiem en la vida pública com a tertuliana, opinadora... Quina mena de ciutadana se sent?
Em sento com una ciutadana... amb experiència! (riu) No vaig a tot arreu on em conviden, però algunes vegades, sí, perquè continuo tenint opinió. I encara que sigui des de posicions molt secundàries, al marge, vull continuar donant la meva opinió. Els ciutadans hem de fer-ho. I de tant en tant em posen un micròfon al davant i dic la meva, però aquesta no és la meva feina principal, que ara és la de treballar bé a l'hospital. I quan algú té a bé de convidar-me a participar en alguna activitat ho faig i amb molt de gust. Si alguna cosa caracteritza aquest període que vivim és que hi ha molts grups de gent amb ganes de debatre coses, de com ha de ser el futur i on ens porta el passat. I em sento bé explicant la meva perspectiva de les coses en funció de la meva experiència. Tothom aboca la seva biografia en la mirada de les coses.

Una activitat política en primera línia tan intensa deu haver-li marcat la vida, el caràcter. Ha tingut un preu?
És clar que marca. Segurament jo no seria com sóc sense aquesta experiència. He estat moltes coses que als vint anys no tenia pas previst, ni m'havia proposat de ser. Jo volia ser metgessa. Aquest era el meu objectiu i en vaig fer durant uns anys i ara en torno a fer, però no pensava ser alcaldessa ni consellera. Aquí hi ha allò que deia Salvador Espriu: "Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l'or, la son i el nom". L'Espriu ens diu que si un dia ens criden a dirigir alguna cosa col·lectiva, cal oblidar la mandra, l'ambició de ser ric –que no te n'has de fer, perquè gestionaràs allò de tots– i el nom, perquè no ho fas per tu ni pel teu nom ni per major rellevància sinó per a tots. La meva dedicació ha tingut un pes, però continuo veient-ho més positiu que negatiu. Les meves experiències de govern m'han enriquit personalment, molt. M'han ensenyat moltes coses, molts comportaments humans. Els que es veuen i els que no, els lloables i els mesquins.

I tot això no té algunes servituds o recances personals?
Les servituds les començo a descobrir ara. Un dia de l'estiu passat estava en una sobretaula molt llarga. Eren les vuit del vespre i encara estàvem entaulats amb uns amics. Jo no havia fet mai una sobretaula així, perquè sempre havia de sortir corrents perquè hi havia una cosa que m'esperava. És veritat que ara estic aprenent a viure la vida amb un altre ritme i potser m'ho he perdut, però si no hagués anat a aquest ritme no podria haver fet tantes coses. No m'ho miro amb recança. Alguna vegada n'he parlat amb les meves filles, per a qui tenia una mica de mala consciència. Tenia la sensació que les havia deixat en mans d'altres perquè me les cuidessin: de la meva mare, que feia d'àvia amb molt de gust, i d'una persona que tenia contractada per fer de mainadera. I quan ho vaig dir a les meves filles em van renyar i em deien que m'adonés que si no ho hagués fet ara me'n penediria. Em recordaven que quan les anava a buscar a casa de l'àvia sempre era massa aviat perquè volien seguir jugant amb els animals, perquè elles van poder créixer a pagès en una època que ja no es portava...

Si ara fos a fer, què rectificaria de la seva dilatada gestió política?
Hi ha moltes coses, però ara ja estan fetes... Això en la vida personal també passa. Si poguéssim prendre decisions amb l'experiència que tenim ara, les prendríem diferent de quan teníem 25 anys. Però mai no t'és donada aquesta experiència fins quan la vius, primer l'has de viure. Amb tot, fins i tot amb les petites coses que m'esmenaria i em corregiria, penso que la manera de fer política mai no és la mateixa durant tot el temps. Això ho deia molt el meu pare, que havia viscut la República, la guerra, l'exili, la postguerra, la repressió franquista... Sempre em deia que no havia de fer mai la política pensant en el que havien viscut ells perquè els meus temps eren diferents. I en aquests moments àmbits que vaig dirigir com la Seguretat i la Justícia han evolucionat i hi ha coses que quan jo les deia eren molt avançades que probablement han deixat de ser-ho perquè el món i les societats canvien. El que hauríem de procurar és que sempre canviessin cap a millor, que no sempre passa.

“Ara estic aprenent a viure la vida amb un altre ritme.”

