Del Quixot a la Guerra Civil, a la Garriga
El dietari manuscrit inèdit de l'escriptor de la Renaixença Antoni Bulbena retrata el seus dies a la vila on es va refugiar
Francesc Viñas
(text)
A un poblet de la Mancha, que del seu nom no vull recordar-me, vivia, no fa gaire temps, un d’aquells ”hidalgos” de llança arreconada, darga antiga, rossí magre i llebrer corredor.
Així comença la primera versió íntegra al català de l’obra de Cervantes, Don Quixot de la Manxa, que l’escriptor, traductor i editor Antoni Bulbena i Tusell va acabar a l’estiu de 1889 al seu “casalot” del carrer Cardedeu número 18 de la Garriga, que havia heretat del seu oncle draper, Vicenç Oños. Aquesta traducció la va editar amb l’ajuda del seu germà i en va fer una tirada de 325 exemplars. Va rebre la medalla de bronze de l’exposició universal de Xicago. Se n’han fet diverses edicions posteriors, revisades oportunament. La darrera és la de 2005 d’Ed. 62.
Antoni Bulbena va viure de 1854 a 1946 i va ser un home plenament identificat amb els ideals de la Renaixença. Una vida llarga que va passar entre Barcelona, on va néixer, i la Garriga, on va morir. De família menestral acomodada, de jove va estudiar alguns anys a Suïssa on va aprendre diverses llengües, sobretot el francès. S’interessa aviat per l’obra de Cervantes i en especial per El Quixot perquè considera que “està amarat de l’elegant llenguatge del Tirant lo blanc”. Per portar a terme la traducció té en compte els precedents de diversos autors com ara la versió de l’escriptor Pelai i Briz. Un altre prohom de la Renaixença, Josep Balari i Juvany, lloa aquesta nova traducció i empeny Bulbena a continuar amb la de les grans obres de la literatura castellana. De l’entusiasme per l’obra cervantina de qui va traduir la majoria de les seves novel·les exemplars, s’hi afegeixen entre altres les traduccions d’El Lazarillo, La Celestina i molts poemes del Romancero espanyol que resten inèdits entre els manuscrits de records i memòries que Bulbena va lliurar a la Biblioteca de Catalunya.
El dietari
Com molts burgesos barcelonins, Antoni Bulbena estiuejava a la Garriga a més de fer-hi llargues estades en altres èpoques de l’any que li propiciaven la tranquil·litat adient per a la seva activitat literària. Era un habitual col·laborador de la revista local Congost. Però el 1936 l’allargament de l’estiu va ser forçat, “degut a les tràgiques circumstàncies polítiques i socials que han trasbalsat tot Catalunya i el romanent d’Espanya”. Des del 7 d’agost es va instal·lar definitivament a la Garriga, al seu “casalot” d’on ja no es mourà fins a la seva mort al cap de deu anys.
Aquesta reclusió involuntària el va portar a escriure un dietari, Records d’un barceloní octogenari. Exiliat forçosament al vell casalot de la Garriga, que, inèdit, es troba manuscrit en tres carpetes a la Biblioteca de Catalunya. Així, en ple trasbals de la guerra podem conèixer com es va celebrar la festa dels Reis de 1937 a la Garriga i les primeres assemblees de l’esquerra local:
Dimecres 6 de gener .- El resultat de les eleccions d’aquests dies ha estat que amb l’entrada d’un parell de regidors esquerrans –de tres que ho pretenien- s’ha constituït el nou Ajuntament amb els del mateix Comitè anterior, reelegint com a Batlle el foraster Leopoldo, amb el títol d’Alcalde president.
Avui diada dels Reis Màgics –abans festa– amb la celebració del mercat de cada dimecres, sembla un dia feiner. La primera crida de l’any ha estat per taxar el pa, procurant esquivar la inútil formació de cues.
A les darreries d’antany, passà per cada casa el mestre, acompanyat d’un jove i un minyó, per recaptar quelcom per a la Tòmbola a benefici dels refugiats madrilenys. Vaig donar-los cinc quaderns que em restaven del “Llàtzer” que n’Emili Zola compongué en forma de drama musical. És aquesta la darrera obra que, trobant-la apropiada a ma situació d’esperit, la vaig publicar com a punt final, fa uns quatre anys. Ben segur que als qui els hagi tocat algun exemplar no n’hauran ben entès l’objectiu d’en Zola, ni el llenguatge literari que hi és usat, tot seguint literalment l’original.
Diumenge, 10 de gener.- El Comitè o Ajuntament ha tingut a bé de celebrar la festivitat dels Reis el dia d’ahir. A les 8 hores del vespre es passejà per la població una cavalcada en la següent forma. Anaven davant sis o vuit genets, vestits a la russa, amb patilles (polseres) pintades, muntats en cavalls o mules: hi havia així mateix dos rucs cavalcats per dos minyons. Seguia a aquests algun penó acompanyat de les banderes de la República,de Catalunya i dues de la CNT i de la FAI; venint darrera uns cinc-cents infants de totes les escoles i dels madrilenys refugiats amb la corresponent cobla de Granollers tocant aires militars. La carrossa, constituint l’objectiu de la cavalcada, representava amb cert gust i intenció, les cinc parts del món pintades sobre tela, i al cim de tot el vell Noel seient damunt la bola esfèrica enllumenada per la part de dins. Venia després la presidencia composta de tots els mestres de ninois i de ninoies, en sengles vehicles, l’un dels quals devia ocupar-los la representació municipal. I finalment tancaven la cavalcada cinc o sis carros, ornamentats, tots curullats de joguines.(...)
