Com una mosca al clatell
Gemma Meléndez (text) , Ramon Vilageliu (il·lustració)
Ha sortit del despatx a correcuita perquè els crits d’en David i la Sara eren insuportables. Ha preferit baixar per les escales perquè la perspectiva de tancar-se en un cubicle de metre i mig per dos li provoca més neguit i ja en té prou amb el que sent a la boca de l'estómac. S’ha assegut en un banc perquè les cames li fan figa i l’aire no li omple els pulmons.
I tanca els ulls. Inclina el cap enrere. I finalment, respira.
Deixa que la llum del sol d'hivern li escalfi la cara i, a poc a poc, reviscola. S’adona que les mans s’han arrapat de manera involuntària a la vora del banc, potser buscant un punt de subjecció per no sortir volant. I s’imagina com seria la vista de la plaça de la Porxada des del cel: el rectangle de teules, la Pedra de l'Encant, els bancs, els para-sols de les terrasses. Sent la rialla d’un infant i es pregunta per què no ha anat a l’escola. Potser està malalt? Obre els ulls per veure’l i s’adona que és petit, segurament no s’ha separat mai de la mare.
I torna el neguit. Torna l’ofec. I torna a tancar els ulls.
—La Porxada. Pensa en les columnes de la Porxada —es diu a si mateixa.
I les visualitza imponents, grosses, perfectes damunt la seva base quadrada sostenint les bigues del teulat que ha protegit a les persones de la pluja durant segles. Bé, potser durant segles no, perquè hi va haver el bombardeig de la Gue rra Civil i segurament algunes han sigut reemplaçades. I les mira amb atenció intentant discernir quines són noves i quines no, però el seu ull profà no hi troba diferència i dona per bona la idea de les columnes centenàries. Li transmeten seguretat i això, ara mateix, ja li va bé.
Decideix tornar a la feina, no es troba bé del tot, però el sentit de la responsabilitat té més pes que l’ansietat i, amb una mica de sort, els crits ja hauran acabat. En David és un impertinent i la Sara té la metxa curta, sovint s’embranquen en discussions que acaben amb la paciència de tothom. La d’avui ha sigut, de llarg, la pitjor que han tingut mai. Encara té els crits de la Sara clavats a l’oïda, i ella, que de normal valora el silenci i la discreció per sobre de tot, no ha pogut més i ha marxat. Ja fa dies que tot la sobresalta. En Manel diu que des que la nena ha marxat està més sensible, també diu que últimament tot el que cuina és insípid. Com si una cosa tingués relació amb l’altra. Quin tanoca en Manel! Sempre ha tingut poca gràcia, però últimament no el suporta i es pregunta com ha pogut conviure trenta anys amb ell. Trenta anys. Es diu ràpid, però poden fer-se molt llargs.
Quan el va conèixer li va fer gràcia el seu posat fatxenda, eren finals dels vuitanta i es portaven els adolescents amb xupa de cuir i texans. Va deixar que les hormones decidissin per ella. El pas del temps, la rutina i la realitat del dia a dia van fer desaparèixer l’encantament de la serotonina, donant pas a la realitat: una vida de merda. L’única cosa que la feia seguir endavant era la nena. La va educar per convertir-la en una dona independent i amb les idees clares, i ho va fer tan ben fet que ara la nena se n’ha anat a viure a l'estranger i diu, molt convençuda, que no vol tornar. De fet, ella tampoc tornaria si pogués. De fet, sent que no hi ha res que la retingui al costat del Manel. De fet, què passaria si avui no tornés a casa? Té una bona feina i es pot permetre un pis per ella sola. La idea de marxar va prenent forma i es descobreix imaginant una vida millor.
De cop sent urgència per tornar a la feina i, impacient, s’aixeca d’una revolada. Es mareja, torna a seure i llavors la veu. O més ben dit no la veu. I això que la busca per sota, per sobre i pels voltants del banc. Hi puja dempeus i mira més enllà, però baixa de seguida perquè no té sentit buscar a un metre de distància, ja que sempre la porta enganxada. Potser no la veu perquè ella mateixa la trepitja? Aixeca un peu, ara l’altre i confirma que no. No hi és.