El seu pare, Esteve Tura, que li va ensenyar els Segadors cantant-lo fluixet tot munyint les vaques, va ser el seu principal introductor a la consciència política?
Segurament. A casa meva es va mantenir sempre –amb gran preocupació pels ulls que ens vigilaven– una tertúlia de diumenge, després de dinar, on venien a fer el cafè alguns veïns, alguns familiars, alguns professionals-metges, mestres... I jo escoltava metre seia a la falta del meu pare, un home que havia estat a l'exili, a la presó i sotmès a judicis sumaríssims. Ell es va haver de casar gran perquè quan tenia edat per festejar va haver d'anar a l'Escola de Guerra, on formaven els soldats; després al front, a la retirada, a l'exili i després va ser detingut per les milícies del règim col·laboracionista de Vichy i portat a una companyia de treballs forçats, de càstig, a França.

En aquest context no és estrany que Montserrat Tura als setze anys ja ingressés a les Plataformes Anticapitalistes...
Allò va ser un acte de rebel·lia, que venia condicionat per la qüestió generacional. A nosaltres ens semblava normal lluitar contra Franco. Que érem antifranquistes i que faríem el possible perquè la dictadura durés el mínim possible era evident, per més que no ens en sortíssim. El meu pare era d'ERC i un cosí seu –Jordi SoléTura– era del PSUC i de Bandera Roja, un altre germà i un cosí també al PSUC. Jo els deia revisionistes a ells perquè era la més joveneta i els portava la contrària i els deia que estaven entregats. Aquestes coses passen quan ets molt jove... Llavors em vaig afiliar a les Plataformes Anticapitatistes i a l'Organització de l'Esquerra Comunista, sí.

Fins que la van expulsar per catalanista...
Fins que la intransigència ho va fer incompatible. Una de les característiques de la família és que hem estat molt lluitadors, però la intransigència ens ha fet molt mal, no l'hem suportat. Això ve de quan el meu avi alcalde republicà –Feliu Tura– deia als anarquistes que no calia destruir esglésies i convents per guanyar la guerra o quan Solé Tura diu al PCE que no pot ser tan stalinista, l’expulsen i es fa de Bandera Roja. La intransigència davant de posicions tan rígides l'hem combatut sempre. Jo les combatia en aquelles Plataformes Anticapitalistes i em van expulsar. Em van acusar de tenir vicis petit-burgesos per reclamar la llibertat nacional de Catalunya.

“No es podia ovacionar algú com Bustos que havia utilitzat inadequadament i havia tingut una prepotència sense límits al front d'un càrrec públic que s'ha d'exercir amb humilitat."

Un animal polític com vostè es veu tornant a la primera línia?
A la primera línia sempre vol dir ocupar un càrrec públic i això no sé si tornaré a fer-ho. Però el que vull dir ben clar a tothom és que de la política jo no me n'he anat. Qualsevol persona que creu que té una idea de com combatre les injustícies ha de tenir sempre una actitud de voler participar activament. I d'això, sigui on sigui –des del sector sanitari, una associació de veïns o un moviment ecologista...– se'n diu fer política i estar a primera línia. El que no sé és si mai més tornaré a tenir un càrrec públic. N'he tingut durant molts anys i potser toca a altres persones. Però com que mai no ho he projectat sinó que m'hi he trobat, no projecto res i ja ho veurem.

El 1987 vostè es va decidir a encapçalar una llista a les eleccions municipals revoltada quan algú a Palamós se li va referir a Mollet com a "una merda de poble". Què la podria empènyer ara a tornar a fer un salt com aquell?
Allò va ser el detonant definitiu però jo ja feia mesos que hi donava voltes. Sempre que he pensat que la meva implicació directa podia aportar alguna cosa ho he fet. Primer m'hauria de pensar en què la meva participació directa aportaria alguna cosa. Ara com ara, a mi m'ha anat molt i molt bé aquest retorn a l'activitat professional, a escoltar les notícies a la ràdio i mirar-me els debats televisius des de casa, com no havia fet mai. Suposo que tinc el dret de fer-ho durant un temps. I això que al començament em sentia malament, pensant què feia allà asseguda quan hi havia tant per fer. Ara he començat a entendre que durant un temps aquest és el meu lloc.

