El Vallès, una terra de valls, rius i rieres
Les tres conques vallesanes, de caractarístiques ben concretes, dibuixen un paisatge variat en què valls i muntanyes li confereixen identitat
Josep Gordi Serrat
(text)
Quan a principis dels anys trenta Pau Vila va publicar el seu assaig geogràfic sobre el Vallès, va dedicar el primer capítol al paisatge vallesà. Ens anirà més que bé recordar les seves sàvies paraules: “En travessar sovint d’un cantó a l’altre, la terra vallesana, en tots els temps de l’any i a totes les hores del dia, sempre la veiem igualment atractívola amb el seguit de canviants que donen els seus panorames i els seus paratges”.
Així doncs, la varietat de paisatges no és només resultat de l’interessant contrast entre la plana i la muntanya, sinó sobretot de l’existència d’un gran nombre de valls, majoritàriament paral·leles, que uneixen poblacions i donen caràcter i identitat a la terra vallesana. Per tant, les persones, a més a més de pertànyer a una població se senten part d’una conca, és a dir, són del Ripoll, de la riera de Caldes, de la vall del Tenes, de la Tordera...
El geògraf Salvador Llobet també esmentava la importància de les valls en afirmar que: “El Vallès és una plana lleugerament ondulada, solcada per distints corrents d’aigua que baixen de les muntanyes i que l’envolten per tots costats”; també Pau Vila considerava el Vallès com: “una societat de valls relativament independents” En conseqüència: els rius i les seves valls són clars elements estructuradors del territori.
Els rius i rieres que configuren la geografia vallesana es poden agrupar en les tres conques que solquen el seu territori: la del Besòs que ocupa la major part de la plana vallesana; la Tordera que neix a redós del massís del Montseny i la del Llobregat que ocupa el sector més meridional de la plana i que té com a únic representant la riera de les Arenes, la qual neix de les aigües que davallen dels vessants de la serra de l’Obac i del massís de Sant Llorenç del Munt.
El Besòs, curt i ramificat
La conca hidrogràfica del Besòs té una superfície de 1.039 km2 i ocupa la major part de les terres vallesanes. Un dels trets característics de la xarxa hidrogràfica d’aquesta conca és que la major part dels seus rius neixen als vessants meridionals de la serralada Prelitoral, com és el cas de la riera de Vilamajor, la de Vallforners, la de Samalús, el riu Tenes, la riera de Caldes i el Ripoll; tots ells travessen la plana vallesana en direcció nord-sud o nord-nordoest a sud-sudest, donant lloc a la compartimentació del Vallès en un seguit de planes ondulades que, històricament, han marcat els assentaments de la població i el desenvolupament de les comunicacions.
Si comencem a posar noms als principals cursos fluvials que configuren la conca del Besòs, el primer tret distintiu és que el riu que li dona nom té un recorregut curt –17,8 km– ja que neix de la confluència, entre Montmeló i Montornès, del Congost i el Mogent. Un segon element característic és que l’estructura fluvial és molt ramificada, ja que no hi ha, pròpiament, un eix principal, perquè el Mogent –24,5 km–, el Congost –41 km–, el Tenes –40 km–, la riera de Caldes –30,1 km– i el Ripoll –39,2– són rius d’una entitat molt similar i tots ells superen la longitud del Besòs.
Una tercera peculiaritat és que la conca presenta una clara dissimetria entre el marge dret, per on circulen els principals cursos fluvials abans esmentats i el marge esquerre on només apareixen torrents i rieres de curt recorregut que s’insereixen en el vessant vallesà de la Serralada Litoral, com és el cas del torrent de Sant Bartomeu que neix al peu del coll de sant Bartomeu situat entre La Roca i Òrrius, la riera de Vallromanes, el torrent de Can Gurri o la riera de Sant Ponç. La principal causa d’aquesta dissimetria cal cercar-la en l’estructura geològica del Vallès, ja que la plana vallesana es troba suaument inclinada vers el sudest i, en conseqüència, el curs principal, és a dir, el Besòs s’insereix, lògicament, pel punt més baix, el qual se situa a la zona de contacte entre la plana vallesana i les muntanyes de la Serralada Litoral.