I torna a seure al banc. Torna a agafar-se a la vora. I torna a tancar els ulls.
—No pot ser. Tranquil·litza’t —es diu en veu alta mentre mou el coll a costat i costat intentant descontracturar-lo. —T’has espantat, és normal. Respira i calma’t.
Obre els ulls a poc a poc, es mira els peus per enèsima vegada i confirma el que ja imagina. Es desespera, al seu voltant tothom la porta, fins i tot les columnes de La Porxada la tenen a tocar.
Sent el soroll d’unes sirenes que s’apropen i veu una ambulància que entra a la plaça a tota velocitat i s’atura en un costat. De dins baixen tres sanitàries que porten una llitera amb rodes i arrenquen a córrer en direcció a l’edifici on ella treballa. S’aixeca i, decidida, es dirigeix cap al conductor de l’ambulància que espera assegut davant el volant, i li pregunta:
—Em poden ajudar? He perdut l’ombra...
L’home no respon, ni la mira, només fa un petit gest amb la mà com si s’espantés una mosca del clatell. La Carme pensa que el millor és deixar-lo fer la seva feina i s’allunya. De dins l’edifici surten dues sanitàries empenyent la llitera, hi porten estirada una persona lligada amb unes corretges i al seu damunt l’altra sanitària la reanima. La Carme s’enfila a la Pedra de l'Encant per veure-hi millor, i és llavors quan sent els crits de la Sara que corre darrere la llitera, com un udol que li crispa els nervis. Darrere, en David surt carregat amb la seva bossa i la seva jaqueta.
—On vas amb les meves coses? David, estic aquí! —diu la Carme agitant els braços, però en David no la veu, tampoc la sent. Ni la Sara, ni les persones que hi ha al voltant.
Nota com els peus deixen de fer contacte amb el terra, alguna cosa la xucla cap amunt. S’atabala i intenta subjectar-se a la columna que té darrere, però no pot i continua elevant-se sense remei. Des de dalt veu l’ambulància, i la llitera, i les sanitàries, i la Sara i en David. I la seva ombra que segueix a la dona a qui reanimen a la llitera. S’angoixa, però el rectangle perfecte format per les teules de la Porxada la calma.
Tot està al seu lloc, tot encaixa.
I tanca els ulls. Inclina el cap enrere. I finalment, respira.
Deixa que la llum del sol d'hivern li escalfi la cara i, a poc a poc, reviscola. S’adona que les mans s’han arrapat de manera involuntària a la vora del banc, potser buscant un punt de subjecció per no sortir volant. I s’imagina com seria la vista de la plaça de la Porxada des del cel: el rectangle de teules, la Pedra de l'Encant, els bancs, els para-sols de les terrasses. Sent la rialla d’un infant i es pregunta per què no ha anat a l’escola. Potser està malalt? Obre els ulls per veure’l i s’adona que és petit, segurament no s’ha separat mai de la mare.
I torna el neguit. Torna l’ofec. I torna a tancar els ulls.
—La Porxada. Pensa en les columnes de la Porxada —es diu a si mateixa.
I les visualitza imponents, grosses, perfectes damunt la seva base quadrada sostenint les bigues del teulat que ha protegit a les persones de la pluja durant segles. Bé, potser durant segles no, perquè hi va haver el bombardeig de la Gue rra Civil i segurament algunes han sigut reemplaçades. I les mira amb atenció intentant discernir quines són noves i quines no, però el seu ull profà no hi troba diferència i dona per bona la idea de les columnes centenàries. Li transmeten seguretat i això, ara mateix, ja li va bé.