La seva marxa del PSC -el 2014-, després de més de trenta anys de militància, deu haver estat un fet molt dolorós. Ho va fer quan va considerar que el partit havia abandonat el catalanisme...
Sí, quan va abandonar el catalanisme i també una concepció d'organització política molt oberta a la qual jo m'havia incorporat. El PSC s'havia fundant de la confluència de tres partits i tres cultures polítiques diferents en una concepció molt oberta. No calia ni tenir carnet del partit per sentir-se socialista. Era una organització que agrupava la pagesia i el món de la cultura, les inquietuds de renovació pedagògica de les escoles i el món dels treballadors industrials. Era molt ampli. I aquesta visió oberta i àmplia del catalanisme transformador, pròpia del naixement polític del catalanisme que volia demostrar que era capaç de fer-ho bé i de projectar aquesta nació al món, en algun moment va desaparèixer i es va convertir en un partit d'això que se'n diuen quadres en un sentit despectiu. Sé que perquè un partit funcioni ha de tenir una organització, però tant com perquè pesi molt més formar part d'aquesta organització interna que no pas ser un líder social i el tenir contacte amb la societat, no. Això no ho he acabat d'entendre. O la manera com s'usen els atributs que dóna el poder democràtic. Això no és exclusiu dels socialistes, però a vegades no s'usen correctament. Pel fet que de tant en tant puguis pujar en un cotxe que té un conductor, això no et fa superior a res a tu personalment, és el càrrec el que importa. Això –ni la secretària ni la catifa...– no et fa superior en res com a persona. Demostraràs la teva "superioritat" si ets capaç de dir coses més intel·ligents i de guiar col·lectius molt importants aportar solucions als problemes.

Quina gota va fer vessar el got?
Per a mi, el dia que es va trencar alguna cosa fonda en la meva militància va ser quan vaig veure que tot el que havia fet el PSC al capdavant de la Generalitat, d'obrir nous horitzons fins i tot amb les noves aspiracions nacionals del nou Estatut, eren criticades sistemàticament. I en canvi s'aplaudia i s'ovacionava el nom d'unes persones que en aquells moments s'havia anunciat que serien investigades judicialment en una operació anomenada 'Mercuri', que implicava persones com qui llavors era l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos. Allò no podia ser. Aquell partit se'm feia impossible. No es podia ovacionar algú que havia utilitzat inadequadament i havia tingut una prepotència sense límits al front d'un càrrec públic que s'ha d'exercir amb humilitat. Això s'ovacionava i en canvi es criticava l'ambició nacional que havíem mostrat amb els dos altres partits d'esquerres a la Generalitat. Aquell dia es va trencar alguna cosa molt important dins meu. Tot i que sempre vaig demanar la paraula i vaig pujar al faristol per intentar explicar als meus companys com ho veia jo i com creia que calia orientar el PSC perquè continués sent capdavanter en aquest camí de la doble emancipació de Catalunya, la dels treballadors i la nacional, no me’n vaig sortir. I jo sé perdre i estar en minoria i no vull que se'm doni la raó per donar-me-la, però tampoc no podia suportar que la meva organització política s'equivoqués i s'equivoqués tant. I això no ho dic només jo, ho diuen també els votants, que n'és la demostració.

Com ha viscut que el PSOE s'abstingués en la investidura de Rajoy i castigués el PSC per haver-hi votat en contra?
"Des de la desolació", tal com vaig titular un article. M'he sentit desolada, fonamentalment. Ja feia temps que jo no militava i que havia escrit una carta donant-me de baixa del PSC, sense estripar un carnet que m'estimo massa i que guardo en el calaix del passat. Malgrat tot, veure autodestruir-se el partit socialista i el que havien representat els seus ideals, m'ha fet molt mal i ho he viscut amb molta tristesa, perquè m'hi sentia molt implicada i m'ho estimava molt. Tots aquells que ens han criticat per dir-nos que no estimàvem el socialisme no tenen raó, al contrari.