Per finalitzar aquest elenc de característiques de la conca del Besòs, cal parlar del règim hídric de les aigües. El fet que condiciona el funcionament hídric és la climatologia mediterrània que es caracteritza per un marcat estiatge estival i dos moments de màxims o crescudes que coincideixen amb les estacions equinoccials, és a dir, la tardor i la primavera. Aquesta realitat genera que moltes lleres, a l’estiu, restin totalment seques.
Per tancar aquest breu repàs envers la conca del Besòs cal incidir en el fet que no es pot entendre la morfologia dels actuals sistemes fluvials sense tenir present l’evolució socioeconòmica del Vallès i els efectes de les inundacions del 1962 vers la política hidràulica. Per entendre què ha passat a la plana vallesana en els darrers decennis cal prendre en consideració l’evolució demogràfica i el creixement dels espais urbans. Si comptabilitzen la població de tots els municipis presents a la conca del Besòs a principis de segle xx eren 82.309 habitants i en el 2004, n’eren 986.642. Queda clar el desmesurat creixement demogràfic que ha experimentat el Vallès el qual, majoritàriament, s’ha produït al llarg de la segona meitat del segle xx. D’altra part, cal no oblidar que, resultat d’aquest creixement demogràfic es produeix un augment dels usos del sòl dedicats a habitatges i activitats econòmiques, les quals es concentren en els municipis propers a les lleres del rius on se situen els sòls agrícoles més planers i de més fàcil transformació en espais urbans. Per tant, molts municipis han crescut urbanísticament apropant-se cap als cursos fluvials i, en ocasions, construint sobre la mateixa llera ordinària, és a dir, dins l’espai inundable. Aquesta és una de les causes que les inundacions del 62 fossin tan catastròfiques ja que les crescudes van destruir fàbriques i habitatges que s’havien aixecat dins la zona de crescudes.
El resultat és que les valls del Ripoll, riera de Caldes, Tenes, Congost i Besòs presenten, en els seus trams mitjans i finals, polígons industrials o àrees d’activitats econòmiques enganxades a la mateixa llera del riu i, en alguns casos, fins i tot barris residencials. Ara bé, els sistemes fluvials del Besòs no només han estat afectats per creixement urbanístics sinó també per la construcció d’eixos lineals, com autopistes, línies ferroviàries... Per tot plegat, els paisatges fluvials de bona part dels cursos fluvials de la conca del Besòs han estat fortament transformats. Els moments més àlgids d’aquests processos de creixement urbanístic i econòmic van coincidir amb un període polític no democràtic i amb un règim polític amb una mínima sensibilitat ambiental. Aquesta doble realitat va generar que els cursos fluvials es convertissin en clavegueres a cel obert i que el Besòs fos qualificat com un dels rius més contaminats d’Europa.
Les dues altres conques vallesanes
La Conca de la Tordera, amb 65 km de llargària i 894 km2 de superfície, té el seu naixement al peu de les Agudes, segueix per la vall de Sant Marçal i posteriorment ressegueix tot el massís del Montseny i voreja els nuclis urbans de Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni, per endinsar-se, posteriorment, a la comarca de la Selva. Salvador Llobet esmenta que els afluents de la Tordera, com que es precipiten des d’alçades considerables prenen el nom de sot o riera i acumulen, sobretot a la primavera, cabals importants. Pel seu vessant esquerra recull les aigües que davallen del massís del Corredor, com és el cas de les rieres de Trentapasses i de Vallgorgina, i de la Serra del Montnegre, on destaquen les rieres d’Olzinelles i de Fuirosos. Tots aquests cursos presenten desnivells més suaus i circulen entre importants masses forestals.