I com el vell Noel no em pot portar joguines, no em mancarà almenys bon entreteniment, quan vindrà la minva del fred, amb les dues mans que tinc farcides de panellons, tal com n’havia prou patit seixanta anys enrera.
El proppassat diumenge, a les deu del matí hi hagué un miting de la UGT socialista a la Casa del Poble (abans l’Alhambra) com tants d’altres s’hi són celebrats de comunistes, on tractaren d’adherir-se als esquerrans de la Generalitat i superar els de la FAI. No crec que puguin reexir-ne.
Amb tot el Conseller de defensa i seguretat féu fer una crida pel mateix agutzir que està al servei de tots els partidets notificant que el que tingués qualsevol objecte dels incautats a alguna torre particular que el restituís tantost sots pena de la máxima sanció. Tampoc no crec que res gran s’efectués. L’únic que he notat més del diumenge ençà és la desaparició del rètol de sindicat únic de treballadors a Can Recoder, amb la bandera anarquista que fou treta ja abans, al pasar el Comitè a la casa que a la present ocupa; tot el qual m’havia verament corferit a l’entrar a la població per encauar-me no sabent per quant de temps.
Antoni Bulbena es va mantenir fidel al govern de Catalunya i defensor de la cultura catalana però des de la seva posició conservadora dretana no va escatimar les crítiques a la nova situació:
Dimarts (dia del déu Març) 19 de gener.- Sis mesos són passats de la stulta guerra actual! Mig any que el poble de Catalunya pateix tota mena de vexacions i esclavituts imposades fins ara pels Comitès que per la culpable tolerancia de la Generalitat (autònoma) han susbstituït sengles ajuntaments de les poblacions de la nostra terra. L’explicació de semblant agavellament, així com de molts altres efectuats per la FAI (federació anarquista ibèrica) es té prou coneguda d’ençà de les eleccions del 16 de febrer antany en què s’aliaren els esquerrans de la Generalitat formant el Front Popular, amb tots els partits extremistes. Perquè pot dir-se que la veritable lluita present no és sinó una Revolució anarco-comunista, defensada a Madrid per un exèrcit rus acompanyada per alguns militars aventurers d’aquí i de França i dels voluntaris de tota Espanya que es creuen defensar la República. Entre tant, obsecadament, s’afanyen els comitès d’aquí en implantar impunament el comunisme soviètic. Quant al Govern central d’en Largo Caballero ja fa temps que es troba refugiat a València, mentre que el president Azaña s’és emparat al seu predilecte baluart de Barcelona.
El seu dietari ens va descrivint les malvestats del temps del conflicte que alterna amb fragments de les seves traduccions.Són gairebé tres-centes pàgines manuscrites que s’aturen quan s’acaba la guerra. A principis de febrer de 1939 l’exèrcit franquista havia conquerit la Garriga i bona part del Vallès. Bulbena sembla alleujat del pes de la guerra però contempla desesperat els inicis de la repressió:
Dijous 2 de febrer.- Diada de la candelera, festivitat simbòlica per als ilusos i els obcecats utopistes que essent una insignificant minoria a Catalunya ja es creien implantar el comunisme soviètic. Ben car que ens haurà costat la desatemptada provatura, puig amb la pèrdua de l’autonomia i amb la prohibició de tota manifestació nacionalista haurem perdut la major llibertat que teníem ja conquerida, tornant a ser tots espanyols. I així va prosseguint la història de Catalunya.
Doncs l’únic besllum d’esperança que ens roman és que així com mentre hi hagi un catòlic no es morirà el catolicisme, tampoc no morirà la llengua catalana mentre hi hagi un català que la parlarà i la defensarà.
Diumenge 5 de febrer.- Tanmateix els nacionals del generalíssim Franco van fer-ne un bon tros massa amb el bombardeig del diumenge i dilluns, puig ninguna resistència hi hagué dels internacionals que estan ja reculant cap a Girona. Emperò així com es ben cert que els extrems es toquen , de les brutalitats dels anarco-comunistes soviètics haurem anat a raure a la reacció falangiana espanyola. Com atenuant prou diuen que fou una equivocació i un malentès, si bé els desmenteix alguns robatoris com la nostra conilla i els conills dels veïns , per la soldadesca nacional mauritana.
El dia a dia d’aquests anys, sobretot a la Garriga, i la seva visió dels fets també a Barcelona, Catalunya i Espanya és un document interessant que pot enriquir la nostra història més enllà de les dades estrictes pròpies de les ciències socials. En tot cas és un relat d’uns anys d’angoixa i dolor, on no hi falten els petits detalls, narrat per un escriptor experimentat i vell. En aquests records de Bulbena no hi trobem la veu poètica de Marià Manent en el seu Vel de Maia sinó una crònica literària de la dura realitat quotidiana en temps de guerra.
Patrimoni Literatura