Amb els setze anys que vostè va ser alcaldessa (1987-2003), Mollet es va girar com un mitjó. Com descriuria el canvi?
Mollet va passar de ser un suburbi a rebre el primer premi de l'espai públic d'Europa. Va passar de ser un desert a una ciutat habitable i amable, no pas exempta de problemes, perquè no hi ha cap paradís. Era un suburbi que entre el 1965 i el 1975 havia doblat la població, passant de 10.000 a 20.000 habitants, sense cap mena d'infraestructura. S'havia tractat de fer-hi pisos per acumular-hi mà d'obra barata procedent d'altres indrets de l'Estat espanyol i amb molta desigualtat. Perquè el franquisme no només va ser un règim dictatorial sinó un sistema econòmic fracassat. Va ser incapaç de treure de la misèria les persones que hi vivien i de tenir una política econòmica i industrial que donés cap mena de prosperitat. Les persones eren considerades mà d'obra i s'acumulaven en blocs com ara els pisos Sala de la Plana Lladó o els pisos Oliva de l'Estació del Nord que eren polígons d'habitatges sense res, sense urbanització prèvia, ni clavegueram, ni enllumenat, ni escoles... D'això es va passar a una ciutat en la qual l'espai públic era considerat el jardí, el balcó i el pati que no tenien molts dels habitatges fets els anys 60 i 70. El que més em satisfeia era veure gent gran asseguda en bancs d'un jardí assolellat, quan a casa seva els entrava molt poc el sol. O veure la recuperació cultural de la ciutat, que fins llavors havia d'utilitzar com a tota biblioteca un espai del Casal Cultural.

I amb la transformació va deixar de ser ciutat dormitori?
La definició de ciutat dormitori jo sempre l'he discutit per a Mollet, perquè no és veritat que en aquell Mollet suburbial només s'hi anés a dormir. Teníem indústria pròpia i la gent vivia i treballava a Mollet, i també hi havia botigues, encara que fos en un teixit comercial molt pobre i amb uns carrers foscos i sense voreres. El que no era és gens agradable; era inhòspit, gens hospitalari. Jo sempre deia: "Si les persones passegen per aquí i amb prou feines hi ha voreres, imaginem-nos el dia que hi hagi voreres, arbres, bancs..." Això ho feia notar en Manuel Ribas Piera, l'arquitecte que ens va ajudar a fer la Rambla. Ara els espais públics són amables.

Casa seva, can Pinyonaire, una casa de pagès que va anar quedant encerclada per carrers i pisos als 60 i 70, és, de fet, un paradigma del creixement de la ciutat, com moltes d'altres d'un Vallès que passa de mig rural a industrial. El seu pare va tenir-hi vaques fins als 80 i la mare va muntar una botigueta de barri per donar servei als nous veïns...
Efectivament, la botiga es va posar on hi havia la cort del cavall... I el meu pare va intentar ser pagès contra les circumstàncies. Llavors els polígons industrials van contaminar l'aigua amb què es regaven les terres de regadiu i a les terres regades a prop del riu hi va passar l'autopista. Com que no era propietari sinó arrendatari es va quedar sense terra per conrear. I les terres de secà i la vinya eren a Gallecs i els varen expropiar la poca terra que hi tenien. Aquell "desarrolismo" mal entès va acabar amb una vocació de fer pagès que a la família venia de tantes generacions enrere. No és que ell volgués deixar-ho, li van fer impossible ser-ne.

Buf, Gallecs! L'emblemàtica lluita de mitjans dels 70 per aturar la gran ciutat de pisos que s'hi volia fer. Què va suposar?
Amb Gallecs va ser la primera i única vegada que vaig fer una pintada amb el meu pare, que no tothom ho pot dir. Deia "Expropiació, no" i expressava l'intent dels pagesos d'oposar-se a l'expropiació per fer aquella macro-ciutat que havia de fer un conglomerat entre els municipis de Mollet, Parets, Lliçà de Vall, Santa Perpètua i Palau Solità i Plegamans, que haurien quedat com a barris perifèrics d'una gran ciutat. Aquella lluita va suposar la capacitat d'organitzar-nos quan Franco encara vivia i durant la Transició. La Comissió per a la Salvaguarda de Gallecs va ser molt activa i fins i tot vam escriure a Suárez apel·lant a la necessitat que com a mínim protegís l'església romànica i ens va contestar dient que si no hi passava cap carrer...(riu). L'abril de 1978 s'hi va fer una manifestació multitudinària a la qual s'hi va abocar tota la comarca, va ser de llarg la més important. Amb aquella mobilització el projecte es va aturar, però no del tot. I després va venir la Generalitat, a qui es van transferir uns terrenys considerats urbanitzables. I aquí va començar una lluita molt més difícil amb aspectes jurídics no sempre entesos. La Generalitat insistia que aquesta peça de terrenys se li havia transferit des de l'Estat com a urbanitzable, amb drets urbanístics per aixecar-hi edificis, i nosaltres intentàvem explicar una altra cosa: que la qualitat de la nostra vida depenia d'un equilibri entre espais urbanitzats i espais lliures.

