El Molí de Can Barba
Polvorer, bataner, draper… La força de l’aigua del ripoll, al seu pas per Castellar, ha mogut les rodes d’aquest molí al llarg dels segles
Raquel Ligero
(text)
, Arxiu municipal de Castellar del Vallès (fotografies)
Cada alenada d’aire que passava s’enduia una dècada en el temps. Palplantada a la Plaça de la Miranda, contemplant el que queda del Molí de Can Barba (Castellar del Vallès), la imaginació em va fer volar fins a baixar en aquell tram del riu Ripoll. I com si d’una màquina del temps es tractés, em vaig veure portant un vestit humil, digne d’una camperola de meitats del segle xiv.
En aquesta excursió espai-temps m’acompanya el castellarenc Albert Antonell. Amb els seus 80 anys, ha trepitjat tots i cadascun dels racons de Castellar del Vallès i s’ha convertit en un expert historiador amb la mirada d’un excursionista intrèpid. Descobrir Castellar és el llibre que va escriure el 2006, on recollia els itineraris més sorprenents del municipi.
Avui l’itinerari és diferent. Ens porta al llit del riu Ripoll i l’entorn s’ha pintat del 1500. Passejant pels marges del riu, el paisatge se’ns endú. Les alzines regnen a les alçades, en un entorn on bona part de la vegetació ha quedat envaïda per horts. Aquest contrast de colors, olors i vida, només queda enlluernat pel gorg de Can Barba, un salt d’aigua que meravella i sorprèn al mateix temps.
L’entorn marca la vida d’un poble
“El Molí de Can Barba era un dels molins més potents hidràulicament a Castellar i això va permetre que al seu entorn s’hi formessin petites i molt diverses indústries al llarg del temps”. L’Albert assegura que el paisatge del municipi ha marcat la seva vida i les activitats que s’hi han desenvolupat al llarg dels segles: “Prop del 80% de la seva superfície és zona boscosa i, a més, hi passa un riu que duia aigua amb força constància”.
Les primeres informacions sobre el Molí de Can Barba daten de 1560, quan la força de les rodes del molí alimentaven una fàbrica de draps de llana propietat de Francesc Barba. Sis dècades després, es va transformar en un molí polvorer i, un segle més tard, en un molí draper o bataner, que s’utilitzava per a la producció de teixits a partir de diversos materials com el lli o la llana. Aquesta activitat va continuar, també, al llarg del segle xix.
L’Albert Antonell explica que durant una època també va ser una farga d’aram, on s’hi feien olles i tota mena d’objectes de coure. “No tinc documents on s’acrediti, però apostaria que durant èpoques havien conviscut les diferents indústries que aprofitaven la força de l’aigua que arrossegava aquest molí. Eren famílies petites que s’hi dedicaven i perfectament podien conviure les unes amb les altres, desenvolupant les diferents activitats”.
Durant dos segles, el segle xviii i el xix, el Molí de Can Barba va seguir amb la funció de bataner, fins que l’any 1866 Josep Tolrà Abellà, un metge destinat a Castellar, va decidir llogar-lo per introduir-se en la indústria tèxtil.
El molí, en mans dels Tolrà
“El senyor Tolrà va venir de Cabrils a Castellar per exercir de metge al poble i, a part, va voler començar en el negoci del cotó. Va veure la potencia dels molins a l’entorn del poble i va decidir llogar-ne un per instal·lar-hi una filatura i telers de cotó”. I així ho va fer. El 1866, Josep Tolrà i Avellà va convertir el Molí de Can Barba i d’altres del voltant, en una empresa amb molt de potencial.
A punt d’entrar al segle xix, la seva indústria ja comptava amb 428 telers de cotó, moguts per tres rodes d’aigua i per una instal·lació de vapor. En aquell moment, la fàbrica de Can Barba ocupava uns 400 treballadors. L’empresa va anar creixent al llarg dels anys. Va funcionar durant més d’un segle, la qual cosa va implicar expansions i modificacions en les edificacions.
Alguns dels molins que en Tolrà va llogar, van acabar desapareixent, com el Molí de Cal Xom (fariner i bataner) i el de la Farga (per treballar l’aram). I ja instal·lats en el segle xx, la fàbrica es va traslladar al poble per necessitat d’espai i per poder modernitzar les instal·lacions, cosa que va suposar l’abandonament del Molí de Can Barba.
“La força hidràulica que havia caracteritzat el riu al llarg de la història, va anar minvant i aquest també va ser un motiu per traslladar la fàbrica tèxtil del senyor Tolrà al poble”. Va ser una empresa que va donar molta vida al poble, segurament la que més, tant des del punt de vista econòmic com social. Generacions successives de castellarencs hi van treballar fins que va tancar a meitats dels anys 90.
L’aigua, el riu, la vida
Com diu l’Albert Antonell, Castellar del Vallès ha estat una vila privilegiada pel seu entorn. El tenir un riu com el Ripoll al costat ha permès que la vila tingués un accés directe a la indústria, particularment lligada a la presència de molins com el de Can Barba. “És un poble ric en aigua i això ha ajudat al llarg dels temps tant a nivell industrial i econòmic, com a nivell social. Tenir el riu Ripoll al costat, i amb una afluència d’aigua força continua, va fer que fos un poble on s’hi pugués viure”.
Actualment, el riu Ripoll segueix travessant aquest poble vallesà, però amb unes característiques molt diferents. L’afluència d’aigua és poca i la seva qualitat, sobretot segons la zona, és també força limitada. No obstant això, es conserven espais entre Sant Feliu del Racó i Sant Llorenç Savall, com les Arenes o alguns altres gorgs, on encara es pot gaudir del riu en estat pur. Lluny d’indústries i molins.
La imatge de sobre, dels anys trenta, mostra, a la part superior, La Farga i, a sota, l’edifici on hi havia les turbines. El salt d’aigua és el conegut com “El gorg de can Barba” i la resclosa va desaparèixer durant els aiguats de setembre de 1962. A la pàgina següent, una vista general de la fàbrica de can Barba, als anys seixanta. En primer terme podem veure el magatzem que va desaparèixer durant els aiguats de setembre de 1962. En la part superior esquerra es troba el conegut com el “pitu de can Barba” que cridava els treballadors al torn de treball i la casa aïllada de l’esquerra és la torre del director de l’empresa.
La imatge mostra, al fons, l’edifici conegut com La Farga. A l’edifici immediatament inferior es trobaven les calderes que produïen llum a la fàbrica en èpoques de restricció.
Una vista general de la fàbrica de can Barba, als anys seixanta. En primer terme podem veure el magatzem que va desaparèixer durant els aiguats de setembre de 1962. En la part superior esquerra es troba el conegut com el “pitu de can Barba” que cridava els treballadors al torn de treball i la casa aïllada de l’esquerra és la torre del director de l’empresa.
Carpeta Tornar al riu