Decideix tornar a la feina, no es troba bé del tot, però el sentit de la responsabilitat té més pes que l’ansietat i, amb una mica de sort, els crits ja hauran acabat. En David és un impertinent i la Sara té la metxa curta, sovint s’embranquen en discussions que acaben amb la paciència de tothom. La d’avui ha sigut, de llarg, la pitjor que han tingut mai. Encara té els crits de la Sara clavats a l’oïda, i ella, que de normal valora el silenci i la discreció per sobre de tot, no ha pogut més i ha marxat. Ja fa dies que tot la sobresalta. En Manel diu que des que la nena ha marxat està més sensible, també diu que últimament tot el que cuina és insípid. Com si una cosa tingués relació amb l’altra. Quin tanoca en Manel! Sempre ha tingut poca gràcia, però últimament no el suporta i es pregunta com ha pogut conviure trenta anys amb ell. Trenta anys. Es diu ràpid, però poden fer-se molt llargs.
Quan el va conèixer li va fer gràcia el seu posat fatxenda, eren finals dels vuitanta i es portaven els adolescents amb xupa de cuir i texans. Va deixar que les hormones decidissin per ella. El pas del temps, la rutina i la realitat del dia a dia van fer desaparèixer l’encantament de la serotonina, donant pas a la realitat: una vida de merda. L’única cosa que la feia seguir endavant era la nena. La va educar per convertir-la en una dona independent i amb les idees clares, i ho va fer tan ben fet que ara la nena se n’ha anat a viure a l'estranger i diu, molt convençuda, que no vol tornar. De fet, ella tampoc tornaria si pogués. De fet, sent que no hi ha res que la retingui al costat del Manel. De fet, què passaria si avui no tornés a casa? Té una bona feina i es pot permetre un pis per ella sola. La idea de marxar va prenent forma i es descobreix imaginant una vida millor.
De cop sent urgència per tornar a la feina i, impacient, s’aixeca d’una revolada. Es mareja, torna a seure i llavors la veu. O més ben dit no la veu. I això que la busca per sota, per sobre i pels voltants del banc. Hi puja dempeus i mira més enllà, però baixa de seguida perquè no té sentit buscar a un metre de distància, ja que sempre la porta enganxada. Potser no la veu perquè ella mateixa la trepitja? Aixeca un peu, ara l’altre i confirma que no. No hi és.
I torna a seure al banc. Torna a agafar-se a la vora. I torna a tancar els ulls.
—No pot ser. Tranquil·litza’t —es diu en veu alta mentre mou el coll a costat i costat intentant descontracturar-lo. —T’has espantat, és normal. Respira i calma’t.
Obre els ulls a poc a poc, es mira els peus per enèsima vegada i confirma el que ja imagina. Es desespera, al seu voltant tothom la porta, fins i tot les columnes de La Porxada la tenen a tocar.
Sent el soroll d’unes sirenes que s’apropen i veu una ambulància que entra a la plaça a tota velocitat i s’atura en un costat. De dins baixen tres sanitàries que porten una llitera amb rodes i arrenquen a córrer en direcció a l’edifici on ella treballa. S’aixeca i, decidida, es dirigeix cap al conductor de l’ambulància que espera assegut davant el volant, i li pregunta:
—Em poden ajudar? He perdut l’ombra...
L’home no respon, ni la mira, només fa un petit gest amb la mà com si s’espantés una mosca del clatell. La Carme pensa que el millor és deixar-lo fer la seva feina i s’allunya. De dins l’edifici surten dues sanitàries empenyent la llitera, hi porten estirada una persona lligada amb unes corretges i al seu damunt l’altra sanitària la reanima. La Carme s’enfila a la Pedra de l'Encant per veure-hi millor, i és llavors quan sent els crits de la Sara que corre darrere la llitera, com un udol que li crispa els nervis. Darrere, en David surt carregat amb la seva bossa i la seva jaqueta.
—On vas amb les meves coses? David, estic aquí! —diu la Carme agitant els braços, però en David no la veu, tampoc la sent. Ni la Sara, ni les persones que hi ha al voltant.
Nota com els peus deixen de fer contacte amb el terra, alguna cosa la xucla cap amunt. S’atabala i intenta subjectar-se a la columna que té darrere, però no pot i continua elevant-se sense remei. Des de dalt veu l’ambulància, i la llitera, i les sanitàries, i la Sara i en David. I la seva ombra que segueix a la dona a qui reanimen a la llitera. S’angoixa, però el rectangle perfecte format per les teules de la Porxada la calma.
Tot està al seu lloc, tot encaixa.