“Gallecs és el somni d'una àrea metropolitana que no hem sigut capaços de fer."

Aquest és encara un debat viu al conjunt del Vallès, on encara hi ha molts espais lliures que cal preservar...
En el fons Gallecs és el somni d'una àrea metropolitana que no hem sigut capaços de fer, perquè si s'hi haguessin reservat zones periurbanes naturals tindríem una qualitat urbanística impressionant. Mollet va fer un esforç que no ha fet ningú més. Va decidir que no volia urbanitzar el 50% del seu terme municipal, tot i ser urbanitzable. Perquè la qualitat d'aquest terreny era precisament que persistís en la seva forma originària. Un espai així, al mig de la Garrotxa tindria un interès relatiu, però Gallecs és a sota del Tibidabo –que s'hi veu ben bé– i al costat del gran eix viari que és l'autopista AP7. La voracitat constructiva en aquest espai és terrible, afavorida pel fet que té un relleu suau, sense grans pendents. Si l'exemple de Mollet s'hagués estès a la cinquantena de municipis del voltant de Barcelona i tots haguessin tingut la meitat del municipi amb habitatge, activitat econòmica i industrial i l'altra meitat preservada, avui tindríem un mosaic molt diferent. Però, és clar, s'ha permès un continu urbà i Mollet és l'exemple que es pot fer un altre tipus de ciutat, que pot ser metropolitana i estar a vint minuts de tren del centre de Barcelona, però pot tenir espai dedicat a una agricultura ecològica, amb una associació de pagesos molt activa, que pot gestionar bosc públic, etc. L'exemple de Mollet, que jo he explicat arreu del món més que aquí mateix, és una aposta per la ciutat compacta a canvi de tenir un espai lliure respectat per als pagesos i per a la gent.

La batalla de Gallecs va ser inspiradora per a altres lluites al Vallès, eh?
Sí, va ser inspiradora i molt precursora. Al llibre El combat ecologista de Xavier Garcia un dels exemples de mobilització i organització que cita és el de la Comissió de Salvaguarda de Gallecs. I també els plantejaments que feia, perquè no era només una comissió d'oposició sinó que feia propostes. Això la va fer capdavantera. Amb tot, per aconseguir la preservació va haver d'arribar un govern d'esquerres a la Generalitat, canviar la llei d'urbanisme i crear els plans directors. El de Gallecs és el primer pla director de la història. Preservar el sòl urbanitzable pels seus valors naturals era molt complicat des del punt de vista jurídic. I paradoxalment si no s'haguessin expropiat els terrenys –que va ser un cop mortal per als pagesos com el meu pare–, la incipient urbanització que hi ha al voltant de l'església de Gallecs hauria anat creixent. La titularitat pública ha evitat que s'hagi escampat la urbanització de Ca l'Estany –en una illa de Montcada– i la urbanització incipient de Gallecs. Perquè això era als anys setanta i fins que els ajuntaments democràtics no van començar a fer planejaments a principis dels vuitanta, en els set o vuit anys d'entre mig les torretes s'hi haurien escampat com a tantes altres urbanitzacions.

Una gestió més unificada del Vallès podria ajudar a tenir una visió més global i efectiva també en la preservació dels seus espais lliures?
En teoria per això ja hi ha els plans territorials, però el problema és que no s'ha deixat implicar-hi prou els sectors amb consciència ambiental. El Vallès Oriental és de les comarques amb franges diferenciades més singulars de Catalunya. La Llagosta i Mollet són a prop del continu urbà amb Barcelona, als voltants de Sant Celoni hi ha espais de gran riquesa natural i Granollers, al mig, és la capital que centralitza aquest territori. El Vallès Occidental té molts menys municipis i amb molta més població, amb unes altres característiques. Vaig tenir la sort de conèixer Pau Vila que tenia claríssima la idea dels Vallesos pel paisatge i per l'ondulació suau. S'havia deixat endur més per la poesia que per la demografia i les relacions humanes. I Pau Vila té raó quan diu que el Vallès té un marc geogràfic definit, encerclat per serres i muntanyes, però l'evolució de les ciutats ha donat una dinàmica diferent que les ha comunicat més cap a Barcelona –tant des de Sabadell i Terrassa com de Mollet i Granollers– que no pas transversalment. La primera conquesta radial que s'ha fet és aquest tren encara insuficient que comunica Granollers i Martorell. I el que s'ha proposat per carretera, el Quart Cinturó, s'ha fet amb tan mala fortuna que han esdevingut conflicte en lloc d'unió, perquè no es va entendre la dimensió i la delicadesa dels espais naturals quan estan fortament amenaçats per la urbanització que pressiona amb la potència que ho fa aquí. Sí que crec en els Vallesos i en la seva preservació, però fins ara des de l'administració no hi h hagut cap proposta amb prou cura i fortuna com perquè hagi recollit totes les sensibilitats i n'hagi tret un resultat positiu. I les dinàmiques municipals, per absència d'un projecte col·lectiu, esdevenen les triomfadores. Guanya cada ciutat amb la mirada del seu pla parcial, però amb una mirada reduïda i així no es poden planificar espais amb tanta pressió urbanitzadora. Però com que el passat no es pot reescriure, només podem intentar escriure millor el futur.

