La Paquita Pueyo ja no és entre nosaltres per explicar-nos com es va contaminar amb l’amiant. Però el seu vidu, Jesús Ferrer, extreballador del Banc Sabadell, ja jubilat, encara conserva ben vius, gairebé quinze anys després de la seva mort, els records del calvari que va patir la seva dona a conseqüència del mesotelioma (un tipus de càncer de pleura que només es pot associar a la contaminació per amiant) que va acabar amb la seva vida.
El de la Paquita és un cas clar de contaminació per veïnatge –“havia viscut al carrer del Clos, a 200 metres escassos de la factoria d’Uralita”, recorda en Jesús, que afegeix que la seva esposa “treballava a l’Aiscondel, que estava justament al darrera de la Uralita”, i per tant, “en un radi molt proper”. Per si no quedés prou clara la connexió entre contaminació i veïnatge, la sogra de Ferrer “també va morir del mateix, nou anys abans”, tot i que “tampoc havia treballat a la Uralita”. En Jesús i la Paquita es van casar l’any 1976, quan ella feia “uns quinze anys que no vivia” a prop de la Uralita, i es van traslladar a Mollet, on el vidu continua residint.
Francisca Pueyo Teruel (aquest és el seu nom complet) va començar a trobar-se malament a finals de 1998, i va començar un periple per centres sanitaris: a principis de 1999 li van extreure líquid de la pleura al Consorci Sanitari de Terrassa, on no li van detectar cap altra patologia. Però el mes de maig, va empitjorar i la van derivar a l’Hospital Vall d’Hebron, on li van diagnosticar un mesotelioma i li van aplicar diversos tractaments que no van reeixir. El 23 de desembre del 2000, poc més de dos anys després dels primers símptomes, moria amb només 50 anys.

Una demanda no reeixida i una nova vida
Amb la Paquita encara viva, Ferrer va presentar una demanda contra la Uralita. Els advocats que la van tramitar ja el van advertir de les dificultats que prosperés. I un cop traspassada l’esposa, tampoc es va poder exercir cap acció judicial. En absència d’una autòpsia i sense haver renovat la demanda, no es podia continuar el procés. Faltava poc perquè naixés l’Associació d’Afectats per l’Amiant de Cerdanyola i Ripollet, i quan es va fundar –a principis de l’any 2004– Leontí Trabalón, qui avui n’és el president, va contactar amb en Jesús. Segons explica, no va dubtar en col·laborar amb l’entitat –n’és el tresorer–, perquè “la meva il·lusió era que les persones que havien interposat una demanda poguessin guanyar i que es fes justícia; que no se n’ha fet”.
Jesús Ferrer explica que ni els treballadors, ni els familiars ni els veïns propers a la fàbrica eren conscients de la toxicitat de l’amiant. “De tot això me n’he anat assabentant després”, assegura, i afegeix que “els veïns, si haguessin conegut la toxicitat, potser haurien marxat d’allà on vivien”.

“La meva il·lusió era que les persones que havien interposat una demanda poguessin guanyar i que es fes justícia; que no se n’ha fet”