Una escultura homenatja mossèn Dalmau al santuari de l'Ecologia de Gallifa

La peça, de Jaume Rodri i Josep Plandiura, és un cant a la llibertat personal i de Catalunya

El diumenge 6 de novembre el santuari de la Mare de Déu de l'Ecologia de Gallifa va acollir una concorreguda festa d'homenatge al seu impulsor, mossèn Josep Dalmau, en la celebració dels seus 90 anys, en la qual es va descobrir una escultura de l'artista Jaume Rodri i Josep Plandiura. La peça, de metall oxidat i situada en un balconada de grans vistes, reprodueix una cadira buida que convida a seure-hi, amb les quatres barres estelades al seu darrera. El visitant, posat dins de l’escultura, pot llegir un dels pensaments de Mn. Dalmau: “La fe ja ens fa viure aquí la justícia, la bondat, la fraternitat i la pau”.
En el parlament inaugural, el periodista i escriptor Xavier Garcia va glossar la figura del polifacètic sacerdot amb aquestes paraules: “Josep Dalmau i Olivé va néixer l’octubre de 1926 a Sant Llorenç Savall, en una masia coneguda com a cal Bon Home. Era el Noi de cal Bon Home, eixerit i actiu com la vida rural i agrícola que el voltava. Als deu anys esclatava la Guerra Civil i, uns quants anys més tard d'acabada aquella tragèdia, se li despertava la vocació de capellà. Va fer estudis a Barcelona, Salamanca i Comillas, i va ser ordenat el 1952. Abans d'arribar a Gallifa el 1956, va ser rector i vicari a Sabadell i a Vilanova i la Geltrú, on es va identificar amb les esperances i neguits del món obrer industrial i on va entrar en contacte amb l'obrerisme catòlic de l’HOAC, que havia fundat el 1946, a Madrid, el vilanoví Guillem Rovirosa. La seva acció pastoral no es limitava a dir missa, fer bateigs i comunions i el va enfrontar amb la jerarquia eclesiàstica. Com a càstig el van enviar al petit poble vallesà de Gallifa, on es van pensar que així el tindran aïllat i submís. Va ser, però, tot el contrari: des d’allí va desplegar una acció apostòlica de múltiples dimensions: religiosa, social, obrera, cultural i política, que el va enfrontar encara més amb el franquisme imperant i amb la jerarquia eclesial, dominada pel nacional- catolicismo imposat per la dictadura feixista.
Es va integrar plenament als nuclis d’oposició política i eclesiàstica i en va rebre les conseqüències en forma de judicis al Tribunal de Orden Público, multes, i mesures de control com la retirada de passaport. Amb tot, no el van fer callar sinó que va començar a publicar llibres i textos crítics amb l’autoritarisme catòlic i proposant la distensió entre cristians i marxistes. Va col·laborar a publicacions aperturistes i va donar classes als aprenents de la Maquinista Terrestre y Marítima. Juntament amb Xirinacs, Leita, Llimona, Lobo i Rodri va impulsar un corrent que renovava el pensament i la pràctica teològica a Catalunya.
Va participar en totes les grans accions de protesta dels anys seixanta i va fer costat, en base a la no-violència activa, a les vagues de fam de Xirinacs dels anys previs a la mort de Franco. A l'Assemblea de Catalunya (1971) va fer sentir la veu dels no-alineats davant les rigideses ideològiques dels partits que llavors s'estructuraven. Amb el mateix esquema de llibertat, crítica i independència, va col·laborar amb la Marxa de la Llibertat (1976), amb les campanyes per l’Amnistia i per al retorn del President Tarradellas (1977) i tractant d’unir el socialisme català, dividit entre Raventós i Pallach.
L'any 1986 va impulsar la restauració del castell de Gallifa i l'obertura al seu si del Santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia, on des de llavors cada juny s'hi han celebrat aplecs en el Dia Mundial del Medi Ambient. El mateix any impulsava la Convenció Catalana per la Independència, preludi de l'actual procés sobiranista (...)”.
Una escultura homenatja mossèn Dalmau al santuari de l'Ecologia de Gallifa

Mossèn Dalmau, al centre, entre Josep Plandiura i Jaume Rodri. Foto: Vicenç Relats.