A la part més occidental de les terres vallesanes, les aigües davallen cap al Llobregat. L’eix fluvial més important que aglutina un conjunt de petits torrents i rieres és la riera de les Arenes, anomenada de Rubí a partir d’aquest municipi. Aquest curs fluvial té un recorregut de 31 km i 122 km2 de conca, neix al coll d’Estenalles, entre el Montcau i la serra de l’Obac i travessa els terme municipals de Matadepera, Terrassa, Sant Quirze i Rubí. Per tant, la conca d’aquesta riera presenta dues realitats ben contraposades: un tram alt molt poc alterat format pels torrents que davallen del massís de Sant Llorenç del Munt i de la serra de l’Obac i, a partir de Matadepera i sobretot al seu pas per Terrassa i Rubí, una llera totalment artificilitzada, és a dir, encaixada entre murs de formigó i envoltada, en molts espais, de la trama urbana de les ciutats.
El paisatge vallesà
Resultat d’aquesta evolució urbanística, econòmica i també política que és comuna a les tres conques, en els rius del Vallès ens apareixen els següents tipus de paisatges fluvials: els de les capçaleres, els del trams mitjans i els dels trams baixos. Aquesta divisió altitudinal ens permet repassar, tot seguit, les principals característiques d’aquests paisatges fluvials del conjunt de les terres vallesanes.
Els paisatges de les capçaleres se situen a les muntanyes de les serralades litoral i prelitoral, com les que transcorren pels massissos del Montseny o de Sant Llorenç del Munt, que són resultat dels forts desnivells que salven i atresoren una diversitat biològica molt gran. En termes generals es tracta de paisatges fluvials molt estrets ja que estan íntimament lligats a l’aigua dels torrents i rieres, com els de la riera de Gualba, la de l’Avencó o la de Vallcanera que davallen del massís del Montseny i del pla de la Calma, o de la riera Seca, que ressegueix la vall de Mur o el Ripoll, a la vall d’Horta als peus del massís de Sant Llorenç del Munt.
Les vernedes són els boscos de ribera més abundants i també se’ls anomena en “galeria” ja que generen una forta ombra en el sotabosc fet que afavoreix el creixement de les falgueres, els equisets i els càrexs. Es tracta dels trams fluvials més ben conservats ja que porten aigües netes i, majoritàriament, mantenen les vernedes les quals en espais més planers han estat substituïdes per plantacions de pollancres i plàtans.
Els paisatges dels trams mitjans són els que transcorren pel mig de les valls en les quals resta compartimentat el Vallès, com és el cas de la Tordera a l’alçada de Sant Celoni, del Mogent al seu pas per la Roca o el Tenes entre Bigues i Riells i Santa Eulàlia de Ronçana. El paisatge fluvial pren molta més amplitud i les lleres viuen sotmeses a les oscil·lacions pròpies del règim fluvial. Els boscos de ribera que s’hi desenvolupen són més variats ja que hi apareix el sargar, que és un bosquet de salzes que creixen entremig de les sorres i els còdols; les gatelledes i les omedes. Tal com ja he esmentat, en moltes ocasions aquests boscos també han estat substituïts per plantacions d’arbres de creixement més ràpid i que, per tant, fan una fusta més tova. Malgrat la destrucció d’una part molt important d’aquests paisatges fluvials, encara hi ha alguns enclavaments, com certs sectors de la riera de Gallecs, del Tenes i el Mogent on podem observar aquests boscos de ribera i, al mateix temps, canyissars i bogars a les parts inundables de la llera.
Els paisatges dels trams baixos són els més degradats i els boscos de ribera quasi han desaparegut del tot. El seu espai ha estat ocupat per canyars, bardisses i herbeis. L’artificialització de les lleres d’aquests trams baixos és producte de la construcció d’endegaments, és a dir, de murs de formigó o d’esculleres de roques que van aixecar com a resultat de les inundacions del 1962. El resultat és que la llera s’ha convertit en un simple canal de desguàs pensat, sobretot, perquè circuli l’aigua ràpidament i sense impediments amb l’objectiu d’evitar crescudes que afectin els espais urbans que envolten moltes lleres.
Carpeta Tornar al riu
