Amb més de 40 anys de carrera artística, Vicenç Viaplana continua com el primer dia, capbussat en l’art primitiu de pintar per coneixe’s. Camina lleuger i despenja amb pas de ballarí quadres de gran format, murals tremolosos i ondulants, amples com els seus braços oberts. Som al seu estudi, a la planta baixa de casa seva, al mig de Granollers, en un carreró que desemboca a la via del tren.
L’espai de creació és quadrat, parets blanques a banda i banda i al fons un pany de paret translúcida que dóna a migdia. Arrambada, una cadira sola, rèplica de la cadira Mies, disposada per contemplar. Hi ha molta claror, una mena de llum de llet, i els cabells de l’artista també són ben blancs. En canvi els dos quadres que han quedat a la vista i que ens anirem mirant durant tota l’entrevista verdegen d’un verd aquàtic, molsós, fosc. A fora hi ha encara una eixida, petita i buida de tot, també blanca, emportlanada, per treballar a l’aire lliure, i al fons un magatzem.
Tot és refet de poc: es nota perquè a terra encara no hi ha taques. O ben mirat sí que n’hi ha, però tenen dies i estan tapades per una mà de pintura. Per això el terra no és pla, fa relleu: té el grop de pinzellades, regalims, cèrcols de pots de pintura. Penso: sembla un quadre monocrom fet perquè els cecs, descalços, el puguin veure, i que es podria ben titular Treballar fa pòsit.

Un treball matemàtic
Vicenç Viaplana parla de les últimes obres que ha fet estant a la casa de Cànoves, on passa els estius, quatre mesos que li donen empenta per tot l’any. És on comença els projectes, com aquest, aquesta sèrie de llenços sense bastidor que ha pintat sobre l’herba –sempre pinta dret– i després els ha estès com si fossin llençols, eixugant-se entre dos arbres, verds entremig del verd.
“La base d’aquests quadres està feta en deu minuts”. Com un cal·ligrafista xinès, parteix del treball gestual, busca el traç destre i àgil. Després ja ve l’elaboració, lenta, i les superposicions, que donaran al quadre diferents nivells de lectura. Passaran dies abans no el doni per bo: “M’agrada veure’l molt temps, retocar-lo fins que veig que jo ja hi sobro, que té vida pròpia. Pintar és un treball molt matemàtic, en cada quadre hi ha una fórmula d’elements molt elementals: el color, la pinzellada, l’equilibri”.
Davant de la tela en blanc, “no tinc res predeterminat ni raonat”, diu aquest pintor fill de l’art conceptual que a Catalunya quasi es pot dir que va néixer en el Granollers rebel dels primers anys setanta, sent-ne ell joveníssim partícip. Es fa seves les paraules del poeta Carles Hac Mor, amb qui tant havia col·laborat, “com menys vulguis dir més diràs”. És l’estat radical que vol per treballar, i admet que “no pretendre dir res costa tant com aprendre a ser lliure”. Aquesta exigència li ha fet estripar molts quadres i l’ha salvat de “la tragèdia dels pintors que no han pintat res seu”.

L’imprevist esperat
Què passa si els quadres que ens mirem, i que encara no tenen títol, em recorden algues sota l’aigua? Respon: “Tot és inventat, les referències al món natural hi són i no hi són. Són formes pretext, part d’una certa cartografia emocional. Tampoc hi ha res més: a l’art no s’hi han d’afegir intel·lectualismes. Potser el més transgressor és disfrutar-ne i prou. El que fem els artistes és tan simple com inexplicable, i jo he après a no tenir la temptació d’explicar. El llenguatge pictòric és molt més imprecís i primitiu que el llenguatge verbal, i nosaltres som els menys indicats per parlar-ne: ens passem la vida pintant per entendre’ns a nosaltres mateixos”.
No pinta sol: es fa ajudar per l’atzar. “Si l’esperes, pot arribar l’inesperat. L’aprofito per anar aprenent de mi mateix. Hi ha taques massa complexes per preveure-les”. L’imprevist el meravella sobretot perquè el fa tornar a un estadi infantil, a aquell Vicenç Viaplana que el primer dia d’escola, a sis anys, fascinat per la pissarra, s’hi va quedar dibuixant, abstret, tota l’hora del pati. La mestra, sorprenent per l’època, va dir: “Això que ha fet el Vicenç ho deixarem tot el dia, que ningú ho esborri”.
El pintor, que avui té 60 anys fets, encara vol ser aquell nen que es va exposar per primer cop en una aula. “Faig el mateix que feien a les coves d’Altamira!”, proclama. No va anar mai a classe: aprenia sol, omplint quaderns. “La feina és solitària, arriscada en tots els sentits, i per això tanta gent es queda pel camí. La millor part és l’exposició.” Com saps si un quadre és bo? “Només tu ho saps. Per això tants pintors al llarg de la història han aguantat sense vendre’n cap: sabien que eren bons.”

Granollers, el no-lloc
Quan acabava Psicologia va començar a exposar i a guanyar-se la vida com a dissenyador, com encara fa ara, una manera d’“esponsoritzar-te a tu mateix”. Explica: “Com a dissenyador les institucions m’han vingut, com a artista, no. L’artista és mirat amb desconfiança, i més si és pròxim. Com diu Oriol Bohigas, l’art català sols és possible per l’autosubvenció dels mateixos artistes. Em dol que la societat catalana no pugui mantenir els seus artistes. El disseny també és una feina creativa, i et dóna temps per desenvolupar la part pictòrica, però fas productes de consum. Tens un client i un encàrrec: és més relaxat que els il·limitats temes artístics. Tot i que qualsevol cosa pot ser objecte artístic: els conceptuals feien fotos a gent bevent un got d’aigua. L’art és en la mirada: no cal pintar per ser artista.”
Pregunto: Granollers, que només l’has deixat les temporades que has viscut a Barcelona i a Nova York, és el teu lloc al món? “L’oasi d’aquest estudi és el meu no-lloc entre Cànoves i Barcelona!”, exclama Viaplana. El revolta aquesta ciutat seva conformista, tants cops dita “grisa”, que “ha desertitzat el factor creatiu” i no dóna pa a la generació dels seus dos fills, un d’ells videoartista.
Troba a faltar crítica d’art als diaris, art a les escoles, galeries que convidin a entrar-hi, no que facin de l’art una cosa elitista. “Quan l’art se sacralitza és una paròdia. L’art és una broma que ens fem tots: hi hem de riure, això és el més revolucionari! En èpoques de repressió, quin art s’ha fet? L’humor forma part de l’art, no em puc creure que faré una obra transcendental, sóc un humorista de mi mateix.” Aquesta esportivitat trobo que lliga amb el dia de la setmana que espera amb més afició, el dilluns. Se’n va a jugar a futbol a Santa Eulàlia, amb una colla d’amics de fa molts anys que es van canviant de nom però l’últim és Outlet Doctor Gomes.