I en aquest futur quin paper ha de jugar el Vallès?
Els demògrafs ens diuen que no creixerem i si no creixem demogràficament tenim la gran oportunitat que allò que està fet ho puguem millorar. Però cal que ja no existeixi la idea constant del creixement i l'ocupació del territori. Això Mollet ho va fer en el pla general del 2005, rectificant el de 1982 per establir que en comptes de tenir un sostre de 82.000 habitants havia de ser de 62.000. Això no s'ha fet als municipis i ara és hora de fer-ho, perquè la demografia diu que no creixerem. I si no creixem, hem de millorar el que ja està construït, regenerar el que està degradat i preservar amb intel·ligència el que encara és natural.

Com voldria que acabés el procés d'emancipació nacional que viu Catalunya, que ha transformat l'escenari polític i la societat civil dels darrers anys?
Voldria que acabés bé i que no hi prenguéssim mal. Sense cap mena de dubte, el millor que té el procés és la mobilització de sectors amplíssims de la societat. Malmetre això seria horrorós; malmetre-ho, utilitzar-ho inadequadament; convertir-ho en un instrument de partit o posar-ho només a disposició del govern. Seria un error perquè representa la societat organitzada, dinàmica, que es mobilitza. Això és el millor que tenim i em sembla que ens haurem de mobilitzar per molt de temps. Perquè l’anomenat “procés” serà llarg. No veig que es culmini d'avui per demà sinó que serà complex. Si bevem de les fonts del catalanisme polític ens trobarem amb el repte de demostrar allò de què som capaços de fer, gràcies a la nostra qualitat humana i els principis universals. I això requereix ser molt curós en cadascuna de les passes que es donen. I personalment penso que segons quines passes, si són unilaterals i de desobediència als tribunals, ens poden fer perdre legitimitat internacional. I Catalunya només serà si té aliats internacionals. Catalunya no aconseguirà els seus anhels de llibertat perquè li siguin concedits per una Espanya que durant segles no ha estat capaç d'entendre la riquesa que tenia als territoris considerats hispànics. I això darrer no ho estem fent bé.

“Mollet va passar de ser un suburbi a una ciutat amable i habitable.”

Quina considera que és l'errada?
Els catalans volem ser lliures i tenim raons polítiques per voler-ho ser. Però per alguna raó que no acabo de compartir, hem agafat com a adversari l'àrbitre, el Tribunal Constitucional (TC). La primera declaració que va fer el Constitucional respecte a la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya reconeixia el dret a decidir. És l'únic document de validesa jurídica que s'ha escrit en aquest Estat que reconeix el dret a decidir, encara que el propi Tribunal diu que s'hauran d'establir els mecanismes polítics per poder-lo realitzar. Hauríem d'haver agafat aquella frase i fer-ne bandera i en comptes d'això vam començar a dir que el nostre enemic era el TC, quan l'enemic són les institucions polítiques de l'Estat. Les democràcies avançades no anirien contra la seva cort suprema, contra el seu Tribunal de Garanties, al contrari. I com que nosaltres necessitem reconeixement internacional, la nostra lluita ha de ser contra les instàncies polítiques de l'Estat. Hem de repensar una mica com ens ho fem, però ens en sortirem. Puc pensar que no sempre ho fem bé, però el que no puc pensar és que no hi hagi raons suficients com per lluitar i aconseguir-ho encara que triguem més anys. Perquè no serviria de res que un cop feta la proclamació ningú no ens reconegués.